Els somnis trencats dels nouvinguts a Hollywood

Los AngelesCada any, per a aquestes dates, unes quantes dotzenes d’actors desfilen per Hollywood com si fossin bestiar d’una fira de luxe. Durant la temporada de premis posen, amb el pelatge curosament raspallat, davant els focus a les cerimònies. Les estrelles consagrades els acaronen. Els comentaristes, també. “Sou tots fabulosos! Que corri el xampany!” Alguns d’aquests intèrprets acabaran la cursa dels Oscars d’una manera espectacular -amb un premi de l’Acadèmia de Hollywood, accés als millors guions i la promesa d’assolir la fama-, com va passar amb Lupita Nyong’o a l’última edició dels Oscars. Després de guanyar en la categoria de millor actriu secundària pel seu paper a 12 anys d’esclavitud, Nyong’o va fer el salt a l’Episodi VII de Star Wars: el despertar de la força, a un remake d’ El llibre de la selva de gran pressupost i a una drama independent produït per Brad Pitt, Americanah.

Però per a un nombre cada vegada més gran dels nominats -talents d’una raça, nacionalitat o edat diferents de les que els directors de càsting tendeixen a afavorir- els Oscars poden ser un parany. “Vaig tenir un bany de realitat”, afirma Barkhad Abdi, nominat com a millor actor de repartiment pel seu paper de pirata somali a Captain Phillips. “La catifa vermella és divertida, però no és real i d’això és fàcil oblidar-se’n”, diu l’actor.

El morro fi dels peixos grossos

En les últimes dècades, quan els grans estudis encara dominaven la maquinària dels Oscars, les grans estrelles solien omplir les llistes de nominats, com Jack Nicholson, Jane Fonda, Katharine Hepburn, Michael Caine, Paul Newman i Dustin Hoffman. Aquests clàssics de Hollywood només es deixaven veure amb actors debutants o amb poca experiència en comptades ocasions: amb Linda Hunt, que va guanyar un Oscar el 1984 per la interpretació d’un home a L’any que vam viure perillosament, i amb Haing S. Ngor, el metge de Cambodja que va guanyar per Els crits del silenci el 1985.

Però el centre d’atenció dels Oscars ha canviat dràsticament. Cada cop més sovint arriben a primera línia actuacions més especialitzades i diferents. Les raons que fan que això es produeixi són diverses: des de la creixent diversitat entre els membres de l’Acadèmia que voten fins a la distribució entre els votants de les pel·lícules en DVD abans que s’estrenin i el fet que els grans estudis hagin abandonat el tauler de joc. Més que mai, els Oscars tendeixen a centrar-se en pel·lícules petites i arriscades. Per això entre els últims nominats hi ha figures com Rinko Kikuchi ( Babel ), els actors francesos Jean Dujardin i Bérénice Bejo ( The artist ), Taraji P. Henson ( El curiós cas de Benjamin Button ), June Squibb ( Nebraska ), Demián Bichir (Una vida millor ), Quvenzhané Wallis (Bèsties del sud salvatge ) i Gabourey Sidibe i Mo’Nique ( Precious ).

La carrossa es torna una carbassa

Les nominacions de la pròxima edició dels Oscars s’anunciaran el 15 de gener i a la llista de nominats ben bé podria haver-hi Miyavi, un músic japonès que actua a Unbroken,la pel·lícula d’Angelina Jolie. Alguns pronosticadors professionals també aventuren que hi seran Gugu Mbatha-Raw ( Belle, Blackbird ) i Ellar Coltrane, el jove texà de 20 anys que té un paper central a Boyhood.

El problema és que la indústria està completament tancada a oferir noves oportunitats a la majoria d’aquests artistes. Hollywood encara no sap gaire bé què fer amb una gran quantitat dels seus homenatjats. “Descobrir-ho pot ser dolorós”, diu Dave Karger, el presentador de Frontrunners, que durant l’època de premis publica una sèrie d’entrevistes al portal Fandango i a Access Hollywood. “Tant és si són talentosos o no. El que importa és si el seu tipus és útil o no”, afegeix. És un tema delicat. De la mitja dotzena de candidats consultats, la majoria s’han mostrat reticents a parlar públicament sobre els capricis de la temporada de premis, per por de semblar desagraïts i fer emprenyar algun productor que els vulgui contractar. Alguns estan encantats per l’impuls que la nominació va donar a la seva carrera, tot i que la majoria només han trobat feina a la televisió. Però alguns també han parlat en privat sobre com es viu quan la música dels Oscars deixa de sonar.

Una d’elles descriu la seva experiència com una desfilada en un vestit esplèndid -que un dissenyador de renom li havia cedit gratis- el diumenge dels premis de l’Acadèmia, només per despertar-se una setmana després en un apartament de Studio City amb les flors pansides i sense missatges al contestador. Una altra parla d’un còctel al qual va assistir prop d’un any després dels Oscars. “Ningú tenia temps per a mi. Això va ser tot el que vaig captar d’aquesta nova gent”, recorda, amb la condició de quedar en l’anonimat.

Després de la cursa dels Oscars de l’any passat, Barkhad Abdi es va traslladar de Minnesota a Los Angeles per perseguir el seu somni de Hollywood. Ha sigut un desastre. Ja no ha de córrer d’un còctel a un altre en limusines pagades pels estudis, i viu en un apartament modest en lloc de fer-ho a l’Hotel Beverly Hilton. Tot i així, no es queixa. Explica que ha tingut un paper a la sèrie de la CBS Hawaii 5.0 i en dues pel·lícules independents, una de les quals Eye in the sky -un thriller sobre la guerra dels drones rodat a Sud-àfrica que està previst que s’estreni el 2015-. A més Judd Apatow l’ha fitxat per participar en una nova pel·lícula coral. “La nominació m’ha donat una carrera”, diu.

El nu d’una actriu de 85 anys

L’any passat per aquestes mateixes dates June Squibb, de 85 anys, havia fet el paper de la seva vida a Nebraska, en una escena que semblava sortida de la sèrie Lifestyles of the rich and famou s. Acabava de ser nominada a un Globus d’Or per la seva actuació i estava a punt d’assistir com a nominada de repartiment a la cerimònia dels Oscars, on desfilaria per la catifa vermella vestida amb un Tadashi Shoji fet a mida. Fa poc ha trobat feina a Nova York en una futura sitcom de Cartoon Network, Triumph, the insult comic dog.

“Sense Nebraska i l’atenció que em van dedicar després dels premis probablement mai haurien pensat en mi per a aquest projecte”, diu l’actriu, que interpreta Robert Smigel, el titellaire creador del gos Triumph. Squibb, que fa poc va aparèixer nua en un episodi de la sèrie de la HBO Getting on, també afirma que el cant de sirenes dels Oscars l’havien fet marejar ben poc. “És cert que vius moments en què estàs envoltada de gent que et diu que ets meravellosa, i que això et comença a afectar, però no et pots deixar anar. Al capdavall, es tracta de vendre una pel·lícula”.

No cal recordar, però, quin va ser el cavall guanyador més vist i més recordat de les curses de la temporada passada: Uggie, el terrier robaescenes que va interpretar un paper secundari el 2011 al costat de Jean Dujardin a The artist. Després d’ajudar Dujardin a guanyar l’Oscar al millor actor -un guanyador que, per cert, s’està acostant perillosament al precipici del què se n’ha fet de... - es va retirar immediatament de la catifa vermella. Els seus ensinistradors van dir que no es trobava bé. Això sí, ja havia fet el que havia de fer.