Xostakóvitx... 'ad infinitum'

No és senzill pair, metabolitzar o digerir els tres darrers concerts que ha oferit l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Han estat, ni més ni menys, que el Rèquiem alemany, de Brahms; el primer acte i l’Adeu de Wotan de La valquíria, de Richard Wagner; o aquest darrer tour de force que és la Simfonia Leningrad. Tres bones raons per afegir a l’OSIB una G, de Gran, davant l’acrònim, però també pel fet que dijous passat, per a la interpretació de la ja esmentada Simfonia núm. 7 'Leningrad', de Dmitri Xostakóvitx, hi havia sobre l’escenari gairebé cent músics, una quarantena dels quals eren fruit de la feina de l’Acadèmia. Un planter on els joves mestres aprenen, però també pitgen de valent, injecten saba fresca i donen, a més de consistència, el volum imprescindible a la formació per poder assolir fites tan immenses com la que ens ocupa. De fet, després d’aquests regals a l’oïda que ens han proporcionat els Mielgo i companyia, la pregunta immediata seria saber fins on poden arribar. Està clar que amb tan poderosa demostració han romput el sostre que no fa tants anys semblava inassolible i han obert les portes a un futur immediat que sembla no tenir fronteres ni límits.

Xostakóvitx no va venir sol, i segurament n’hi hauria hagut prou, però abans de la seva monumental simfonia, Alexandra Conunova va fer acte de presència amb una altra luxosa gentilesa, el Concert per a violí núm. 3, op. 61, de Camille Saint Saëns. Una llaminadura laberíntica, entre d’altres, per la seva dificultat en un primer moviment que es converteix en una alambinada exposició del talent de la protagonista amb tota una successió d’accelerades escales, embastades d’arpegis i segellades amb uns cops de silenci enigmàtics. El segon moviment, per la seva banda, ens transporta fins a un tipus de música més assequible, molt suggestiva i amb molta gràcia. Tot al contrari que en el tercer, enèrgic, intens, Molto moderato e maestoso, que és una bona manera de definir el que va ser l’esplendorós moviment. Mamballetes, tantes com vulguis. Va haver de sortir tres cops a saludar.

El plat fort encara havia d'arribar. No és el més habitual, però així són les coses. Ja des dels primers acords no hi havia cap possibilitat que quedés ni l’olor del pòsit musical que havia deixat el que normalment és el moment cabdal de la funció. Tan sols veure els noranta-set músics, si fa no fa, i el director, Pablo Mielgo, aparèixer a l’escenari de l’Auditòrium, amb el pati de butaques pràcticament ple, l’emoció es podia palpar. N'hi havia un bon motiu: Mielgo, emulant Samuel Samosud, qui va dirigir per primer cop la peça, aquell 5 de març de 1942, amb l’Orquestra del Teatre Bolxoi, va esbossar amb els primers compassos el paisatge de la ciutat on va néixer el compositor, “la meva pàtria, la meva llar…”. Uns compassos enarborats per la multitudinària Simfònica amb seguretat i suficiència, molt descriptius, com un abans de la tragèdia que varen viure –nou-cents dies d’assetjament– els ciutadans de Leningrad. Començà a sonar la caixa, acompanyada tan sols per la flauta, després s’hi incorporaren l’oboè i el fagot i així successivament… Apujà la intensitat de la caixa i la sensació de l’inici de la destrucció. És difícil explicar el cúmul de sensacions que la música anava creant dins la sala amb un fortissimo metàl·lic aclaparador que anunciava la tragèdia. Dmitri Mitia Xostakóvitx havia aconseguit escriure la història sobre un pentagrama, directament del cap al paper. Li diuen el “tema de la invasió”, amb el qual a l’oient ja no li queda cap possibilitat de sortir sa i estalvi d’aquest monument esculpit per una Simfònica  brillant, potent i olorant de victòria. Podríem continuar explicant els tres moviments posteriors. Estrany el segon, sacsejador  el tercer i èpic el quart, però hi va haver un després de tot això. La platea de l’Auditòrium dreta i entusiasmada va acomiadar un vespre antològic. Gairebé va ser un somni. I ara què? El llistó està molt alt. Ad infinitum.