Txaikovski i els Bringuier
Txaikovski és bellesa, tendresa i passió en estat pur, sense més química que la que surt des de dintre
Auditòrium/Auditori Manacor.- “El concert no val res, passatges romputs, desconnectats. Tan mal escrits que ni tan sols es poden millorar. És trivial, comú, amb molts robatoris i tan sols dues pàgines es poden aprofitar. La resta les pots llançar…”. Tot això i alguna cosa més, de la mateixa condició, va entimar NIkolai Rubinstein a Piotr Ilich Txaikovski el primer cop que el compositor li va interpretar el Concert núm. 1 per a piano i orquestra en si bemoll major. Op. 23. “Però si l’adaptes a les meves necessitats l’interpretaré”, va ser la coda final. Txaikovski, en primera instància, no va canviar ni una sola nota. El va estrenar Hans von Bülow, a Boston. Encara hi ha alguns que pensen el mateix que Rubinstein, tot i que ho diuen amb la boca més petita i moltes més reserves. En el meu cas mai no oblidaré el primer cop que el vaig sentir, en totes les seves accepcions. Va ser gràcies a Ken Russell i la seva biografia cinematogràfica, Passió de viure, un títol molt millor que el Music Lovers original. El que sens dubte és el concert per a piano i orquestra més conegut i reconegut per a nosaltres, els profans, encara emociona de la mateixa manera que ho va fer, en el meu cas, fa cinquanta-dos anys. I així va tornar a succeir quan Nicolas Bringuier va fer sonar els quatre poderosos primers acords de la composició, sota l’atenta batuta del seu germà, Lionel Bringuier, encarregat de posar la mesura a la interpretació. Mesura en aquest cas no implica manca d’intensitat, ans al contrari. El director Bringuier proposà una lectura en la qual sempre, com està escrit a la partitura, destacàs l’instrument solista, mentre que l’orquestra es convertia en un llenç de gran tendresa per on amb immensa efusió passegen les intervencions del piano. El segon moviment, tot i ser “lent”, ofereix un prestissimo antològic i el tercer és d’una magnificència aclaparadora, rubricat amb una coda que copsa l’enteniment i et deixa sense alè. Tot perfecte perquè el pianista desenvolupàs tot un arsenal de sentiments, que naturalment varen recol·lectar els entusiastes aplaudiments que gairebé sempre guardonen la interpretació. I, naturalment, hi va haver bis. Més Txaikovski. La Cançó de tardor, que forma part de Les estacions, una petita peça per a cada mes de l’any que es publicaren a la revista Le nouvelliste. Cançó de tardor correspon al mes d’octubre, d’una delicadesa extrema, com una manera de donar una mica de pau a tanta vehemència.
La tercera porció del concert va ser per a la Simfonia núm. 1 en sol menor. Op. 13, per obra i (des)gràcia del mateix compositor, el qual vivia un de tants moments difícils de la seva existència. Obra primerenca, coneguda com a Somnis d’hivern, està clar que peca d’immaduresa en l’estructura, però ja mostra tota una paleta que d’alguna manera es convertirà en senya d’identitat de Txaikovski. La Simfònica i Lionel Bringuier varen fer lluir tots els colors del metall i, així, primer l’oboè, el fagot i la flauta de Javier Arnal, Josep Tatay i Josep Miralles, respectivament, varen fer un petit tast de les seves múltiples virtuts, per tot just després sumar-se a la festa el clarinet d’Eduardo Bernabéu. Un moment, sens dubte, per posar dins una vasa, però no tan sols. Txaikovski és bellesa, tendresa i passió en estat pur, sense més química que la que surt des de dintre. I d’aquí el resultat final d’un concert sense treva per a l’entusiasme, tant del públic com dels integrants de la Simfònica cap a qui els havia dirigit.
