'Tosca' i la bomba del Liceu

PalmaLa polèmica està servida. Passi el que passi, Rafael R. Villalobos ja té escandalosa peanya. L'estrena de la seva Tosca al Liceu va desembocar amb una eixordadora esbroncada tot just començar el segon acte, en el qual, a teló baixat, va aparèixer Pasolini amb el seu assassí, Pino Pelosi, explicant entre caranques i moixaines, entre altres declaracions de principis, que un artista quan obre la boca sempre és subversiu. Traduït, tot plegat, podria voler dir que el que pretenia el director artístic era que l'escridassassin i ho ha aconseguit. Objectiu complert. La temptació seria ni tan sols parlar del conceptes i altres mandangues de la posada en escena, però ja ho va dir el matador Rafael Guerra Guerrita, que també era andalús, com Villalobos i així entrar en joc de les comparacions i semblances: "El que no pot ser no pot ser i, a més a més, és impossible". Està clar que s'ha de filar molt prim per comparar la mort de Caravadosi amb la de Pasolini. Ambdós eren artistes, compromesos, contra el poder. Punt. Vides paral·leles? I tant. Dues línies paral·leles mai no es troben ni s'encontren. Potser per això resulten tan difícils d'acoblar, i, per tant, el màxim responsable de la funció ha de fer servir tot un seguit d'explicacions projectades al teló per contar tota la seva conspirativa teoria, i, de passada, també exculpar el pederasta i el seu assassí confés. És a dir, subratllats, que tampoc no són altra cosa que l'evident incapacitat perquè amb la seva posada en escena nosaltres entenguem el que vol dir. La transgressió va ser purament operística, no intel·lectual. Però hi ha més subratllats que ens ofenen com a espectadors. Per exemple, les pintures dels cans rabiosos de Santiago Ydáñez quan Scarpia vol aconseguir, com sigui, el cos, que no el cor, de Tosca o que, per si dubtàvem que és el dolent del la pel·lícula, el converteix en un sadomasoquista, amb el seu set de manilles, fuet... que, per cert, és un prejudici de Villalobos. Ítem més. El cartell que presideix el tercer acte, Roma o mort, que és el crit de guerra de Garibaldi inscrit a Verona, supòs que per agermanar els revolucionaris, per si tampoc no sabíem del tarannà de Cavaradossi; o la comparació del quadre de Caravaggio, Judit i Holofernes, – transsumptes de Tosca i Scarpia, per si no ens n'havíem adonat– en la versió d'Ydáñez. Per tal de subvertir, fins i tot ha fet malbé la frase de William Blake "El camí dels excessos condueix al Palau de la Saviesa". Està clar que no sempre i sobretot si els excessos no passen el primer esglaó de l'escala per on pugen els subtils suggeriments. La recreació de Saló o els 120 dies de Sodoma, amb els efebs en pèl per terra queda reduït a la més pura anècdota i, per descomptat, no va escandalitzar ningú. Per una altra banda, Maria Agresta va fer una Tosca acurada, amb un Vissi d'arte més delicat del que és habitual però no menys efectiu. Michael Fabiano elegant i poderós, marca de la casa, no gaire encertat dramàticament, però no per culpa seva, en l'arrogant primer encontre amb Scarpia. Un Scarpia que finalment va ser Zeljko Lucic, qui també va exhibir vigor, de veu rotunda i bona condició escènica. Spoletta i Sciarrone, interpretats per Moisés Marín i Manel Esteve, varen quedar convertits en una caricatura de personatge. Henrik Nánási a la batuta, impecable, precís i mesurat, adequant el ritme i el volum idoni per a cada circumstància.

Una bomba, encara que aquesta sigui de fum i fogueig, acompanya la història de Floria Tosca, com la que deien que farien esclatar el 17 de gener de 1900 al Constanzi de Roma, dia de l'estrena absolut de l'òpera de Puccini, amb el neguit multiplicat de qui l'havia de dirigir, Leopoldo Mugnone. Què qui era el mestre Mugnone?. El director de Guillaume Tell el dia 7 de novembre de 1893 al Liceu. Explicar més també seria un subratllat.