Douglas Kennedy: "Si el sexe no funciona, has de replantejar-te la relació"

BarcelonaDouglas Kennedy (Nova York, 1955) viu oficialment a Maine, que és on paga els impostos, però passa part de l’any entre Berlín, París i Londres. L'escriptor se sent còmode amb el seu estil de vida nòmada i és molt crític amb el seu país d’origen –el seu pare era un agent de la CIA però mai hi va tenir gaire connexió–. Diu que els Estats Units estan en plena decadència, que són hipòcrites sobretot quan es parla de sexe, i s’indigna molt cada vegada que surt el nom de Donald Trump. El pitjor que es pot fer, assegura, és avorrir-se. És disciplinat: l’estona que té entre una entrevista i l’altra l’aprofita per escriure, perquè s'imposa un mínim de pàgines diàries. Ho fa també mentre vola. Ha escrit 14 novel·les traduïdes a vint llengües i ha venut uns 17 milions d’exemplars. Acaba de publicar Isabelle a la tarda (Univers/Arpa), on narra la intensa relació clandestina entre un nord-americà i una francesa que s’allarga durant dècades. Kennedy es pregunta si compartir el dia a dia mata qualsevol passió física. 

Al llibre, hi ha un moment que el Sam, el protagonista, diu que tots ens acabem construint la nostra pròpia presó. Tendim a renunciar a la llibertat?

— Crec que moltes vegades és així. Sovint ens convencem a nosaltres mateixos que aquesta és la vida que hem de tenir i renunciem a la llibertat. La lluita més difícil és la que tenim amb nosaltres mateixos per decidir què volem realment. Hi ha un poema de T.S. Eliot que diu: “Between the motion / And the act / Falls the Shadow” [Entre el moviment i l’acció, cau l’ombra]. I l’ombra és interessant, aquesta zona grisa, allò de no hauria d’estar amb aquesta persona però hi estic perquè és el correcte, no hauria de fer aquesta feina però és la que he de fer, voldria fer això però no ho puc fer... Tots fem coses que en realitat no volem fer, ens construïm la nostra presó i això ens fa desgraciats. Ara tinc la vida que vull tenir però també he viscut a la meva pròpia presó i no me’n penedeixo, al final és la meva història. 

Situa l’inici de la novel·la als anys 70. El protagonista és el Sam, un jove i innocent nord-americà de l’Oest Mitjà que viatja a París, on coneix una dona més gran, més culta i més sofisticada, la Isabelle. 

— Coincideix amb la meva pròpia biografia, jo era jove als anys 70 i aboco a la novel·la part de les coses que he viscut. Soc nord-americà però de Nova York, que és una sensibilitat força diferent de la de l’Oest Mitjà, i he viscut molt de temps a França. Volia observar els contrastos entre el Sam i la Isabelle. Ella és una dona brillant però no gaire ambiciosa que es casa a l’estil de Jane Austen, escull un home més gran i d’èxit, un banquer. El Sam és un jove que ha crescut molt sol, sense gaire afecte, i creu que ha d’estudiar a la millor universitat i convertir-se en un advocat brillant. Volia fer trobar aquestes dues persones i contrastar sensibilitats diferents, la nord-americana i la francesa, sobre el sexe. 

¿Són sensibilitats molt diferents en aquest món tan global?

— Sí. He viscut molts anys en diferents països, Irlanda, Anglaterra, França... Per tot arreu veus parelles amb problemes, adolescents rebel·lant-se contra els pares..., la condició humana és la mateixa, però no la sensibilitat. Als Estats Units la idea de la infidelitat és terrible, és una gran debilitat, una cosa que no hauries de fer mai, un gran tabú. Mira el que va passar amb Bill Clinton! A França hi ha una altra tradició. T’enamores i pots construir una família, però s’accepta que es pot desitjar algú altre i es dona espai fora de la parella. Conec moltes parelles que porten molts anys juntes i que han renunciat al sexe. Per què ho accepten? Hi ha una por terrible a creuar la línia, com si la infidelitat fos tan perillosa. El Sam i la Isabelle viuen una gran passió perquè mai poden estar junts, no comparteixen el dia a dia. 

¿No són possibles les grans passions dins la parella estable?

— Sí, esclar, però no és freqüent. 

El Sam és romàntic a la manera nord-americana?

— Vol trobar la persona adequada amb qui construir un projecte en comú. Vol estar al seu costat passi el que passi. És el que intenta amb la Rebecca. Quan passen la primera nit junts sap que hi ha alguna cosa que no encaixa perquè no té el que tenia amb la Isabelle, però ella reuneix tots els requisits: comparteixen una mateixa formació, interessos, ambicions... No és amor, és pragmatisme. Som romàntics però rígids, no acceptem la idea que l’amor és caos i no ordre. Al llibre, de fet, hi ha moltes preguntes sense resposta. Què significa trobar algú que creus que és l’amor de la teva vida i decidir que, tot i així, no hi vols compartir el dia a dia? El Sam i la Isabelle són conscients que tenen la relació més apassionada i important de les seves vides però quan tenen l’oportunitat de fer el pas i anar a viure junts, no ho fan. Potser intueixen que si ho fan, el que tenen acabarà morint. A la seva manera, són fidels emocionalment l’un amb l’altre. El que tenen és amor però és un amor genuïnament diferent. 

El sexe és molt present en tota la novel·la.

— Quan els amics es divorcien, t’expliquen tot el que ha fet malament l’altre. Jo mai opino, no puc saber què ha passat realment, perquè no he estat al seu llit. El sexe és crucial. No entenc una parella sense sexe, és al llit quan et despulles del tot, físicament i emocionalment, és la relació més íntima que pots tenir, la forma més alta de comunicació. Si el sexe no funciona, has de replantejar-te la relació. Si s’utilitza com a arma de poder, també millor que t’acomiadis de la parella. Amb la Rebecca, el Sam té un sexe només correcte però no és al que està acostumat amb la Isabelle. No es parla prou de la importància del sexe i en té, té un gran poder.