LLIGA DE CAMPIONS

Ansu fa història amb un Barça ple de futur

El davanter es converteix en el golejador més jove de la història de la Champions (1-2)

Ansu Fati celebrant el seu primer gol a la Lliga de Campions amb Todibo. El jove davanter va convertir-se en el golejador més jove de la història de la Champions. / DANIELE MASCOLO / REUTERS

17 anys i 40 dies. Ansu Fati va triar el millor escenari possible, el Giuseppe Meazza de Milà, per fer història amb un Barça que tanca la fase de grups recordant als rivals que vol ser protagonista a la Champions (1-2). El jove de La Masia va convertir-se en el golejador més jove de la història de la competició, superant la fita del 1997 del ghanès Peter Ofori-Quaye de l’Olympiakos, amb un gol que, de pas, va significar l’eliminació de l’Inter a casa seva. Ansu Fati, inicialment suplent, va necessitar tot just dos minuts per fer un gol que premiava la feina col·lectiva d’un equip que va saber patir, va saber jugar i va demostrar que a La Masia sempre hi ha futur.

I això que l’afició interista va arribar al Giuseppe Meazza confiada. Un cop es va fer pública l’alineació d’Ernesto Valverde, els seguidors italians preguntaven per la identitat d’alguns jugadors del Barça. Tot i les baixes que tenien, els milanesos se sentien favorits. Però en pocs minuts van passar de la calma als nervis, als renecs, als insults, als xiulets. La versió alternativa del Barça va saber plantar fort els peus a la gespa de San Siro, sense deixar-se intimidar. Cada jugador blaugrana tenia un motiu personal per signar una bona actuació, per reivindicar-se. Sense Messi, Piqué, Ter Stegen ni Suárez, el Barça va saber jugar unit, patir unit, competir unit. El que havia de ser un passeig dels italians va acabar convertit en un thriller.

Pensant en la Lliga, Valverde no es va arriscar a perdre jugadors importants. Només Griezmann i Rakitic van jugar de sortida, en un un 5-3-2 afrancesat. Els tres centrals, Todibo, Lenglet i Umtiti, són francesos. I parlaven en francès amb el senegalès Wagué. Davant Vidal, Rakitic i Aleñá, mantenien l’ordre al mig del camp, amb Griezmann i Carles Pérez en atac. Un sistema nou que inicialment va grinyolar una mica. D’entrada l’Inter va mossegar i el brasiler Neto, estrenant-se a la porteria blaugrana, va tenir prou feina. Umtiti, encara lent, va perdre la posició més d’un cop. I quan Lautaro tocava la pilota l’Inter es creia millor del que era. Però un cop l’equip d’Antonio Conte es va calmar, el Barça va anar silenciant el Meazza cuidant la pilota. Aleñá, atrevit, va saber trobar espais entre línies jugant al primer toc. I Rakitic, renascut i capità per un dia, va aportar la calma que no tenia el sempre guerriller Vidal, motivat per jugar en un estadi on no li perdonen el seu passat a la Juve. El primer gol a la Champions del granollerí Carles Pérez va arribar després d’una jugada col·lectiva preciosa en què nou futbolistes van passar-se la pilota, amb pausa, convertint els rivals en estàtues. I Carles Pérez, sense vertigen, va batre Handanovic, de manera que va convertir un partit de tràmit en una nit per recordar. Lenglet hauria pogut fer el segon encara en el primer temps, però la falta de contundència catalana la va aprofitar l’Inter per empatar en una jugada aïllada en què Lautaro Martínez va guanyar la posició a Todibo, protegint la pilota fins que Lukaku la va enviar al fons de la porteria de Neto. L’Inter, que havia jugat amb foc, tornava a estar classificat, ja que al descans el Borussia punxava a casa amb l’Slavia de Praga, que ha donat la cara en tots els partits.

El partit era una obligació per als homes d’Antonio Conte. I una oportunitat per als de Valverde. El Barça havia fet els deures, però l’Inter no. Els italians tenien l’últim examen. Els blaugranes, una festa de final de curs en què diferents jugadors van entendre que tenien una oportunitat per deixar un missatge. Un d’ells va ser Carles Pérez, que es va entendre bastant bé amb un Griezmann solidari. El francès, en lloc d’exigir portar galons i que els companys juguessin per a ell, va saber sacrificar-se guanyant pilotes, pressionant i connectant amb un Pérez sempre més ofensiu que ell. Darrere, Todibo es va batre en un duel elèctric amb Lautaro Martínez, mentre Wagué es feia un fart d’atacar la banda. Ambició i caràcter de joves que somien amb un dia en què ser titulars a la Champions sigui la seva rutina.

L’Inter, tan perillós a Barcelona, s’ofegava en el seus propis dubtes. Un cop va arribar la notícia que el Borussia ja tornava a guanyar, l’equip d’Antonio Conte va començar el seu particular duel contra el rellotge. En la segona part, Lukaku va perdonar dues ocasions molt clares davant un Neto efectiu. Valverde va aprofitar els nervis locals per protegir Rakitic i Griezmann, substituïts per De Jong i Luis Suárez, que entrava amb la missió de marcar un gol fora de casa a la Champions més de quatre anys després de fer-ho a Roma. Però l’uruguaià gairebé no va tenir oportunitats.

El moment d’Ansu

Els canvis no van modificar la tendència d’un partit en què la desesperació italiana va acabar pesant més que la determinació d’un equip que en el fons ja se sabia classificat. Quan no et queda res més que la desesperació, trobes energia on sigui, així que l’Inter va aconseguir assetjar el Barça en els últims minuts malgrat que a la banqueta Conte només hi tenia jugadors juvenils com Sebastiano Esposito, de 17 anys. Lautaro, fent mèrits davant la direcció esportiva blaugrana, que el segueix des de fa temps, va marcar dos gols, però els dos en fora de joc. Valverde va entendre que era un bon moment per a Ansu, que just recuperat d’una lesió va gaudir dels últims cinc minuts de partit entrant per Carles Pérez per fer història. El jove amb arrels a Guinea Bissau tenia poc de temps, però el va saber aprofitar per batre Handanovic amb un xut creuat des de la frontal, demostrant que és un jugador especial. Demostrant que el futur passa per ell i altres joves que han nascut per jugar partits com aquest.

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF