50 anys del «'Mamita, campeonamos'», la primera lliga de Cruyff al Barça

BarcelonaCosta arribar a Hugo Alejandro Sotil Yerén (Ica, Perú, 1949), l'autor d'una de les frases més recordades per diferents generacions de barcelonistes, aquell "Mamita, campeonamos" pronunciat ara fa 50 anys, el 7 d'abril del 1974, quan el Barça va aconseguir trencar una sequera de 14 anys sense guanyar la Lliga. Rodejat de periodistes, Cholo va fer servir un telèfon en un mur de l'estadi d'El Molinón de Gijón per despertar la mare, ja que al Perú eren les tres de la matinada, per donar-li la notícia: el Barça era campió de Lliga. A Catalunya, milers de persones sortien al carrer per celebrar-ho.

Sotil no és d'aquelles persones que arriben puntuals als llocs, quan s'intenta quedar amb ell. De fet, potser no apareix. Potser no contesta. O quan creus que t'atendrà, et demana diners per donar una entrevista. Costa saber si és cert que no té ni un ral i malviu a Lima, on demanaria diners a canvi de fer serveis d'honor a tornejos de futbol o per fer entrevistes. Dos fills seus van afirmar que era així, que malvivia. Un altre va dir que no, que no era ric però no li faltava de res. Ell defensa que se'n surt, tot i que a vegades demani diners. Admet que Johan Cruyff el va ajudar amb diners un cop, però insisteix en el fet que no li cal demanar, en una conversa de fa temps amb l'ARA on no va demanar diners, a diferència d'una anterior en què sí que ho va fer. Ara els demana, ara no, costa saber què pensa. Mirant el Pacífic a les portes d'un centre comercial a Miraflores, admet: "[Vaig ser] molt feliç a Barcelona, tot i que vaig cometre errades sortint de nit". Sotil mai ha estat una persona com les altres, sempre sorprèn, com sorprenia els defenses rivals amb el seu estil de joc màgic. El misteri sempre l'ha envoltat, com quan es parla de la seva edat, ja que hauria nascut el 1946, segons molts peruans defensen. O quan es parla de la seva passió per la vida nocturna. Segurament, si no se'l recorda més és perquè aquell equip estava liderat pel gran revolucionari de la història del Barça, Johan Cruyff. Sotil ho comprèn, que es parli més de Cruyff. De fet, va batejar un fill amb el nom de Johan.

Ara fa 50 anys, el Barça va viure la revolució cruyffista amb aquella Lliga, la primera des de l'any 1960. Havien estat anys durs, en què s'havia passat d'inaugurar el Camp Nou a estar amb deutes; en què s'havia passat de jugar una final de la Copa d'Europa a vendre jugadors, guanyant copes de fires pel mig per a alegria de la gent. Anys que coincidien amb el Madrid triomfant a Europa. Anys de patiment que semblaven poder acabar amb la directiva d'Agustí Montal, que prometia títols i grans fitxatges, com el de Sotil. I, esclar, Cruyff. "Teníem molt bon equip, però l’arribada d’en Johan ens va permetre fer el salt de qualitat. Els rivals ens miraven diferent i ell tenia aquella personalitat guanyadora tan seva. Tots vam millorar molt el rendiment", recordava Juan Manuel Asensi, membre d'aquell equip. L'impacte del neerlandès va ser tan fort que el 1974 la Lliga es va guanyar en una temporada que va començar malament, amb una derrota al vell Atotxa davant de la Reial Societat per 2 a 1 i una victòria trista contra el Niça francès a Europa per 2 a 0, quan l'equip va ser xiulat, ja que en el partit d'anada els francesos s'havien imposat per 3 a 0. Sense remuntada, el tècnic neerlandès Rinus Michels s'havia de sentir dir de tot, perquè l'equip havia arribat a caure fins a la penúltima posició. Semblava que tocaria un altre any en què se salvaria la temporada si el Madrid perdia a Barcelona. Però ni això, ja que els blancs van empatar 0-0 al Camp Nou.

"Recordo que hi havia molta il·lusió per guanyar la Lliga, a Barcelona. Tot va canviar amb Cruyff", admet Sotil. L'holandès feia setmanes que estava fitxat, però la federació holandesa només donava permís perquè debutés l'1 de desembre. A l'espera de la data, doncs, s'organitzaven amistosos perquè Cruyff no perdés la forma, com aquell partit davant dels alemanys del Kickers Offenbach en què debutaria, just abans de la derrota a Sant Sebastià. El permís perquè jugués, però, va arribar abans del previst i el 28 d'octubre es va golejar el Granada amb dos gols de l'exjugador de l'Ajax, un de Sotil i un altre de Marcial. Havia començat una època daurada en què el moment àlgid seria el 0-5 al Santiago Bernabéu. "Va ser el millor dia, la gent ens va rebre als carrers de Barcelona d'una forma que semblàvem herois. Recordo que quan vaig marcar el meu gol el volia celebrar cridant i el Cruyff em va dir que em comportés, que no provoqués, que estàvem jugant a Madrid. Jo no volia fer-ho, estava content, però em vaig moderar", admet el peruà, que només té bones paraules per parlar del neerlandès. "Era molt fort, un líder. Després sempre va estar pendent de mi, es posava en contacte i s'oferia a ajudar si calia amb la seva fundació", recorda. "Sotil també va ser clau. Rebia garrotades, molts cops ell rebia les faltes i Cruyff ho aprofitava. Era un home alegre, que es feia estimar", diu Asensi.

Aquell Barça que deixava de jugar en blanc i negre per fer-ho en color just quan el règim de Franco s'acabava era imparable. La ratxa sense perdre no s'aturaria fins després d'haver guanyat el títol de Lliga al camp de l'Sporting per 2-4, aquell dia en què el peruà Cholo Sotil va trucar a casa seva dient allò de "Mamita, campeonamos". "Volia compartir-ho amb la meva mare. Encara avui la gent em recorda aquella frase. Quan he tornat a Barcelona, la gent la recorda", diu.

La màgia del Cholo

Qui va veure jugar Sotil no l'oblida. Ell també va marcar una època un cop va arribar el 1973, just quan el futbol espanyol va obrir fronteres als estrangers després d'uns anys en què les havia tancat. Ell, de fet, seria el primer fitxatge estranger del club, on jugaria 36 partits i faria 12 gols. Internacional amb la magnífica selecció peruana que havia jugat el Mundial del 1970 (eliminat a les eliminatòries prèvies als argentins), Sotil va debutar al Gamper d'aquell any després de guanyar-se els cors de milers de persones a Lima, la ciutat on s'havia criat en una modesta barriada, triomfant al Deportivo Municipal, club amb el qual va pujar de Primera a Segona. El 1973 brillaria en un amistós contra el Bayern, que era fent una gira americana, i marcaria al Camp Nou en un amistós entre jugadors d'Europa i l'Amèrica del Sud. El Barça, que havia seguit Teófilo Cubillas, la gran estrella peruana, va decidir apostar per Sotil. De fet, Michels havia arribat a visitar el Perú acompanyat per Josep Maria Minguella per conèixer de prop Cubillas, però van creure que Sotil, més fort físicament, seria capaç d'aguantar millor les garrotades d'una lliga espanyola prou violenta, llavors. "El Granada pegava molt. Els recordo, tenien uruguaians i argentins durs, però cada partit tocava rebre", admet Sotil.

El seu paper en aquell Barça campió de Lliga portaria la directiva a decidir nacionalitzar-lo espanyol, per així generar una plaça per a Johan Neeskens. La promesa d'una nacionalització ràpida de la directiva d'Agustí Montal, però, no va fer-se realitat i en una època en què només hi havia dues places d'estranger, Sotil va passar-se tota la temporada 1974/75 a la graderia, jugant com a molt amistosos. Curiosament, passaria de l'infern al cel en poc temps, ja que aquell 1975 faria el gol que li va donar al Perú la Copa Amèrica de futbol, contra Colòmbia, el gol més especial de la seva carrera, més que aquell del 0-5. Quan per fi va poder tornar a jugar, ja no tenia ritme, entre rumors que s'havia enamorat massa de la nit barcelonina, fent-se veure amb un Ferrari groc que havia comprat. "Era molt bona gent, però no estava acostumat a tenir diners i els gastava de pressa. Anava molt al club Las Vegas del carrer Aribau, on cantava en Moncho", recordava fa uns anys Minguella a l'ARA. "Es van dir moltes coses, es va exagerar. Que vaig equivocar-me? Sí. Era jove i volia viure, però no tot és cert. Tinc un bon record d'aquella Barcelona, de la gent i de la nit; és normal voler divertir-se", admet. Després de dues temporades molt fluixes, el 1977 va tornar a Lima fitxant per l'Alianza, on seria campió de lliga i recuperaria l'alegria sobre el terreny de joc. Tot i que a Barcelona només va tenir un any de glòria, Sotil no ha oblidat mai Barcelona i Catalunya. "Encara menjo paella i pa amb tomàquet si puc", admet.