"No li deix que tingui amigues, ni ell a mi amics": parelles adolescents que normalitzen el control i l'engelosiment

PalmaControl de mòbils, enviaments d’ubicació en directe, prohibició que el nòvio tingui amigues (o la nòvia, amics), i supervisió de la roba “per no ser provocatius”. Són dinàmiques que s’han estès entre molts joves i que trenquen amb el progrés de les darreres dècades en la manera d’entendre les relacions amoroses. Les noves generacions són, en molts aspectes, més conservadores que les precedents, un gir cap enrere que els centres educatius intenten abordar i combatre, tot i la potència dels missatges que reben fora de l’aula.

El cicle de cinema Ulls de Dona, organitzat per l’Estudi General Lul·lià, va iniciar la segona edició el 17 de novembre i dura fins aquest dijous 20, amb una aposta per donar veu als centres educatius i a l'alumnat. Enguany, més enllà de les projeccions i els debats sobre com els adolescents viuen les relacions afectives i sexuals, el cicle incorpora una proposta innovadora: el rodatge de curtmetratges creats per estudiants de tres centres de Mallorca.

Els matins dels dies 17, 18 i 19, l’Estudi General Lul·lià s’ha convertit en un plató cinematogràfic gràcies al projecte TEEN: construint cinema sobre violència de gènere. En total, 50 alumnes de diferents edats de l’IES Inca, l’IES Mossèn Alcover de Manacor i el CEIP Gabriel Vallseca de Palma han participat en totes les fases del procés audiovisual: guió, direcció, càmera, il·luminació, so i coordinació d’intimitat, entre d'altres. La tasca els ha engrescat de valent.

Guiats per professionals del sector, els joves han pogut explorar i narrar les seves pròpies mirades sobre la identitat, el desig i les relacions afectives, com també sobre la manera com la violència masclista penetra en experiències que sovint es perceben com a quotidianes. La iniciativa reforça els centres educatius com a espais de creativitat i pensament crític, utilitzant el cinema com una eina que interpel·la i transforma.

Joves amb pensaments conservadors

Però l’objectiu pedagògic de conscienciar i transformar topa amb una realitat complexa. “Sí, jo control el mòbil de la meva parella i ell el meu”, explica Samara (nom fictici), alumna de segon d’ESO del CEIPIESO Gabriel Vallseca. Un company de tercer (Malik, nom fictici) confirma que ell també ho fa i que és “normal” entre els seus similars. Samara va encara més enllà: “Jo no deix que tingui amigues, ni ell a mi amics”, diu. “Em fa por que pugui trobar una altra persona, que em posi les banyes”, reconeix, a la vegada que assegura que té amigues que encara són pitjors. Malik, per la seva banda, diu que no li faria res que la seva parella tingués amics, però sí que han de saber on és cadascú en tot moment. Ambdós són conscients que tenen comportaments considerats tòxics i els agradaria no tenir-los.

El control del vestuari també és habitual. Les parelles supervisen quina roba consideren “apropiada” per l'altre, per no mostrar massa pell ni provocar. Quan es demana als dos joves si són conscients que aquestes dinàmiques recorden èpoques en què les dones tenien drets mínims, com durant el franquisme, quan el marit les havia d’autoritzar a fer moltes activitats, Samara hi reacciona: “A mi ningú m'ha de donar permís per a res. Si vull quedar amb amigues, ho faig. Però abans li ho dic”.

El curt que han rodat els alumnes del Vallseca, titulat Valenta Valentina, narra la història d'una futbolista talentosa que, després d’una lesió, perd la confiança. L’entrenador envia el seu fill a animar-la, neix una atracció entre ells, però al final ell es revela com a gai. “Això no els va agradar gaire, que fos gai”, explica una de les docents que els ha acompanyat. Samara ho justifica: “Una relació és entre un home i una dona”. Malik hi està d'acord. Quan s’hi aprofundeix, emergeix una realitat crua: insults homòfobs, burles, agressions... “Hi ha un company de classe, un amic, a qui al menjador (temps enrere) li van tirar forquetes”, relata Samara. “Ho va passar molt malament”, continua.

Tot i que diu que no li agrada que hi hagi parelles homosexuals, també assegura que si veiés alguna agressió hi intervindria. "No m’agraden les injustícies”, sentencia. També explica que, al seu carrer, si es veu dos homes que són parella o dues dones, se’ls escup i se’ls insulta. Ella mai no ho faria perquè entén que “cadascú ha de poder fer el que vulgui”.

Les paraules 'gai' i 'marieta' s’utilitzen de manera habitual i despectiva entre els joves. “S’usa molt el fet de dir ‘que gai que ets’ com a insult”, diu l’alumna. Quan li demanen què és ser gai, respon: “N'hi ha que es posen pits, vestits, es maquillen...”, una imatge esbiaixada alimentada per referents irreals de les xarxes: perfils d’extrema dreta, masclistes i homòfobs. Sobre les dones lesbianes diu: “Duen els cabells curts i a vegades rapat”. Se li mostra una foto de la influencer Dulceida, que ha mostrat al món la seva relació amb una dona i la seva maternitat. Sorpresa: “Ah, és guapa i té els cabells llargs”, diu Samara. Els estereotips sobre homes gais femenins i dones lesbianes masculines continuen arrelats entre bona part dels adolescents. També els rols de gènere. Ells són, en general, molt masculins, i elles, molt femenines.

Sortir de l’armari a l’aula és avui gairebé impossible. “Jo fa anys que no tenc cap alumne que ho faci”, diu una docent del centre. Les conseqüències són massa dures: persecucions, burles, agressions. El jove que va rebre forquilles també va ser perseguit pel carrer. “Va patir moltíssim”, recorda Samara.

La lluita a les aules

Aquest dimecres, una quinzena d’alumnes de segon i tercer d’ESO del Gabriel Vallseca han participat en el seu curtmetratge inclusiu, endinsant-se en rols com productor, director o guionista. Han rigut i s’ho han passat bé, però el rerefons és lluny de la comèdia: amors tòxics, homofòbia, violència contra les dones. Són realitats que existeixen, que creixen i que la societat ha de combatre. I el lloc on es lliura una de les batalles més decisives és a l’aula.

Les escoles i els docents hi posen cos, hores i consciència. Però enfront del renou de les xarxes, del discurs d’odi i de les pantalles que no descansen, la lluita és desigual: David contra Goliat. I, malgrat tot, sempre hi ha espai per a l’esperança: “S’ha de respectar tothom, sigui com sigui”, conclou Samara, sota l’atenta mirada de les seves professores, contentes d’haver aconseguit generar un canvi en la manera de pensar de la seva alumna, respecte de la que tenia minuts abans.