Final de curs amb massa matèries pendents

S’acosta el final de curs –escolar, parlamentari...– i, tanmateix, continuen planant sobre l’actualitat massa temes que es resisteixen a aterrar i, sobretot, noves amenaces i impudícies que no semblen bones d’escatar. En realitat, més que d’un final de trimestre, tot ha pres l’aire d’un feixuc començament. L’enèsim.

El nou pacte PP-Vox (o el que queda de Vox) torna a supurar odi i bilis pels quatre costats. La incerta estratègia de la presidenta Prohens, que ha decidit aferrar-se al càrrec a tot preu, dona ales a l’extrema dreta, justament, el seu competidor més directe.

Si no fos per la permanent respiració assistida que els ha procurat la gran estratega Prohens, a hores d’ara Vox Baleares ja s’hauria dessagnat –mútuament s’entén– a qualque racó immund de l’hemicicle. La plusmarca de Vox d’haver perdut, abans de l’equador de la legislatura, la meitat dels efectius “fiables” –més un de sotmès a una instrucció judicial–, no serà bona de superar. Enhorabona.

Però gràcies al poderós desfibril·lador del PP, Vox Baleares continua respirant –i esputant– i l’ínclita Manuela Cañadas ha pogut sublimar les seves habilitats parlamentàries i ens ha delectat amb moltes i molt sucoses amenitats filològiques, beatíficament escortades pel gran Sebastià Sagreras, que a tot posa la mateixa cara.

És mal d’entendre que el PP –el local i el planetari– vulgui embrutar-se les mans i la reputació amb els excessos racistes, classistes i franquistes dels seus socis de conveniència –o de convicció: el text parla de Valores compartidos. En qualsevol cas, mala papereta a les portes d’una nova temporada turística de rècord –fins a l’abril, un 9,5% més que l’any passat– i una sensació creixent de saturació i precarietat, que no serà fàcil de contenir, ni amb tota la prodigiosa gesticulació de la presidenta.

I perquè no hi falti de res, un nou capítol de catalanofòbia supina, de la qual es veu que no estaven tan escalivats com semblava. La intensificació de l’agressivitat en contra de la llengua pròpia –que estatutàriament tenen l’obligació de protegir i promoure– no té cap justificació, més enllà de procurar-se els vots necessaris per continuar remenant cireres.

El pacte PP-Vox és una mostra eloqüent de la intoxicació ideològica contra el català, que imposen els haters d’extrema dreta als seus acomodaticis socis ‘moderats’. Uns, sense escrúpols; els altres, amb poques manies. Combinació perfecta.

La prosa del pacte destil·la una idea recurrent: el català és una llengua prescindible. Ara, a més, és una llengua molesta: fa suspendre, dificulta la titulació, foragita els sanitaris, desincentiva els funcionaris, no permet cobrir les vacants, deixa infants sense mestre... Una desgràcia en tota regla.

Sota aquesta coartada catastrofista de tots els mals atribuïts al català, qualsevol mesura és justificada: retallar, eximir, ajornar, suprimir, exceptuar... Sobretot, per l’amor de Déu, que no facem nosa. 

La croada bilingüista es limita els àmbits en què la llengua pròpia, gràcies a un gran esforç col·lectiu, ha arribat a aconseguir uns mínims de normalitat: l’escola i l’Administració. Aquí és imprescindible ‘equilibrar’ els usos lingüístics en favor del castellà. Llàstima que no vegin necessari aplicar aquesta esforçada vocació ‘equilibradora’ als àmbits pràcticament monolingües com la justícia, el cinema, el món econòmic i comercial, les zones turístiques... 

Realment, haver accedit a donar cobertura al relat delirant de Vox sobre un castellà amenaçat a les Balears i uns castellanoparlants llargament marginats i discriminats, no només és una irresponsabilitat per part del Partit Popular sinó un gravíssim insult a la intel·ligència. Basta sortir al carrer –a qualsevol carrer– i fer-ne la comprovació.

Mentrestant, els drets lingüístics dels catalanoparlants es debiliten: a la sanitat, a l’Administració, a l’escola... i l’ús social de la llengua pròpia cau en picat, especialment entre els més joves. Incomprensiblement, això no sembla llevar la son a la presidenta, més centrada a anunciar trens impossibles i a continuar atribuint tots els mals a l’oposició, tot i que ja fa més de dos anys que va assumir el govern ‘en solitari’.

Total, un final de curs ben entretengut: encara no sabem quants de centres s’han adherit enguany a la generosa subvenció del Pla Pilot ni el resultat de les proves inicials –la Conselleria no és un mirall de transparència...; continuam atents a la tria de llengua a educació Infantil –final de juny–, que tant s’incentiva des de les altes instàncies; estam pendents de conèixer els detalls de l’anunciada modificació de la LEIB; continuarem reclamant que algú supervisi el compliment dels projectes lingüístics de centre... Res, que se’ns ha girat feina. No passin pena, però. La sabem fer.