VINYÒVOL

“Hi ha una bombolla dels vins de Mallorca”

Entrevista a Andreu Manresa Montserrat, periodista i director general d’ib3

Abans que el vinyòvol torni a les silencioses i solitàries vinyes era imprescindible fer una xerradeta amb un dels grans coneixedors i divulgadors de la gastronomia de casa nostra. És admirat, escoltat i apreciat per bona part dels seus companys però també per una multitud de fidels lectors que segueixen les seves cròniques gastronòmiques anomenades ‘L’ull de peix’ al diari El País. Andreu Manresa Montserrat és un periodista i escriptor felanitxer que ara exerceix de director general de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears. Amb mirada tranquil·la m’insisteix que ell no és un gran coneixedor del món del vi ni tampoc un gran bevedor, però en els primers cinc minuts de conversa m’adon que també porta el vi a la sang. Fou veremador i pesador de raïm a la cooperativa d’Es Sindicat, en el batxillerat elemental i superior de Felanitx estudià enologia i el seu padrí Sebastià Manresa Obrador fou una víctima de la fil·loxera que partí a França a sobreviure i a aprendre a fer vi, es va fer vinater, un enòleg que sabia arreglar el vi quan anava malament i creà un celler i una fàbrica de licors a Felanitx i a Alger.

Per què escriure articles sobre gastronomia?

En aquests moments és un territori franc, un refugi que no vol dir que no sigui conflictiu, però ara en funció del meu càrrec no puc tenir una posició política determinada i he de mantenir una aparença necessària de neutralitat. Vulguis o no les cròniques que he fet durant aquests anys a El País tenien un contingut polític, i aleshores faig aquests articles per mantenir els dits entrenats, la mentalitat oberta a la meva vocació i sobretot perquè m’agrada, ja que m’agrada menjar, fer menjar i explicar una mica el territori i el paisatge del meu país.

Parlam molt de cuina però cuinam poc?

Jo cuin, cuin el que puc. Per exemple, aquest diumenge un amic em convidà a dinar a ca seva i jo li vaig dur el tombet, que és una espècie d’ofrena, present, sacrifici, un gest d’amistat. En comptes d’anar a la platja o a navegar amb la barca, vaig dedicar dues hores i mitja del diumenge dematí a fer el tombet, i sempre procur vincular el menjar amb un vi lògic o un vi proper o potser extern però que tingui certa congruència.

A les Illes ens creiem de veres que tenim una bona gastronomia?

Jo procur sempre creure en la nostra gastronomia. De fet, record la primera vegada que vaig reivindicar els vins d’aquí, era l’any 1979 i jo estava en un càrrec institucional, era el cap de premsa del Consell Interinsular. Vaig intentar convèncer el conseller que fes una política de protecció i em digueren que no, que s’havia d’arrabassar tot, i després va venir la política europea que propicià arrabassar les vinyes i fou una catàstrofe. No es creia ni en els vins ni en l’oli. Aleshores en aquells moments, que jo recordi, els que tenien una mirada moderna eren Ramon Alabern i Jaume Mesquida Xenoy, que estaven als camps experimentals de la Caixa, després sortiren els rockers d’Ànima Negra i després ha vingut el gran boom propiciat per les inversions de tota una sèrie d’empresaris.

I com ho veis ara?

Ara hi ha un gran boom. Jo crec que hi ha una bombolla dels vins de Mallorca. De vegades pens que sembla increïble que hi hagi més de 700 etiquetes de vi. Sembla impossible, però està molt bé que hi hagi tantes vinyes, encara que no sé si es podran mantenir amb una certa personalitat. És fantàstic veure els espais de verd, ara sobretot a la primavera i estiu amb aquest verd de pàmpols o a la tardor amb els paisatges ocres metàl·lics, aquests paisatges com a volcànics de les fulles. En definitiva, jo no puc criticar perquè a casa meva teníem un parell de quarterades de vinyes i els vàrem vendre. Aleshores a mi m’agrada molt que hi hagi molts experiments de nous cellers, de nous vins, però tenc el gran dubte, escrit més d’una vegada: com orientar-te davant un mercat que té més de 700 referències diferents d’un territori on habiten un milió de persones. És un detall de riquesa?, és un detall de confusió? No, és una explosió comercial que després ha de lluitar en contra de la història que els vins de Mallorca són cars respecte de la resta.

Aquesta idea de vins cars ha quallat a casa nostra?

Els vins de Mallorca són bons, estan molt bé, pots trobar vins a preus assequibles, però tenc la sensació que hi ha una espècie d’escalada de preus, és a dir, aquella idea que perquè el vi paregui més bo l’hem de vendre més car, i no hi ha un vi comú per a la gent. A posta els vins cars te’ls duen com si fossin llagosta.

Què té el sector de la vinya i el vi que atreu tantes inversions?

Ho vaig escriure una vegada i vaig dir que no hi haurà ningú a Mallorca que no tingui un vi o una vinya a nom seu perquè és el seu luxe. Un altre cas similar és el gran boom de l’oli; hi ha gent que té 50, 250 o 150.000 oliveres per tenir una espècie de tret postaristocràtic o tret postmodern, és a dir, tenc un vi o tenc un oli. Conec periodistes, economistes, advocats i hotelers que tenen una gran vinya, i no és la teoria de fer els nostres productes per després menjar-los, sinó un element de prestigi o curiositat postsenyorial. Pot semblar que ho critic i no és això, simplement jo tenc una mirada descriptiva, no una mirada oposada, i per altra banda, també significa un compromís amb la teva terra.

VI RECOMANAT PER L’ENTREVISTAT

Quíbia Celler Ànima Negra (Felanitx)

Som bastant eclèctic i tast diversos vins en funció del menjar, però som territorial; per això ara pens en un blanc del meu poble que fan els rockers d’Ànima Negra en homenatge d’un pagès que nomia Llorenç Mostel, un d’aquests personatges rars que va inventar una estrambòtica teoria sobre una gent anomenada els quíbers que vivien a Quíbia i que eren diferents de la resta del món.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF