Weilerstein i l’orquestra virtuosa
El músic novaiorquès deixa a la memòria una vetlada memorable
PalmaJoshua Weilerstein ja havia mostrat el seu talent quan fa tres edicions el va exhibir a Pollença dins el marc del 60è Festival dirigint l’Orquestra Simfònica Illes Balears, amb el violoncel·lista Edgar Moreau com a gran estrella. Amb ell, va interpretar el Concert per a violoncel núm. 1 de Camille Saint-Saëns, però la seva gran exhibició va tenir lloc amb la Simfonia núm.1, de Brahms. Per tant, expectació màxima, el músic silenciós, com anomena Mark Wigglesworth als seus col·legues, va ser el gran solista d’una vetlada magistral com a cloenda de l’actual temporada de la Simfònica.
El concert es va iniciar amb la Simfonia núm. 36, coneguda com a 'Linz', de Wolfgang Amadeus Mozart, amb una orquestra de petit format. Tot va sorgir quan el geni salzburguès, convidat pel comte Thun-Hohenstein, va recalar un parell de dies a la seva mansió de Linz. Allà li demanà una composició “contributiva”, per ser interpretada durant la seva estada. Posà fil a l’agulla, i en molt poc temps, tan poc que fins i tot ell trobava que ho feia a velocitat de vertigen, va compondre la primera de les seves cinc darreres grans simfonies.
Joshua Weilerstein, com ja havia fet amb Brahms, dirigí sense partitura, sense marcar els temps i, per tant, no hi va haver ni tan sols un moviment del seu braç dret que fos automàtic. Tot responia a una indicació molt precisa, la qual es traduïa en tot un seguit de sensacions de nivell superior. Com, per exemple, ja des de l’inici delicat i lent, com mai no ho havia fet a les seves anteriors simfonies, fins a donar pas a un allegro molt mozartià, intens i harmoniós alhora. Tampoc resulta habitual trobar trompetes i tambors dins un adagio, però hi són. El més ortodox, potser és el darrer moviment, el Minuet, on no va mancar refinament, marca de la casa, com és ara amb el duo per a oboè i fagot, que va sonar especialment brillant.
La segona part va correspondre a les Danses Simfòniques de Serguei Rakmàninov, una de les seves darreres composicions, si no la darrera. Finà dos anys després, quan tan sols feia un mes que havia aconseguit la nacionalitat nord-americana. D’alguna manera, aquestes Danses Simfòniques configuren com una mena de testament, en el qual podem trobar moltes de les característiques que definiren tota la música que fins aleshores havia escrit i que amb el temps s’ha convertit en una de les més interpretades.
La raó és senzilla. Fàcil d’entendre, difícil d’executar i d’indiscutible encant. “Música per a una orquestra virtuosa”, així la definí Herbert Glass, el crític de Los Angeles Times. No cal dir que amb un material d’aquests atributs i particularitats, segurament els músics fruïren molt més que el públic. De fet, aplaudiren Weilerstein amb més intensitat del que és costum amb els directors convidats. No era per menys, havia fet que cada grup d’instruments oferís un solvent decàleg de les seves possibilitats, de les quals ens beneficiarem, un cop més, els que habitam al pati de butaques.
