Mazoni (Jaume Pla): “Per tornar a fer música, em va ajudar molt saber que ningú m’estava esperant”

PalmaEl 2024, vint anys després d’arrencar el projecte musical Mazoni, el capità que hi ha darrere, Jaume Pla (la Bisbal d’Empordà, 1977), va decidir que havia d’aturar. Les alarmes eren clares: “Abans d’alguns concerts, pensava que, si plovia i em pagaven, ja anava bé. Aquest pensament em va fer por. No pot ser que un músic no vulgui sortir a tocar”, conta en una conversa amb l’ARA Balears. Aquesta setmana té dos concerts a les Illes per presentar el disc que publicà el setembre passat, Banderes per daltònics, un retorn als sons més pop de la història del projecte: dijous, 20 d’agost, serà al Jazzbah de Ciutadella; divendres, 21 d’agost, presentarà el disc a Santanyí (al pati del Col·legi Bisbe Verger), en un concert que forma part de la programació del festival d’estiu de la Fundació Mallorca Literària, La Lluna en Vers. Seran concerts amb tota la banda: “Els darrers cops que he vingut a Mallorca ha estat en solitari. Em fa molta il·lusió venir amb tot el grup per fer aquests dos concerts, que siguin enèrgics i trobar aquella sensació que sembla que flotes quan fas música. Crec que és un disc que es gaudeix més en grup”.

Vàreu aturar el projecte Mazoni a principis del 2024 perquè necessitàveu repensar el futur. Plantejàveu expressar-vos a través de la literatura. Què va passar perquè, finalment, les cançons prenguessin protagonisme una altra vegada fins que va sortir Banderes per daltònics?

— Vaig tornar amb Banderes per daltònics i, en certa manera, va ser tornar als orígens. Reconnectar amb una música que m’havia agradat durant l’adolescència, i que havia tingut molt protagonisme en els primers discos, però que últimament no en tenia tant. Aquest espai que em vaig donar em va anar bé per il·lusionar-me un altre cop. Sobretot perquè no tenia cap expectativa. Volia escriure alguna cosa que no fos música: un conte, una novel·la, alguna cosa així. I justament quan estava en aquell moment en què encara no havia ni començat a escriure, em van començar a venir cançons sense cercar-les. Quan ja en vaig tenir tres o quatre vaig pensar: aprofitem-ho. Potser això, la pressió d’haver de fer cançons, era precisament el que em bloquejava.

Treballar sense pressió és també treballar amb més llibertat?

— Em va ajudar molt saber que ningú m’estava esperant. No tenia una data de sortida, no hi havia aquesta pressió de fer un disc. Així que vaig poder fer amb molta calma. Normalment, faig els discos més ràpid, quan tinc els temes, ens posem a treballar-hi. Aquest cop vaig fer moltes cançons i després les vaig destriar. Em vaig concentrar sobretot en la part de gaudir, més que en la de treballar. I també hi ha una altra cosa: no vaig haver d’estar gens pendent de la promoció a través de les xarxes socials.

No anau de xarxes socials perquè són un altre focus de pressió, no?

— No sé com ho viu una persona que ja ha nascut i crescut en l’era digital. Quan jo vaig començar era tot completament diferent: enviàvem cassetes per correu postal a revistes i discogràfiques. He vist molts canvis i, sobretot, el fet que el canvi és constant: les etapes passen molt ràpidament i hi ha molta exigència. Rebem pressió de tothom per fer promoció, i nosaltres estem disposats a fer-la, evidentment, però som músics abans que res. Hi ha setmanes que ni tan sols toques la guitarra. És cert, i s’ha de dir, que aleshores hi havia coses que eren molt més cares; ara s’ha abaratit molt el procés de fer un disc. En tot cas, les coses duraven més temps. Ara tot va molt de pressa i constantment apareixen noves plataformes i noves maneres de fer promoció. Potser d’aquí a un temps Instagram ja estarà obsolet i n’hi haurà una altra. És una sensació de canvi permanent i crec que aquesta immediatesa també genera molta angoixa.

Heu explicat que aquest disc recupera una sonoritat molt vinculada al Mazoni dels primers discos, amb melodies pop i una estètica sixties.

— Sí. M’he centrat en la música que he gaudit des de jove. La gent que ha seguit la meva carrera diu que Banderes per daltònics s’assembla més als discs del principi que no als darrers que havia anat fent.

La música que escoltau us duu a fer música?

— Depèn. Jo puc escoltar jazz, música clàssica... La música m’influencia, però no per una qüestió d’estil, com pel que em fa sentir. Crec que les cançons em surten més d’altres llocs, com del cinema. Hi ha frases de pel·lícules que em queden al cap i que poden ser el principi d’una cançó. Estic despert i atent. Quan llegeixo, quan miro coses, quan escolto música... Hi ha coses que em criden l’atenció i en vaig prenent notes.

A ‘Ja no em lliguen les cadenes’, una de les cançons del disc, parlau de la dependència que podem tenir d’algunes coses. La indústria musical genera dependències? Us lliga o us empeny a fer coses que no faríeu?

— He de dir que jo he fet el disc que volia fer en cada moment. Sempre he tingut llibertat absoluta, i estic molt agraït a BankRobber per això. La pressió que em pesava més era la dificultat de vendre entrades en alguns llocs, de pensar si el disc agradarà o no, si et contractaran, si tindrà un retorn… Això va en detriment de la part més gaudible de fer un disc. He passat estius sense fer cap bolo.

I com ha anat la tornada?

— Crec que ens ha anat molt bé, la gent tenia una certa curiositat de veure què havíem fet després de l’aturada. Hi ha una escena a la pel·lícula La estrella azul (2023) que m’ha quedat molt gravada. La pel·lícula és sobre un músic que se’n va a l’Argentina, coneix músics més grans i un senyor li diu alguna cosa com que per fer música s’ha d’estar relaxat, que les idees han de poder venir cap a tu i tu has de tenir la capacitat d’acollir-les. Això d’estar en tensió fa que la cosa no flueixi tant. Així que tot això de la pressió, o de les cadenes que hi pot haver en la indústria, no va tant relacionat amb el fet de fer música que no m’agradi, com a aconseguir que, quan l’estigui fent, estigui content i relaxat per poder crear a gust.