Publicitat
Publicitat

POLÍTICA MONETÀRIA

El curiós cas de la moneda xinesa

Els reptes econòmics de la Xina són tants que el país està destinat a emetre missatges desconcertants

Al llarg de la història hi ha hagut devaluacions espectaculars: penseu en la lliura esterlina el 1967 i el 1992 o el peso argentí el 2001-2002. La devaluació del iuan equival a menys del 2% [va arribar al 4,6%] i, malgrat això, la seva davallada es tracta com un fet de gran transcendència. El periodista de la BBC Robert Peston sosté que és un esdeveniment més important que la crisi grega o que un increment dels tipus d’interès per part de la Fed. El cas és que la combinació de la caiguda dels preus de les matèries primeres i l’afebliment dels mercats emergents és certament una font de preocupació.

Els pessimistes han pronosticat que la devaluació provocarà una nova onada deflacionista al món. Obligaria els seus competidors asiàtics a respondre-hi devaluant les seves divises, cosa que faria caure els preus de les importacions als països desenvolupats. Això podria traduir-se en destrucció d’ocupació a Occident o en una reducció dels beneficis. Charles Dumas, de Lombard Street Research, va escriure recentment: “[Una devaluació a la Xina] exportaria l’impacte deflacionista als seus competidors comercials de la resta del món. A més, els països que passessin a estar notablement sobrevalorats, com els Estats Units i el Regne Unit, podrien veure’s afeblits per la minva dels marges provocada per les importacions barates. Això podria posar fi al cicle expansiu que es viu actualment a les borses”.

Una depreciació del 2% és a grans trets irrellevant. Difícilment donarà un gran impuls a les exportacions xineses, que al mes de juliol han caigut un 8,3%. El Banc de Pagaments Internacionals calcula índexs comercials reals ponderats de diverses divises. Al mes de juny la Xina tenia un índex de 126. Un any abans, aquesta xifra era de 111 i al mes de setembre del 2012 de 105. La devaluació no és més que un retrocés marginal que reverteix l’augment.

El moviment de la Xina podria ser una resposta als dubtes de l’FMI sobre la conveniència de concedir al iuan l’estatus de moneda de reserva i incloure’l al seu cistell de monedes. La Xina estaria encantada d’obtenir aquest estatus, per raons de prestigi i per ajudar el seu sector financer. En aquest sentit, una mica de flexibilitat monetària podria donar-li una empenta.

Però una devaluació limitada pot portar els mercats a esperar-ne més. En aquest cas, el Banc Popular de la Xina hauria de fer servir les reserves per defensar el nou tipus. Si bé és cert que té reserves en abundància, la recent reducció de 300.000 milions de dòlars farà que les autoritats s’ho pensin dues vegades.

Molts fronts oberts

La Xina fa malabarismes amb unes quantes boles alhora: passar d’una economia impulsada per la inversió a una de basada en el consum sense permetre que el creixement caigui més del compte; contenir l’especulació en el mercat immobiliari i borsari sense llastar la indústria; obrir-se als mercats sense patir massa volatilitat, i expandir el seu sector financer sense caure víctima dels fluxos de capitals especulatius que van desestabilitzar l’Àsia a finals dels 90. No seria sorprenent que almenys una de les boles caigués. La tasca és tan complicada que el país està destinat a emetre senyals desconcertants de tant en tant.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF