EUROPA

Els falcons de l’austeritat es graten la butxaca

Alemanya i Holanda gastaran més per evitar la recessió però es resisteixen a canviar les normes

Els falcons de l’austeritat li han vist les orelles al llop de la recessió. A més, els estats, encara forçats a retallar per evitar sotracs a l’eurozona, també exigeixen que, per la mateixa força major, s’obligui els que poden a gratar-se la butxaca per empènyer l’economia. En plena crisi, la UE va aprovar amb excepcional celeritat les normes d’estabilitat (els límits de dèficit i deute públic) en què es basen les retallades orquestrades des de Brussel·les. Ara l’economia torna a flaquejar i aquestes normes continuen vigents. Països endeutats com Itàlia i Espanya han de continuar retallant, però no hi ha regles que obliguin els països amb marge fiscal com Alemanya i Holanda a gastar, com recomanen Brussel·les i el Banc Central Europeu. Germànics i holandesos s’hi havien resistit fins ara en pro de l’austeritat, però l’evidència de l’alentiment els ha fet canviar de mentalitat. Holanda ha aprovat aquesta setmana un pressupost amb què vol invertir tot el seu superàvit i Alemanya ha anunciat l’esperat programa d’inversió verda, amb 54.000 milions.

“Vistes les projeccions econòmiques, els governs amb espai fiscal fa temps que haurien d’actuar de manera efectiva”, deia fa una setmana el president del BCE, Mario Draghi, que gastava l’últim cartutx de política monetària amb un nou paquet de compra de deute i l’encariment dels dipòsits bancaris. El missatge per a Alemanya no podia ser més clar: “És hora d’activar els 50.000 milions del programa d’inversió guardats per impulsar l’economia si la situació empitjora”. Draghi no es va cansar de repetir que, perquè les seves mesures d’estímul funcionin, han d’anar acompanyades d’inversió pública. Els seus desitjos comencen a fer-se realitat.

Aquest dimarts els Països Baixos, l’altre gran falcó de l’austeritat sempre de bracet d’Alemanya, anunciaven un projecte pressupostari per al 2020 que preveu una forta inversió pública, invertint l’actual superàvit de l’1,5% del PIB fins deixar-lo en un 0,2%. Però la capacitat de contrarestar l’impacte del cicle econòmic d’un país com Holanda és modesta al costat d’un gegant com Alemanya, obcecat encara a mantenir la política de dèficit zero. D’entrada, però, aprofitant el context de mobilitzacions per l’emergència climàtica, el govern de Merkel anunciava dijous un gran programa d’inversions verdes de 54.000 milions que respon justament a la petició de Draghi. Això no vol dir, però, que de portes enfora Alemanya renunciï al rigor a l’hora de complir els objectius de dèficit. El seu ministre de finances, Olaf Scholz, va presentar la setmana passada un pressupost encara encotillat, tot i admetre que el país està “a punt” per invertir milers de milions si és necessari. A més, segons publicava Reuters aquesta setmana, el govern alemany està estudiant la manera d’impulsar la inversió creant agències públiques independents per endeutar-se sense repercutir en el balanç final dels comptes, una mena de “pressupost a l’ombra” que permetria al país tornar-se a endeutar a través d’aquests organismes aprofitant el context d’interessos baixos, però evitant que es noti en el pressupost oficial.

El difícil canvi de les normes

Aquest gir dels falcons de l’austeritat i les dues estratègies utilitzades per Alemanya són justament els punts polèmics del debat que torna a estar damunt la taula dels ministres de finances de la UE. A Brussel·les li toca revisar les normes d’estabilitat financera aprovades durant al crisi i per a molts ha arribat l’hora d’aprofitar per simplificar-les i relaxar-les. Per als més castigats per la política de les retallades, també seria un bon moment per obligar no només a reduir despesa quan se supera el dèficit, sinó a augmentar-la quan faci falta. “Hi ha un consens general que les normes no han funcionat tan bé com havien de funcionar”, deia amb contundència el director del Consell Fiscal Europeu, Niels Thygesen (EFB en les sigles angleses). Ho deia fa una setmana després de reunir-se amb els ministres d’Economia i Finances a Hèlsinki i presentar-los un seguit de propostes de reforma, com ara que els criteris siguin més objectius i que no es puguin acabar produint negociacions a dues bandes entre estats i la Comissió que permetin discrecionalitat i generin tensions entre uns i altres.

“Les normes no han permès protegir la qualitat de la inversió pública”, deia Thygesen. Estats com Espanya, Itàlia o Portugal creuen que s’hauria d’introduir una anomenada “regla d’or” que fixi uns mínims d’inversió pública quan hi ha marge per apuntalar l’economia. Aquí, però, s’obre el debat sobre quan es considera que hi ha prou marge fiscal o què ha de prioritzar aquesta despesa. Una de les opcions que hi ha sobre la taula és justament que la inversió en economia verda es descompti del còmput de la despesa.

El mateix comissari de l’euro, Valdis Dombrovskis, deia que un bon nombre de ministres estan d’acord que cal millorar la flexibilitat i l’adaptabilitat de les normes a més de simplificar-les, però es mostrava molt prudent: “Hem d’estar segurs que si es reobren les lleis sigui per obtenir unes normes millors que les actuals”. Els recents anuncis d’Holanda i Alemanya mostren un gir forçat per les circumstàncies, però fonts europees admeten que la UE està lluny de convertir-ho en norma quan aquests països encara defensen que el més necessari és garantir que les normes actuals es compleixin.

LES CLAUS

1. Per què es demana a Alemanya i els Països Baixos que inverteixin?

Perquè són els que tenen superàvit fiscal (marge de diners per gastar) i, per tant, els que poden invertir per fer moure l’economia, crear ocupació i fer augmentar la productivitat d’una economia europea a les portes de la recessió. Altres països encara gasten més del que generen i per tant no poden invertir.

2. Per què es reobre el debat sobre les normes fiscals de la UE?

La Comissió té el mandat d’avaluar abans no s’acabi el 2019 les normes fiscals del pacte d’estabilitat que fixen un límit de dèficit i deute públic per als estats membres. Hi ha consens que les males projeccions econòmiques posen en evidència que les normes fiscals no han garantit el creixement.

3. Per què no hi ha consens per canviar les normes?

Els països del nord d’Europa sempre han pressionat per mantenir el rigor a l’hora d’aplicar les normes fiscals i tenir a ratlla la despesa. No volen introduir una regla d’or que els obligui a gastar el superàvit, mentre que els del sud pressionen per aconseguir-ho i perquè es flexibilitzin les actuals.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF