Aerolínies

Vueling, l'aerolínia catalana que s'hauria pogut dir Vengavale.com

Intrahistòria de com es va fundar la companyia 'low cost' que ara compleix 20 anys

10 min
Un avió de Vueling aterrant a l'aeroport del Prat

BarcelonaA pocs metres de les pistes on s’enlairen i aterren els avions a l’aeroport de Standsted hi ha un pub típicament anglès. És una caseta de color blanc amb un sostre de palla gris, i a l’entrada hi oneja una gran bandera del Regne Unit. La barra on se serveixen les pintes de The Ash ja existia durant la Segona Guerra Mundial, quan els pilots de les forces aèries dels Estats Units freqüentaven el local per la seva proximitat a l’aeroport. Moltes dècades més tard, els clients més habituals d’aquest pub pintoresc continuen sent viatgers i treballadors de Standsted que maten les hores entre vol i vol amb una cervesa.

Eduardo Fairén no recorda si la idea va aparèixer a la conversa amb la segona o la tercera copa buida. Era el juny del 2002. Ell i Sue Smith eren companys de feina en una aerolínia de leasing que no passava per un bon moment. “Miràvem els avions travessant el cel i ens preguntàvem què passaria amb la nostra companyia”, rememora aquest enginyer industrial i antic comandant de vol. Entre glop i glop, Fairén i Smith fantasiejaven amb la idea de crear la seva pròpia aerolínia, amb la diferència que aquella vegada van fer aterrar el projecte a la realitat: “Fem una low cost”. Aquella trobada en un pub als afores d’un aeroport britànic fa més de 20 anys és el germen de Vueling, actualment la principal aerolínia en passatgers a l’aeroport del Prat.

Una setmana després d’aquella tarda de cerveses, els primers protagonistes d’aquesta història van organitzar una reunió amb altres pilots i directius del sector. Aleshores al Regne Unit ja havien aparegut companyies aèries de baix cost com easyJet, i Ryanair estava posant les bases del seu futur regnat. El britànic era un mercat que començava a estar saturat i van decidir girar el focus cap a Espanya. En aquelles primeres converses els va quedar clara una cosa: finançar una aerolínia era molt car. Perquè la iniciativa tingués sortida calien diners, i Fairén i Smith van arribar fins a la persona que els podia ajudar a trobar-ne. 

El murcià Carlos Muñoz tenia una trajectòria empresarial considerable pels seus 33 anys. Havia treballat a San Francisco per a la consultora McKinsey i també gestionant l’empresa de cítrics i sucs de la seva família. Segons la seva versió del relat, quan va conèixer el grup encara parlaven de crear una companyia que es diria Ideal Air i operaria una ruta entre Manchester i València, la terra natal de Fairén. “Aquell Nadal del 2002 vaig marxar a Califòrnia i amb companys de McKinsey vam seure durant algunes sessions per decidir què volíem fer. Aleshores el mercat de les low cost era només el 7% i la gent no entenia com podies volar per 30 euros”, explica Muñoz des del seu despatx a l’aerolínia Volotea, capítol al qual arribarem més endavant.

Quan va tornar de l’altra banda de l’Atlàntic va veure clar el pla de negoci i avui assegura que l’empresa la va arrencar ell sol. “Però sempre he reconegut la Sue i l’Eduardo com els números 1 i 2 de Vueling”, diu. La primera seu de la companyia va ser a Madrid, a casa seva, i va prendre el nom provisional d'Evia (European Ventures in Aviation) perquè així es deia el restaurant grec de Palo Alto on s’havia gestat el full de ruta.

Des de finals del 2002 fins a principis del 2004, l’equip liderat per Muñoz –al qual també s’havia incorporat Lázaro Ros, que venia de treballar a l’aviació a Mallorca– va trucar a una cinquantena de portes fins a obtenir un sí. “Els d’aquí no ens van fer ni cas, els entraven les tremolors”, diu l’empresari. Recorda que un dels seus millors amics del màster que va fer a Harvard era de Dallas i van viatjar a la ciutat texana per reunir-se amb inversors nord-americans, “sempre més valents”. A través d’aquests contactes va aconseguir el primer grup de capitalistes de Vueling, entre els quals també hi havia els fundadors de la low cost estatunidenca JetBlue.

Fins a aquest punt encara no havia aparegut cap nom català en els orígens de Vueling. Oriol Pinya –més tard fundador d’Abac Capital– era aleshores un dels socis del fons britànic Apax Partners i després de coincidir amb Muñoz en un esdeveniment va ser qui va convèncer la gestora d’invertir-hi. Faltava, però, un soci nostrat de referència que apostés per la idea. Després que candidats grossos com La Caixa, el Sabadell o el fundador de Catalonia Hotels, Manuel Vallet, descartessin sumar-s'hi, la família Lara, propietària del grup Planeta, va acabar assumint aquest paper a través del seu family office Inversiones Hemisferio. El mèrit de decidir entrar a Vueling, jugada arriscada, es pot adjudicar a José Creuheras, ara president del conglomerat editorial i audiovisual.

La matinada de l’11 de febrer de fa 20 anys, després de moltes hores de paperassa i puntualitzacions en els acords de socis, se signava la constitució de Vueling com a societat empresarial en una notaria del carrer Pau Casals, a tocar de la plaça Francesc Macià. Per cert, en aquell grup d’onze directius que va triar Barcelona com a base d’operacions per a la seva aerolínia hi havia murcians, madrilenys, valencians i britànics, però ni un sol català. De fet, com recorda a l’Empreses el primer director financer d’aquella incipient Vueling, Álvaro Espinosa de los Monteros, la majoria es van instal·lar a viure en un hotel NH del polígon Mas Blau, a tocar de l’aeroport del Prat.

Durant un parell de mesos les oficines també les van improvisar en un palauet que els va oferir José Manuel Lara Bosch situat al costat de la seva residència al barri de Pedralbes. “Amb poc fèiem el que podíem. Teníem un o dos cables per connectar-nos a internet que ens anàvem passant de l’un a l’altre”, explica Víctor M. Bañares, aleshores director comercial de la companyia i ara fundador i director general de l’operador de trens d’alta velocitat Iryo. 

La posada a punt de Vueling va ser una cursa a contrarellotge en la qual també va ser clau el disseny de la marca i, per descomptat, el nom que lluirien els seus avions. Aquesta missió es va encarregar a Saffron Brand Consultants, els artífexs que finalment la companyia adoptés l’spanglish com a senya d’identitat. “Quan el Carlos [Muñoz] i el Lázaro [Ros] se’ns van acostar el món de les low cost encara era desconegut a Espanya. Volíem desenvolupar una personalitat que fos diferent de les aerolínies convencionals i fonamentalment rebel. Que els clients ho veiessin com una manera diferent de viatjar”, explica Jacob Benbunan, cofundador i conseller delegat de Saffron.

El procés fins a arribar a la paraula Vueling va deixar altres candidats descartats pel camí com Aeroterapia.com –era massa llarg, però evocava la idea que pujar a un avió podia ser una forma de teràpia–, BeAerolinia.com, Marchando.com o Vengavale.com. Altres veus recorden una última proposta: Comandante Carlos, una picada d’ullet al seu impulsor murcià, que ell mateix nega haver sentit en aquelles reunions prèvies al bateig. “Després ens va tocar convèncer el consell que Vueling era una marca seriosa, perquè a alguns els semblava massa informal”, diu Bañares. Els Lara van ser els més reticents en aquesta pugna pel nom.

Un llançament a tota velocitat

Si al febrer s’havia constituït l’empresa, només tres mesos després ja es posaven a la venda els bitllets de la nova Vueling i al juny s’enlairava un primer vol de prova de l’aeroport de Barcelona cap al de València amb la bodega de l’avió plena de maletes buides per comprovar que els protocols de facturació funcionaven a la perfecció. El primer vol oficial de l’aerolínia va sortir a dos quarts de vuit del matí de Barcelona amb direcció a Eivissa i 180 passatgers a bord. Tots els seients estaven venuts.  

Vueling va començar a operar amb una flota mínima en comparació amb l’actual. Només dos avions i una plantilla d’unes 120 persones, entre tripulants, personal de terra i empleats de les oficines. Els inicis acostumen a ser convulsos i no tots els que van formar part d’aquella arrencada en guarden el mateix record d’èpica i entusiasme. Carlos Muñoz Fernández tenia 36 anys i ja portava unes 8.000 hores de vol a les espatlles quan va veure a la premsa que una nova aerolínia buscava pilots a Barcelona. “Els primers vols van ser il·lusionants, perquè tots els que vam entrar a la primera convocatòria estàvem plenament disposats a contribuir perquè la companyia tingués èxit”, diu. Així i tot, el van sorprendre algunes de les maneres de fer d’aquella primera low cost catalana, com ara que les escales als aeroports fossin de 30 minuts en lloc de l’hora de marge que era habitual al sector. “Va suposar un repte complir amb aquella política”, assegura. 

Aquest antic pilot defensa que van treballar molt dur en un context díficil –feia pocs mesos dels atemptats de l’11-M a Madrid– i que les condicions econòmiques dels inicis estaven per sota de la mitjana de la indústria: “Però això ja ho sabíem abans de signar el contracte”. Muñoz Fernández va marxar després de dos anys tripulant avions de Vueling, “esgotat i descontent”. “Hi va haver un degoteig constant de fugues que no es podien reemplaçar a la mateixa velocitat, i això implicava treballar més dur i menys temps per reparar la fatiga acumulada. Encara segueixen algunes persones d’aleshores vint anys després, i em sembla que tenen moltíssim mèrit”, diu l’aviador. 

Una de les persones que han complert dues dècades a Vueling és Leila Taberné. Ja havia treballat a Air Nostrum i també va veure la convocatòria que cercaven tripulants de cabina en un anunci al diari. “Em va fer l’entrevista de feina el mateix Carlos Muñoz”, diu. En aquell moment li va semblar una companyia més innovadora del que existia aleshores a Espanya. Per exemple, va ser de les primeres a permetre comprar els bitllets per internet i deixar enrere els documents impresos en paper. “Fins al primer vol els mateixos treballadors vam estar fent publicitat per donar a conèixer l’aerolínia i no ens feia mandra participar en esdeveniments perquè volíem que funcionés”, afegeix Taberné, que ha tancat el cercle i ara es dedica la selecció dels nous tripulants.

Però mentre Vueling obria noves rutes i s’expandia, també van arribar les primeres turbulències des de Madrid. “Al principi Iberia no va fer gaire cas del llançament. Pensaven que duraríem dos minuts, una cosa força típica de les companyies grans. Vam tenir la sort de passar desapercebuts un parell d’anys”, rememora Muñoz. Quan Iberia els va prestar atenció va ser per fer una oferta per comprar-los: “Els inversors hi van estar en contra perquè creien que teníem un potencial tremend i vam tenir la sort que a Iberia no van ser gaire generosos”.

Davant la negativa, la resposta d’Iberia, que aleshores pràcticament no tenia activitat al Prat, va ser crear ClickAir, la seva pròpia low cost a Barcelona que va començar a operar l'octubre del 2006. En aquell moment es va iniciar una guerra de preus que alguns dels implicats recorden per la seva cruesa. “No vam anticipar que fos amb la intensitat i la velocitat amb què es va produir. Va ser depredador, es va incórrer en pèrdues milionàries. No va prevaldre el sentit comú i vam cometre alguns errors”, valora ara Eduardo Fairén, que era director d’operacions de Vueling. 

L’aerolínia havia sortit a borsa l’1 de desembre del 2006 i poc després es va trobar enmig d’una tempesta perfecta: a la pressió de ClickAir s’hi sumava la crisi de preu del petroli i més tard l’inici de la Gran Recessió, amb la consegüent caiguda en la demanda de viatges. El 24 de setembre del 2007 Vueling va celebrar un consell crucial, en què alguns dels accionistes –principalment els Lara– van defensar que la millor sortida era una fusió amb ClickAir. Muñoz va decidir que no podia lliurar una batalla fora de l’empresa i una altra dins i, malgrat estar en desacord amb l’operació, va acordar la seva dimissió per tirar endavant amb aquest pla. En menys de cinc anys creava també amb Lázaro Ros una nova companyia low cost, Volotea. Amb la fusió, realment va ser Vueling qui absorbia l’aerolínia d’Iberia i mantenia la seva marca, però amb el temps totes dues van acabar sota el control del hòlding IAG.

Aquella nova etapa va arrencar el 2009 amb el bilbaí Alex Cruz com a conseller delegat (fins aleshores al capdavant de ClickAir) i l’expresident del Partit Popular a Catalunya Josep Piqué a la presidència. “Sempre hem dit que ha estat la fusió d’aerolínies més exitosa del món. No només la nova empresa va començar a ser rendible immediatament (cap de les dues havia tingut beneficis), sinó que va iniciar una fase de creixement vertiginós que va aconseguir establir la nova Vueling com un dels principals players d’Europa”, declara Cruz a l’Empreses. Així i tot, algunes fonts del sector atribueixen a aquell enlairament a tota velocitat alguns dels problemes amb els quals va topar la companyia més endavant. 

Les imatges de l’estiu del 2016 –llavors Cruz acabava de marxar cap a British Airways i Javier Sánchez-Prieto li havia agafat el relleu– són difícils d'oblidar. Una crisi operativa a l’aeroport del Prat va deixar milers d’afectats per retards i cancel·lacions. “Jo no ho atribuiria a ningú en concret. Quan va passar allò, Vueling era una companyia en plena etapa d’adolescència. Havia tingut un creixement enorme de rutes i destinacions en els últims anys i allò va fer que assolís una dimensió molt gran per a l’estructura i els recursos que tenia en aquell moment", diu un extreballador que va viure aquell col·lapse, quan fins i tot li trucaven amics d’amics demanant ajuda. "A allò s’hi va sumar el continu creixement del nombre de turistes i que el cel estava cada cop més saturat… Tot plegat va crear el còctel perfecte que va desencadenar aquella situació”, afegeix.

Una altra font que demana l’anonimat i que va ser a les trinxeres d’aquell estat d’alarma admet que “indubtablement” és el més greu que va viure a la companyia. Un cop passat aquell tràngol, Vueling va fer un seguit de canvis interns per reforçar algunes àrees com el departament de dades i evitar repetir el desastre. Des de Sánchez-Prieto l’aerolínia encara ha tingut dos presidents més, l’italià Marco Sansavini i l’argentina Carolina Martinoli, que va agafar les regnes del negoci a principis d’any, pocs mesos abans d’aquest 20è aniversari. L’executiva s’ha trobat amb una Vueling que el 2023 va transportar 36,8 milions de passatgers, va operar 215.000 vols a 100 destinacions i compta amb 16 bases operatives, de les quals cinc són fora d’Espanya.  

Contactat per l’Empreses, el primer director d’operacions de l’aerolínia, Eduardo Fairén, celebra que per primer cop ha tingut l’oportunitat d’explicar aquest relat amb precisió i tots els detalls. Però la història de Vueling, després de vint anys de resultats rècord i crisis imprevisibles, és la d'una companyia on mai ningú podrà presumir d'haver-ne estat l'únic fundador. 

stats