ANY FABRA

La topada de Fabra amb Alcover: la ‘realpolitik’ contra els ideals romàntics

La gran crítica del de Manacor a Fabra és que basava la norma en el barceloní, un dialecte “putrefacte”

Ara fa un segle l’IEC publicava la gramàtica de Fabra que ha regit la normativa durant 99 anys, però aquell 1918 la Casa de Convalescència -que n’era i n’és la seu- vivia una escena força més ingrata: el descens de la famosa calaixera de mossèn Alcover per les escales de la institució enmig dels renecs del fogós canonge i les esporuguides mirades dels acadèmics. Era el final abrupte d’una progressiva desavinença amb Fabra: lingüística, però també temperamental i política. Fabra i Alcover s’havien conegut el 1901, poc abans que el primer marxés a Bilbao. S’havien cartejat i van topar per primer cop en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana que Alcover, amb un gran suport institucional, va organitzar i presidir el 1906. El gracienc -tot i estar mig desactivat a Bilbao- va ser l’aixafaguitarres de les clericals ponències mallorquines. Aquell republicà descregut -amb claredat científica- va frustrar l’esforç del manacorí perquè el català recuperés la “puresa i galania” primigènies. Va demostrar que el pas d’“és vingut” a “ha vingut” o d’“he vistes les noies” a “he vist les noies” no era, com sostenia Alcover, un aberrant hispanisme, sinó el resultat d’una evolució autònoma. “Si no fos estat per Fabra -es dolia el mossèn anys després- es Congrés hauria redimit més de mitja sintaxi catalana”. I és que Alcover, després d’una llarga polèmica amb Menéndez Pidal, volia allunyar-se al preu que fos del castellà.

I, tanmateix, no va ser el retorn a la sintaxi medieval per descastellanitzar la llengua -una via de depuració transitada també per Fabra- la gran font del desacord. La fractura naixia de la mateixa pulsió que els havia dut a apassionar-se pel català. La d’Alcover era fruit d’un enlluernament romàntic per la diversitat. La de Fabra, d’una racional necessitat de posar ordre i unitat al caos. Arrencaven de pols massa oposats per arribar a trobar-se. Fabra partia del català parlat a Barcelona i, com a tot gramàtic, la diversitat més aviat li feia nosa. Malgrat la seva gradual obertura als dialectes, sempre va prioritzar el central en la construcció de la llengua general. Alcover partia de tots els dialectes i aspirava a fer-ne una síntesi composicional prioritzant els “més purs”. I això -amb un català que evoluciona, a partir del XV, convergint amb el castellà- vol dir els més aïllats: els balears. La gran acusació final d’Alcover és que Fabra basa la norma en el barceloní: un dialecte “putrefacte” i “sollat de castellanismes”. És la crítica que encara fan eminents filòlegs mallorquins al català de TV3.

Per a desgràcia d’Alcover, les llengües nacionals són sempre el resultat d’un cert centralisme, d’un cert domini d’un dialecte sobre els altres. Els ideals romàntics topaven, ineluctablement, amb la realpolitik. Els polítics volen resultats i no ideals, i els resultats els podia oferir Fabra. No és, doncs, una història de bons i dolents. El manacorí era intempestiu però noble. Si algú va actuar de sotamà -si algú no va consensuar-, va ser el gracienc. És molt reveladora, en aquest sentit, la carta que Fabra envia a Alcover el març del 1912 des de Bilbao: “Crec, com vostè, que convé molt que jo vingui a estar a Barcelona. Vostè i jo faríem feina profitosa i ens imposaríem; els punts a discutir els discutiríem vostè i jo sols, i un cop posats d’acord (que’ns hi posaríem) llavors no’ns caldria témer entrebancs de cap mena [...]. Vostè hauria d’empenyer a En Prat, sacudir una mica la seva calma, que’l temps passa i cal aprofitar-lo, puix tenim feina llarga”.

Aquest fragment epistolar -escrit en un català prefabrià- prova que aleshores era Alcover, i no Fabra, qui tenia el suport de Prat de la Riba, que hi confiava per proximitat ideològica (tots dos eren molt conservadors). Però també delata fins a quin punt Fabra es volia imposar -i no pactar- com a gramàtic. No és estrany: sabia que en sabia més i que la recerca de consensos esguerraria els seus projectes. Però això no fa menys qüestionable que, després que Alcover l’ajudés a tornar i l’acollís al naixent IEC, Fabra tirés pel dret en ortografia ignorant parcialment els acords i aplicant una política de fets consumats. Jugava a favor seu que el president de la Secció Filològica visqués a Mallorca: Alcover sovint no assistia a les reunions i les comunicacions es perdien. La crisi esclata el 1917 quan el Diccionari ortogràfic surt publicat sense que se celebrés la ponència que l’havia de sancionar. És a dir, saltant-se Alcover i el reglament de l’Institut. El cert és que els polítics del moment havien en trobat en Fabra el gramàtic expeditiu que oferia resultats, i veien en Alcover una gran nosa. I van fer el que se sol fer en aquests casos: oferir-li un càrrec honorífic. Vaja, fer-lo fora. Josep Carner va tenir en tot això un paper poc lluït.

No tenint com a valedor Prat de la Riba -que va morir el mateix any-, Alcover peregrina per despatxos oficials i es va encenent. I ja som a l’escena inicial: el retorn a Mallorca de la calaixera. Però la topada va tenir epíleg, i aquest epíleg parla bé d’Alcover... i de Fabra. Després d’anys de publicar als seus bolletins exaltats libels antifabrians amb una ortografia dissident, l’any 1926 s’avé a saludar Fabra al seu despatx de l’Institut, i rep emocionat la seva abraçada. A finals d’aquell mateix any va sortir el primer fascicle del Diccionari valencià-català-balear. Va ser l’últim que no se sotmetia a l’autoritat de l’IEC. A partir d’aleshores, l’obra d’Alcover va contribuir a prestigiar i enfortir l’obra de Fabra.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF