PalmaD’entrada, et diu que està jubilada i encantada de no fer res. Diu que està desconnectada del món, que no sap si tindrà res a contar. Amb excepció de la jubilació com a docent, els fets desmenteixen Antonina Canyelles (Palma, 1942): després de la presentació recent de l’edició especial de Putes i consentits, la seva antologia poètica ara en un volum il·lustrat per Marc Gil i publicat per Lapislàtzuli, anuncia llibre nou per al mes de setembre, Exercicis d’una mà insomne. “He rigut molt quan l’escrivia”, confessa. I ha donat la seva biblioteca a la Fundació Mallorca Literària, una biblioteca amb molta poesia, “sense best-sellers ni porqueria”.
M’heu dedicat l’edició especial de Putes i consentits amb uns versos: “La poesia ha de fer pensar, / o ha de fer riure, / o no ha de fer pensar / ni riure”.
— Ho dic perquè sempre exigim a un poema, a una pintura, a una música que ens faci alguna cosa. Volem cercar, volem trobar un significat. I per què han de voler dir coses totes les coses?
Està escrit a mà. Quins costums teniu per escriure?
— Mai no he tingut horaris, ni rutina. No em vindria res al cap. No puc seure i dir “ara escriuré de taronges”, perquè tot d’una diria: “i ara què n’he de dir, de les taronges?”. El que tenc són rareses: em pega l’escriguera a l’hora de dinar. Imaginau el compte de dinars cremats. I sobretot tenc manies: escric al sofà o al llit, no a taula; escric amb música, en quartilles ben netes –en compr 500 de cop–, amb retolador negre, ni gaire prim ni gaire gruixat. I l’editor de Lapislàtzuli, Jon López de Viñaspre, m’ho passa a net. No sé què faria sense ell. No tenc internet. Jo visc dins un talaiot.
...Des del qual disparau. Us diuen “la dona bala”.
— Sí, m’hi identific. Reconec que de vegades vent.
Estau empipada?
— Hi ha coses que em treuen de polleguera: la pèrdua de l’ús social del català, un tema al qual no hi veig solució, i la responsabilitat és nostra. També la manca d’identitat, que vaig descobrir amb els escoltes. Quan jo hi vaig estudiar, la universitat bullia; ara els universitaris són molt passius. Jo era molt reivindicativa contra l’explotació obrera; que no n’hi ha, de motius, ara? I el feminisme, jo pensava que la cosa havia canviat i sí, ha canviat, però encara hi ha una majoria d’al·lotes joves el somni de les quals és casar-se.
Vós no us heu casat mai.
— No, de cap manera. No puc entendre les fermadures. No vull cap anell que no surti, ni polseres que tanquin.
Amb tot això que us treu de polleguera hi ha una comparació del present amb el passat. Vós no semblau d’aquelles que pensen que el passat va ser millor.
— I no ho pens en la majoria de coses. Però també és vera que en aquells temps de la predemocràcia estàvem molt esperançats. Estàvem molt motivats per salvar-nos. Ens motivàvem nosaltres mateixos perquè ho teníem tot en contra. En aquest sentit, el que ha vingut ha estat decebedor: sortíem del feixisme actiu i ara estam dins una bombolla que no sabem què és i amb l’extrema dreta ben viva.
Tot això hi surt, en la vostra poesia. Fins a quin punt hi sou vós?
— Jo no som una poeta confessional. Hi pot haver un jo en la meva poesia, però no sol contar la meva vida. No m’he de compondre els vestits, jo. Les coses em surten com em surten. En tot cas, hi surt tot el que he llegit, la música que he escoltat, la pintura que veig. Sempre ho dic i és ben cert: jo podria viure sense escriure, però no sense llegir, ni sense música, ni sense mirar pintura.
També hi és l’humor. No és senzill ni habitual en poesia.
— A mi l’humor i la ironia em surten de natural, no m’ho planteig. Jo m’ho pas molt bé escrivint. Si patís, no escriuria. He rigut molt quan escrivia el llibre que publicaré al setembre, Exercicis d’una mà insomne. Mirau, fa molts anys vaig aprendre a relativitzar la vida, no les coses.
En els vostres recitals se sol sentir riure.
— Sí, la gent riu amb els meus poemes, als recitals. A mi m’agrada. Però sabem que això és una caixa de doble fons. Tampoc són bons d’escriure. Tenc una idea, li he de donar forma. Corregesc molt i llev molta cosa. Procur que els versos surtin just amb el necessari, però ben vestits. Pel sentit que tenc de l’estètica, de vegades he d’abandonar el poema.
Com vàreu viure el confinament?
— Va ser com si hagués dormit tot el temps. El del covid és un temps que no el sé contar. Durant els primers sis o set mesos no vaig poder escriure paraula. Escoltava música o llegia per passar el temps. Però a la meva edat ja no has de fer res per passar el temps. Som ben conscient que tenc la novel·leta molt curta. No em lleva el son, però m’empipa molt haver d’anar-me’n d’aquest món. Pas molt de gust de viure.
