Mallorca, oficina d’estrangers que no fan turisme

PalmaFred Joho viatja pel món treballant com a usuari remot. Té passaport francès, però s’identifica com a nòmada digital. És autònom i supervisa una web d’apostes esportives des de qualsevol punt del planeta. “Les úniques coses essencials per a mi són la crema de cacauet i l’ordinador”, diu fent broma. Però també ho és la connexió a internet, que li permet escollir segons el clima: “M’he decantat sempre per la mar”, diu, i confessa que se sent molt atret per les Illes. Ha viscut a Jersey, l’illa banyada per la costa de Normandia. També ha passat dos mesos a Creta (Grècia), i mig any a Eivissa. Després, s’ha estat a l’Arenal un mes i mig, allotjat a Bed and Desk: el primer espai de les Balears i de tot Espanya que ofereix als nòmades digitals un lloc compartit de treball i residència. Amb Joho, a l’agost hi feien vida una desena de persones més que, com ell, evoquen la idea més romàntica del viatger. Més de la meitat conta que no té casa fixa i quasi tots van d’un país a l’altre amb un ordinador sota el braç. La seva idea bàsica, com repeteixen, és “treballar amb llibertat”.

Matías Bonet va fundar Bed and Desk fa quatre anys i mig, després de fer la volta al món mentre es guanyava el sou. Aleshores el lloguer d’espais compartits de vida i feina - coliving i coworking - encara no s’havien popularitzat, tot i que compartir pis és una realitat que coneix des de fa molt de temps una bona part de la població, i ja no només els estudiants. Si el 2015 varen passar per l’establiment una quinzena de persones, el 2016 eren 30, el 2017 més de 50 i l’any passat ja en va allotjar un centenar. Bonet rep molts visitants dels Estats Units, Alemanya i Anglaterra, però també en venen del Nepal, l’Índia, la Xina o el Japó. De moment, han passat pel seu local persones de 64 nacionalitats diferents. Bonet assegura que el nomadisme digital és una tendència que s’estén amb força i les Balears no en queden al marge. Fa dos anys es va instal·lar un espai compartit de treball i residència a Eivissa, el Cocohub, que es postula com la “primera comunitat descentralitzada de coliving i coworking per a nòmades digitals”. A la web, ofereix l’opció de compartir allotjament amb altres viatgers fent ús, per exemple, de plataformes de lloguer vacacional.

Nòmades a Ciutat

La moda de treballar viatjant també es reflecteix a la web Nomad List, on els usuaris valoren les ciutats segons diversos indicadors com l’atractiu, el cost de vida, la seguretat o la qualitat de la connexió a internet, entre d’altres. La pàgina també permet comptar els nòmades que hi ha a cada ciutat segons un càlcul de probabilitat basat en els usuaris registrats. D’aquesta manera, a final de setembre se’n registraren 22 a Palma, si bé a ple estiu -a mitjan agost- n’hi havia 35. En aquestes mateixes dates, Palma era la tercera ciutat de l’Estat més visitada pels nòmades digitals, per darrere de Barcelona i València, tot i que ja ha caigut a la novena posició. Malgrat tot, no pot competir encara amb els 659 de Barcelona, que assoleix el novè lloc de les ciutats preferides de la Nomad List. I encara menys pot comparar-se amb les capitals més concorregudes pels qui treballen viatjant, com Chiang Mai (Tailàndia), amb 3.669 nòmades digitals, o Canggu (Bali, Indonèsia), que, amb 6.171, encapçala el marcador mundial.

Bali és l’origen de l’etapa errant de Lisa Wulf, de nacionalitat alemanya i publicista de professió. “A Canggu gairebé tothom és nòmada digital i el coworking és allò més habitual”, recorda. També hi va viure mig any Carlos Ponte, mallorquí que treballa per a una web de micromecenatge. Després de recórrer el sud-est asiàtic amb el seu portàtil, s’ha establert fa un any a Singapur. “A diferència dels turistes, nosaltres ens submergim totalment en un lloc i en la seva cultura, i ens convertim en un resident més”, sosté Ponte. Wulf ho comparteix: “No som turistes, només venim a treballar i a gaudir del lloc de feina”, i puntualitza que, “com a molt”, es pot dir que fan “vacances quan acaba la jornada laboral”. Mentrestant, Matías Bonet ressalta que el treballador remot vol “un entorn sense alterar i cerca l’autenticitat”. Les Illes Balears tampoc els consideren oficialment turistes, ja que no els cobren l’ecotaxa.

L’antropòleg Alexandre Miquel, professor de la Universitat de les Illes Balears, exposa una visió diferent de les anteriors. Sosté que, tot i que no en són conscients, els nòmades digitals “també tenen caràcter turístic, en el sentit d’intromissió”. “Al cap i a la fi, venen perquè els agrada el lloc, igual que visiten Mallorca perquè es ven al món com una destinació paradisíaca”, observa l’antropòleg. Creu, a més, que contribueixen a gentrificar l’espai, és a dir, a fer pujar el preu dels lloguers, dels establiments o fins i tot dels elements més bàsics de subsistència, a conseqüència de l’afluència de visitants d’un poder adquisitiu sovint més elevat. Bonet reconeix que això passa en algunes ciutats, però considera que no és el cas dels seus clients. Insisteix que els nòmades digitals cerquen interactuar amb les persones locals d’una manera més profunda i respectuosa que en el cas dels turistes. Carlos Ponte, per la seva banda, dubta que els nòmades posseeixin, avui dia, tanta força com per fer pujar el cost de vida dels llocs que visiten, si bé admet el risc que passi “en un futur no gaire llunyà, quan el moviment guanyi pes”.

Treballar en línia

Actualment, la tecnologia ofereix a bona part del món la possibilitat de treballar de manera remota. Per als qui fan feina i dormen a Bed and Desk, la connexió a internet i les noves plataformes digitals els han permès un estil de vida que qualifiquen de “somni fet realitat”. “És molt inspirador, és viure a l’aventura”, afirma Shane Drye, de Florida, afincat a Mallorca per un mes després de rodar pel món. Per a Ponte, l’experiència d’anar d’un lloc a l’altre ha estat “molt més enriquidora des del punt de vista personal” del que s’esperava, i li ha permès “abandonar la rutina, conèixer gent nova i amb una mentalitat diferent”. Tanmateix, Ponte entén que “els sous baixos, l’escassa seguretat laboral, l’alta competitivitat i l’increment del cost de vida” han precipitat sovint una vida itinerant. L’antropòleg, per la seva banda, comprèn el nomadisme digital com una mostra de la flexibilització del treball que acompanya la globalització: “La parella, els fills o la casa són llasts per a la productivitat del treballador”, que s’ha d’adaptar a qualsevol context sempre que continuï fent feina. Un fenomen -continua- que es desplega en l’escenari del liberalisme econòmic desregulat “marcat per les desigualtats socials i unes condicions laborals sovint precàries”. També qüestiona els beneficis de no tenir residència fixa: “Viuen dessocialitzats perquè els manquen xarxes socials reals de suport afectiu, laboral, reivindicatiu o d’informació diferenciada”.

Els nòmades entrevistats admeten que el sentiment de soledat és el principal problema. Wulf reconeix que a vegades s’ha sentit sola, tot i que “mai a Bed and Desk”. Quan vivia a Alemanya treballava per a una empresa anglesa i passava moltes hores aïllada, explica. “Aquí hi he trobat un equip de feina que, tot i ser canviant i inestable, em fa sentir més acompanyada”, resol. De fet, la diferència fonamental entre un coliving i un allotjament turístic comú és l’oferta d’activitats pensades per conèixer gent. Ponte, des de Singapur, explica que els coworkings per a nòmades solen oferir programes per fomentar els vincles socials. Àpats col·lectius, activitats de grup, espais de relació - networking - i conferències en són alguns exemples. “Al món nòmada resulta molt fàcil fer contactes”, assegura. “A més, a quants autònoms d’Espanya els manca suport laboral i afectiu?”, es demana. Matías Bonet conclou que “a la universitat et segreguen i t’encasellen dins un sector, però el coworking planta cara a aquesta dinàmica”.

Tributar de manera remota

Pagar impostos sense residència fixa és un dels temes que creen més controvèrsia i malentesos. “Molta gent ens pregunta si viatjam d’un lloc a l’altre per evitar pagar impostos”, lamenta Joho. Però, segons Antoni Riera, economista i director tècnic de la fundació Impulsa Balears, “un nòmada digital no és un nòmada fiscal”. Riera explica que tothom ha de tenir un lloc de residència i ha de tributar en un país determinat, independentment d’on faci feina. Segons la llei vigent, algú haurà de tributar a Espanya si hi ha passat més de 183 dies, si hi té el seu centre d’activitat econòmica i també la parella o els fills. Però Bonet observa que la major part dels seus clients no passen més de tres mesos a Espanya per no haver de recórrer a un visat de llarga durada. Carlos Ponte conta que, no obstant això, s’està obrint camí una indústria de serveis dirigida exclusivament als nòmades digitals, que els ofereix, per exemple, un segon passaport, una residència fiscal, comptes bancaris en paradisos fiscals o la creació d’empreses en línia per poder fer factura als clients, i, afegeix, en aquest sentit, que l’ús de les criptomonedes augmenta. Tot plegat, fórmules innovadores per nodrir una nova i seductora manera de treballar que, això sí, es desplega en el vell entramat de les lleis del mercat.