Publicitat
Publicitat

Puc seguir gaudint

Si veure-la a l'escenari era sempre un privilegi per a l'espectador, fer-ho durant els assajos d'una obra tenia un valor afegit impagable. La meva feina me'n va proporcionar alguns, d'aquests. Recordo especialment els de Forasters , de Sergi Belbel, en una sala del Teatre Nacional de Catalunya amb ella al llit on la mare agonitzava tot escridassant el seu entorn. Pausa. "És que m'ho passo tan bé", em deia quan li recordava les seves paraules de feia uns temps, potser anys, que deixaria el teatre. Tu? Mai ho faràs. "És que em canso". No filosofava, però deia el que pensava amb tota la naturalitat, perquè a la vida real no actuava. Vivia.

Privilegi fou també poder parlar amb ella de tu a tu i no necessàriament de teatre, essent-ne un crític. Tant se li'n fotia, perquè sabia que ens tenia hipnotitzats. Almenys a mi. I com diuen, el frec a frec, tot i que sigui breu, fa l'estimació, que es dóna la mà amb l'admiració; i ambdós proporcionen moments d'aquella alegria que és com una carícia per al cos i l'ànima. I malgrat la seva mort, aquesta sensació, aquest dolç record el podem seguir sentint quan la capritxosa memòria ens porta alguna escena de les seves interpretacions o la trobada al vestíbul d'un teatre després d'una funció. Ara em ve la imatge d'El ball (a la foto)... Guau! I tot seguit la senyora gran de Dues dones que ballen . Mmm! Puc seguir gaudint.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF