El teatre pertorbador de Víctor Català al festival La Lluna en Vers

Palma“El primer que s’hauria de saber és que Víctor Català –pseudònim de Caterina Albert– volia ser dramaturga”. Ho diu Albert Arribas, el director de l’obra de teatre Verbagàlia, una peça que posa en diàleg dos dels monòlegs més representatius del teatre de Català: La tieta i Verbagàlia. El muntatge es podrà veure aquest dissabte, 23 d’agost, al pati de la casa Llorenç Villalonga a Binissalem en el marc del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. Una oportunitat per descobrir el teatre que escrigué Català abans de fer-se narradora, contista i novel·lista, coneguda popularment per títols com Solitud i Drames rurals. De fet, el teatre de Caterina Albert, explica el director de la peça, “no es va representar mai”, tot i ser “d’altíssima qualitat”. El motiu? “No l’entenien”, apunta Arribas. 

De fet, el director conta que el teatre de Víctor Català sorprèn per la seva modernitat: “No és estrany que en el seu moment no les entenguessin. El seu model actoral i de teatre està molt més a prop de Samuel Beckett i Thomas Bernhard, i d’autors de la segona meitat del segle XX, que no pas d’altres del seu temps”, desenvolupa el director. De fet, hi hagué un escàndol amb la peça La infanticida, monòleg amb què Caterina Albert guanyà els Jocs Florals d’Olot l’any 1898. “Quan el jurat veié que darrere aquella obra pertorbadora hi havia una dona, es van escandalitzar. Aquest va ser el detonant que va fer que Caterina Albert escrivís darrere el pseudònim de Víctor Català”, relata Arribas. 

'Pertorbadores' és l’adjectiu amb què el director de Verbagàlia parla de les obres de Català. Segons explica, “obren un abisme sobre la decisió de què fer amb la pròpia vida quan es constata que no s’està vivint bé, que s’està fracassant èticament”. És una dramaturga que formula “preguntes molt existencials”, amb personatges “al límit de les seves circumstàncies”.

El gran repte de dirigir i interpretar el teatre de Víctor Català és, comenta Arribas, trobar la dimensió d’espai de consciència que requereix el treball actoral: “No és un teatre naturalista ni situacional, és un teatre de consciència, més a prop de Lluïsa Cunillé que no pas de Rusiñol i Guimerà. Els actors fan un doble treball: transiten la situació que expliquen i, alhora, parlen amb els seus fantasmes”. 

Paula Blanco i Oriol Genís són els intèrprets encarregats de donar vida als personatges de Caterina Albert, una dramaturga de primer ordre amb peces magnètiques, punyents i inquietants. Un teatre que gaudirà tothom “que gaudeixi d’un bon domini lingüístic”, del teatre popular que dialoga amb el sainet. És molt tràgic i molt còmic. És teatre per al gran públic, però molt petit: monòlegs, peces breus, sense grans escarafalls ni escenografies. Víctor Català fa un elogi de la forma petita al teatre, d’aquests espais teatrals que no duren dues hores sinó una estona curta i plena de vida”. 

A més, Arribas considera que el de Víctor Català és un teatre que trasbalsa: “Resitua l’espectador a cada funció. Un dels principals problemes que tenim com a societat, en relació amb la realitat immediata que ens envolta, és que tendim a desconnectar-nos-en, perquè ens arrosseguen prioritats que no són prioritàries. I resituar té a veure amb reconnectar-nos-hi”. Verbagàlia serà una bona oportunitat per fer-ho.