MERCAT LABORAL

La vaga que va instaurar les vuit hores

Cent anys del conflicte laboral de la Canadenca, que va paralitzar Barcelona dos mesos

“Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària [...] És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia”. Així descrivia Josep Pla la Barcelona de l’any 1919, ara fa un segle.

L’època del pistolerisme va ser el caldo de cultiu del conflicte laboral més important que ha viscut Catalunya, la coneguda com la vaga de la Canadenca, “que va aconseguir el seu objectiu”, assegura l’historiador de l’economia catalana Francesc Cabana. La vaga va tenir com a resultat, després de dos mesos, que Espanya fos el segon país del món a instaurar la jornada laboral de vuit hores. Però l’èxit de la mobilització no va ser gratuït: Barcelona va quedar a les fosques, paralitzada, sense transport, i fins a 3.000 obrers van ser detinguts i portats al castell de Montjuïc. Va caure el govern espanyol, però es va crear la situació arran de la qual, només quatre anys després, el 1923, Miguel Primo de Rivera instaurava la primera dictadura espanyola del segle XX.

La situació que vivia la ciutat, amb unes tenses relacions entre patrons i obrers, va facilitar que un petit conflicte laboral -que ara es pot viure en qualsevol empresa- acabés desembocant en una cosa més important que una vaga general. El tret de sortida s’havia donat un any abans, el 1918, quan al congrés de Sants la CNT va canviar l’organització sindical a Catalunya. En aquell moment el moviment anarquista era el que tenia més pes entre la classe obrera.

El conflicte de la Canadenca es va iniciar el gener del 1919, quan una filial de l’empresa, Riegos y Fuerzas del Ebro, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, que els suposaven una retallada de sous. Els afectats van acudir a la CNT i l’empresa va respondre amb l’acomiadament de vuit empleats.

El personal de facturació de Riegos y Fuerzas del Ebro va respondre, el 5 de febrer del 1919, amb una vaga de braços caiguts, i la protesta es va estendre ràpidament a la matriu, la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com la Canadenca per l’origen del seu capital. L’empresa va ser creada per Frederick Stark Pearson, l’enginyer de Massachusetts que dona nom a una de les avingudes més exclusives de Pedralbes i que va morir el 1915 en l’enfonsament de l’ RMS Lusitania.

“El context era molt crispat”, explica Cabana, que assegura que es vivien unes baralles extraordinàries contínues entre patrons i obrers. I el conflicte es va escampar com una taca d’oli. La direcció va respondre a la vaga amb l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació i els va substituir per personal d’altres seccions. Llavors es va sumar a la vaga el personal de producció i distribució, i el 8 de febrer ja seguien l’aturada els empleats de tota l’empresa i de les participades.

La mort d’un treballador encara va crispar més els ànims, mentre la vaga s’estenia a altres sectors. Entre apagades i sense una bona part del transport, Barcelona va viure l’acomiadament massiu dels vaguistes, ja de tots els sectors, i la ciutat va quedar pràcticament paralitzada, fins al punt que el govern espanyol va militaritzar les principals companyies de serveis. “La situació era tan tensa que més d’un patró es va passar un mes amagat en un hotel”, explica Cabana.

Finalment, el govern del comte de Romanones va accedir a negociar amb la CNT, sobretot amb Salvador Seguí, el Noi del Sucre. David Papiol, secretari de mobilitzacions de la UGT, també reivindica la pressió de Pablo Iglesias que, des de Madrid, va amenaçar Romanones d’estendre la vaga a tot l’Estat. El 3 d’abril el govern espanyol publicava el decret que deixava en vuit hores la jornada laboral i reconeixia la capacitat de negociació dels sindicats, a més de la readmissió dels acomiadats i l’alliberament de quasi tots els presos.

Uns actius ara italians que van anar i tornar del sector públic

Un segle després, moltes de les principals infraestructures que va construir l’empresa coneguda com la Canadenca continuen en peu. Tot i que no funcionen, al Paral·lel s’alcen encara les tres xemeneies de la tèrmica de carbó on es produïa electricitat. Però, sobretot, a la província de Lleida hi queden, funcionant com llavors, les grans obres que va fer l’empresa, com els embassaments de Camarasa, Sant Antoni i Terradets o el canal de Serós.

Què va passar amb la Cadanenca després de la vaga? Doncs va seguir funcionant, produint electricitat al Pirineu i controlant també els tramvies de Barcelona i el tren de Sarrià. Però la fi de la Canadenca com a empresa s’ha vinculat sempre al franquisme i a les relacions que tenia el cap del règim amb el financer Joan March. El cert és que Espanya, després de la Guerra Civil i amb la Segona Guerra Mundial en marxa, va restringir al màxim l’expatriació de diners per la seva pretesa neutralitat. La Canadenca no podia enviar dividends als seus socis estrangers -la majoria- ni treure diners d’Espanya per pagar els interessos del deute que havia emès per finançar les grans obres que havia dut a terme.

La companyia, amb seu a Toronto, havia nascut el 1911 amb capital canadenc. Però després de la guerra la majoria del capital va anar a parar a mans belgues, un fet cabdal per a la seva fi. El 1948 uns creditors van presentar una demanda als jutjats de Reus que va acabar amb la declaració de fallida el 1951. I un any després els actius eren adjudicats en subhasta a Fecsa, companyia controlada per Joan March. Tot i això, no va ser fins al 1970 que un arbitratge internacional va desestimar la demanda de Bèlgica perquè l’empresa era del Canadà.

L’aposta nuclear va passar factura a Fecsa i el 1991 l’empresa va ser rescatada per Endesa (llavors empresa pública), que va acabar controlant les dues grans elèctriques catalanes -Fecsa, d’origen privat, i Enher, d’origen públic-. Finalment l’empresa va ser totalment engolida per Endesa. De privada va passar a pública, per tornar a l’àmbit privat quan Endesa va ser privatitzada a finals dels 90, sota el govern de José María Aznar, i va acabar en mans de la italiana Enel després de l’opa fallida de Gas Natural (ara Naturgy).

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF