"Un frare em va pegar un cop al cap i vaig rodolar cinc esglaons"

Palma'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca dècada a dècada a través de testimonis en primera persona. Aquesta setmana ens endinsam en els anys 50.

Quan tenia quatre anys, em varen dur a l’escola de les monges del Cor de Jesús, a Campos. Hi havia aules separades per a nins i nines, i tot era molt rudimentari. No hi volia anar. Vivíem al camp, amb la padrina i els cosins, i jo estava acostumat a córrer lliure pels voltants de la vila. Quan la padrina em duia a l’escola, tan bon punt ens hi apropàvem, sortia disparat. Ella em venia darrere, però jo no m’aturava. Un dia em vaig amagar darrere una portassa i no em varen trobar fins passades hores. Havia passat l’hora de dinar i encara em cercaven. Ja de petit era així: caparrut i enamorat de la llibertat.

Després vaig anar a l’escola Joan Veny i Clar fins als set anys. Hi havia un sol mestre per a una trentena de nins. D’allà vaig passar a l’escolania i vaig començar a fer d’escolanet. N’hi havia de dos tipus: els que cantàvem i els servidors, que ajudaven el capellà. Tots estàvem sota la direcció del vicari Miralles, que quan hi havia festa ens deia que l’església havia de tremolar. Les classes es feien en un parell de sales que feien d’aules. Parlàvem en l’idioma que volíem i moltes coses les fèiem en mallorquí. Pensa que molts dels mestres eren del poble: en Bruguera, en Lladó.

De Campos a Palma, i intern

Quan tenia deu anys em varen enviar a estudiar a Palma, a La Salle. Va ser un canvi gros. Jo era un nin de foravila i, de cop, em vaig trobar intern amb molts altres infants i amb frares que ho controlaven tot. El primer mig any ho vaig passar malament. Enyorava el poble, però sobretot la llibertat: poder sortir, anar a pescar al Trenc, córrer pel camp. Allà tot era molt més estricte.

A La Salle hi havia molta disciplina i també violència. Jo algun cop en vaig rebre, però sobretot vaig veure pegar fort a companys. Si passava alguna cosa i ningú deia qui havia estat, ens pegaven amb un regle als dits. El germà prefecte passava pel passadís i, si havia tret un gamberro fora, l’agafava per l’orella i el tornava a entrar. Si tornava a sortir, li queia una bona clatellada que tocava amb els llavis al terra. Cada dia baixàvem a missa a les 7.30 h i un dia jo xerrava. Havia vingut un frare nou i em va pegar un cop al cap que em va enxampar baixant l’escala i vaig rodolar cinc esglaons per avall. Ens vàrem mirar, vaig veure que no venia cap a jo i vaig respirar alleujat.

Una moneda a qui parlava en català

El tema de l'ús de la llengua era curiós. Entre els interns, si parlàvem català ens passàvem una moneda que havien posat en joc els frares. Qui la tenia al final de la setmana no partia cap a casa. Tothom anava alerta. Allà s’havia de parlar castellà tant sí com no, perquè la majoria de frares eren peninsulars.

A l'escola hi havia un cor, però em varen treure. Tot es remunta al fet que un dia cantàvem l’himne de La Salle i jo el vaig entonar malament. El frare em va assenyalar, em va fer pujar a la sala del piano i em va obligar a cantar tot sol una cançó prou amenaçadora: Si no aprendes el solfeo, yo te veo que muy mal acabarás. Ja no em van deixar tornar al cor.

Malgrat tot, la infància la record amb estima. A ca meva era feliç, i a foravila, també. El que em va costar de veres va ser aquell primer any lluny de casa. Record que el dissabte migdia acabàvem l’escola i el tren cap als pobles anava ple d’alumnes que tornaven a casa. Quan arribava al poble, tornava a sentir que tot era meu una altra vegada.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistat