Als pericos ens agrada molt guanyar el Barça

FilòsofParaula d’Abelardo, el perico número u. En ell dipositem les nostres esperances per aconseguir l’únic objectiu d’aquesta temporada: no baixar a Segona. Jo, que soc un perico antic -un perico de Sarrià que odia el futbol modern-, accepto sense problemes allò que se’ns diu des del menyspreu: amb la permanència i guanyant el Barça ja teniu feta la temporada. La permanència l’hem aconseguit gairebé sempre (som un dels cinc equips amb més temporades a Primera), i guanyar el Barça, en les últimes temporades, mai. Ara tenim tan a prop el descens que guanyar el Barça passa a un segon pla. Tanmateix, com diu el nostre nou líder en una primera persona del plural amb què s’ha guanyat el nostre cor, ens agrada molt.

Des d’un plantejament racional, la victòria -fins i tot l’empat-és altament improbable. El futbol modern, el futbol del capitalisme global, el futbol de la Lliga adulterada pels Tebas i els Roures de torn, ha eixamplat les diferències entre rics i pobres de la mateixa manera que ha fet aquest sistema injust en tots els ordres de la vida. Ja no són imaginables aquells 5-2 o 3-0 que vaig gaudir a Sarrià. Odi al futbol modern. I si seguim amb l’anàlisi racional però reduïm el focus, les esperances encara són menors: el primer contra l’últim, l’equip de Messi contra el que no ha guanyat ni un partit a casa en tota la primera volta. No hi ha ni un argument racional per a l’optimisme.

Però és futbol i és rivalitat. Doble irracionalitat. És absurd com fem dependre del futbol una part de la nostra felicitat. I tanmateix persistim. No té gaire explicació, el sentiment que em (ens) produeix veure onze samarretes blanc-i-blaves enfrontades a onze de blaugranes. Amb pensaments inconfessables i impublicables. Que la civilització metabolitza en sons guturals sense sentit i en renecs íntims. Amb una il·lusió que ens fa pensar que l’impossible és possible i fins i tot probable. Amb la mateixa inconsciència que per aquestes dates fa que estiguem convençuts que per fi complirem els bon propòsits. La irrealitat de la il·lusió: aprendre anglès, anar al gimnàs i guanyar el Barça.

Però tornant a la racionalitat, el que avui ens convé és no prendre mal. Fer un partit digne, que es vegin signes de millora en l’equip, recuperar la comunió entre afició i jugadors. I molt important: per convicció i per interès, que el comportament de tota l’afició perica sigui del tot esportiu. Ni un crit fora de lloc. Ens hi juguem molt.