Silvia Venegas: "Ara sembla que no hi ha refugiats i que tot està solucionat, i no és així"

PalmaEn els seus documentals, Silvia Venegas sempre posa el focus en les persones. "Són llum en contextos foscos", assegura. Amb aquesta mirada, i de la mà de la productora Making DOC –que tira endavant amb el cineasta Juan Antonio Moreno–, dirigeix i produeix documentals de caràcter social. Ha explicat històries com les de Los hojos de Mama Wata, sobre la postguerra a Sierra Leona; Kafana (¡Basta ya!), sobre el poble sahrauí, o Boxing for freedom, en què narra la història de joves boxejadores a l'Afganistan. Venegas va recollir dissabte el Goya al millor curt documental per Nuestra vida como niños refugiados en Europa i el va dedicar a la seva família i amics de Portocolom, poble on va créixer i va residir fins l'any 2007.

Tocau el tema dels nins refugiats a Europa, potser una de les cares més cruels del continent.

Sí, ara sembla que ja no hi ha refugiats i que tot s'ha solucionat, i no és així. Queda la part més difícil, que és la de la integració. No és la primera acollida, sinó integrar: aconseguir treball, casa, aprendre l'idioma. Hi ha nins a la meva pel·lícula, sobretot els que estaven a Grècia, que estan en una situació d'espera, encara que hagin passat més de dos anys allà. Esperen que els reuneixin amb la seva família a un altre país, o que els enviïn a un altre lloc. I han quedat com en uns llimbs, a Grècia.

Com ho enfocau?

És una situació dramàtica, però els nins fan que el documental sigui diferent. Que tingui tendresa, que hi hagi moments divertits. He intentat que tingui punt d'esperança i llum deixant que els nins fessin el que volguessin. Tant en aquest documental com en els altres que hem fet amb Making DOC, el que volem és posar el focus en la dignitat de les persones, treure la llum que hi ha dins tots els contextos hostils en què es mouen.

Com neix la pel·lícula?

La idea neix l'any 2016 per la necessitat d'explicar el que passava amb els nins que arribaven a Europa. Durant la major crisi migratòria que hi ha hagut a Europa després de la Segona Guerra Mundial, han arribat a Europa més d'un milió de nins cercant refugi. I jo volia explicar què els passava quan arribaven aquí, perquè amb un altre documental vaig conèixer uns joves que havien arribat a Suècia des de l'Iran, l'Afganistan, Colòmbia... i les seves històries de vida em varen semblar apassionants. Després vaig llegir que més de 10.000 nins refugiats havien desaparegut a Europa, segons l'Europol. Va ser molt polèmica, aquesta xifra, tant que jo he intentat aconseguir la dels darrers anys i no he pogut.

A quins llocs viatjau?

A Grècia i a Suècia. A Grècia vàrem gravar a Lesbos i Atenes, i vàrem decidir anar allà perquè era el principal país per on entraven els refugiats i hi havia molts de nins en aquesta situació de llimbs que et comentava. I a Suècia, perquè era el país que registrava més sol·licituds d'asil per a menors sols. Era com el país somiat. Perquè te'n facis una idea, l'any 2015, que va ser un dels anys amb més entrada de refugiats, varen demanar asil a Suècia 35.000 menors sols, mentre que a Espanya ho varen fer només 30.

Menors sols, molt estigmatitzats darrerament. Per què?

Només s'ha d'escoltar els menors per trencar tots aquests estereotips. Jo no em crec aquests discursos buits, d'odi, que diuen que la culpa de tot el que passa la tenen els refugiats o els migrants. Em sorprèn que hi hagi gent que cregui en aquests discursos, perquè cauen pel seu propi pes. Només escoltant-los, t'adones que només han vingut aquí a cercar-se la vida i a salvar-se.

Treballau un gènere, el documental, que costa molt tirar endavant. Costa que estigui en sales de cine i a la televisió. Com ho viviu?

Sí, amb el documental quedam aturats a la part de l'exhibició. A Espanya es fan uns documentals meravellosos que aconseguim tirar endavant amb molts d'esforços. Aconseguim, fins i tot, una petita part del finançament per poder almenys fer rodatge i una bona postproducció. Però quedam a la part d'exhibició. Tant de bo hi hagués més espais a les televisions, i sobretot a les públiques, perquè al final tenen un compromís de servei públic i seria necessari que programassin més aquests tipus de documentals. I a les sales ja és gairebé impossible, per això èxits com El silencio de otros, que ha omplert sales molt de temps, és un exemple que s'hauria de replicar.

Nuestra vida como niños refugiados en Europa ja es va projectar a Palma, en el marc del Directed by Woman.Nuestra vida como niños refugiados en Europa

Sí, i va ser molt bonic perquè varen poder venir la meva família i amics, que moltes vegades no hi podien ser. Era la primera vegada que projectava a Palma. Perquè amb Walls. Si estas paredes hablasen (Goya 2015 al millor curt documental) vàrem guanyar també el Ciutat de Palma, però crec que no es va projectar.

Parlant de dones en el cine, en les set categories principals dels Goya no hi havia cap dona nominada.

Continua existint una bretxa de gènere. Moltes hem estat premiades, però és que érem molt poques nominades. Sense comptar la categoria de millor actriu (perquè només pot ser dona), només érem 8 dones entre els 39 cineastes nominats. Crec que tots hem de reflexionar de quina manera feim les pel·lícules. Perquè de vegades no n'ets conscient i potser tens un equip masculí. És important aturar-se a pensar a l'hora de contractar, i prendre aquestes decisions d'una manera més conscient.

Per què creis que el que més us agrada és el documental social?

Per les persones que conec. Són persones que m'ensenyen moltíssim, que em donen l'energia necessària per continuar. Cada treball em fa créixer i ser conscient del món en què visc. I és que s'ha de fer, perquè s'han d'explicar aquestes històries.