Sokolov, 'Il pianista senza errore'

PalmaValència. Palau de la Música. Sokolov. El resultat es pot resumir amb un sol adjectiu, però no és fàcil ni senzill trobar-ne un que sigui tan adient i que al mateix temps li faci justícia. Grigory Sokolov és al piano el que Il Sarto a la pintura. A aquest darrer, Giorgio Vasari el definia com Il pittore senza errore, per tant, és clar quin seria el resultat de canviar el substantiu per al de pianista. Per una altra banda, a un concert del rus que viu a Itàlia i ostenta la nacionalitat espanyola , una sorpresa, sigui del tipus que sigui, no té la més petita possibilitat de formar part de la vetllada. El seu cerimonial és auster, molt auster i també conegut, sempre el mateix. Apareix sobre l’escenari, fa una lleu capada al respectable i encara no s’ha acabat d'asseure quan de les seves mans comencen a brollar tot tipus de meravelles que et transporten a una altra dimensió, la dimensió on ell habita. Els milions de notes que fins aleshores li volaven per dins el cap, de cop i volta, en una fracció de segon, es converteixen en un cadenciós i proporcionat decàleg d’exquisideses, tan ordenades com precises. Una altra característica dels concerts de Sokolov és el que pensa qualsevol que vegi l’anunci de la seva següent actuació. “Un programa extraordinari”, també sense excepció. El que ens ocupa tampoc no ho va ser. Bach, Chopin i Schumann, crec que ho deixen clar.

Del primer va interpretar Quatre duettos i la Partita núm. 2 en do menor. La primera fou una exhibició de versatilitat en l’execució, vibrant, elegant i precisa. Per la seva banda, la segona fou tot un calidoscopi d’on brillen tots els colors possibles, amb més fraseig del que sorgiria d’un clave i, per tant, una lectura molt més contemporània d’una composició que d’alguna manera reflecteix la immensitat del món musical del cantor i el domini en la dosificació del pes de cada pulsació per part del protagonista, que va fer que tot sonàs amb una nitidesa majúscula i amb un assortiment de sensacions inabastable. És sabut que Bach, llevat d’algunes excepcions –ho explica Carl Philip a les pàgines de la Necrològica– componia les peces de teclat sense cap instrument d’aquestes característiques al davant. Tot estava dins el seu cap i des d’allà ho transcrivia cap a la partitura. Amb Sokolov passa tot el contrari, no hi ha partitura, tan sols el teclat, el qual forma part indissoluble del seu físic, que fa que les tecles esdevinguin una prolongació dels seus dits, sense ni un moviment que no sigui tan harmoniós com el que sona.

De Chopin interpretà quatre Mazurques, en do menor en si menor, en re bemoll major i en do sostingut menor, seguides d’altres tres Op. 50, en sol major, en la bemoll major, i la tercera en do sostingut menor. Tot un decàleg d'exuberància, elegància i delicadesa, marca de la casa, tant la del compositor com la de l’intèrpret, que posava el llistó de les prestacions més enllà de l’infinit. Tot sense treva. Dues capades i cap al camerino, per tornar a sortir tot just després de dos minuts i encarar la darrera peça del programa, les Escenes del Bosc de Robert Schumann. Obra gegantesca que obria un altre ventall de nou moviments i altres tantes alternances, que Sokolov desenvolupava amb una naturalitat que semblava portentosa, com un fruit sorprenent, indescriptible i desconegut, que va donar pas als cinc o sis bisos, en vaig perdre el compte, on sonaren, des de Chopin fins a Rameau. Impossible pair tants sabors en tan poc temps.

P.S. Diuen que gairebé segur l’any que ve el podrem escoltar a Mallorca. La font és bona.