Cultura 13/08/2022

Salman Rushdie: "Els manuscrits no cremen; malauradament, els escriptors sí"

La intel·ligent defensa de la llibertat d'expressió que va fer l'escriptor al PEN Català

3 min
Salman Rushdie en una imatge d'arxiu.

BarcelonaDes que l'aiatol·là iranià Ruhollah Khomeini va emetre el 1989 la fàtua que cridava a assassinar Salman Rushdie , l'escriptor ha defensat la llibertat d'expressió amb una consciència i una determinació que no tenia abans. "Si abans de l’atac a la novel·la Els versos satànics m’haguessin preguntat si estava a favor de la llibertat d’expressió, hauria dit «Sí», però no hi havia pensat gaire", admetia Rushdie en el discurs inaugural del diàleg El valor de la paraula organitzat pel PEN Català en el marc del Fòrum Barcelona 2004. "Tampoc n’hauria parlat gaire, perquè quan hi ha prou aire per respirar sembla que no tingui cap interès comentar que és necessari tenir prou aire per poder respirar. Aleshores algú comença a tallar el subministrament d’aire i t’adones força ràpidament de la importància de tenir aire per respirar, i comences a fer-ne enrenou. I, certament, això és el que em va passar. Vaig tenir la necessitat de parlar sobre la respiració d’aire intel·lectual i d’adonar-me que només era una de les moltes persones que començaven a sentir-se asfixiades", afegia l'autor d'Els fills de la mitjanit.

En aquell discurs, eloqüent i exemplar, Rushdie recuperava amb orgull una frase de la novel·la El Mestre i Margarita de Bulgàkov, en què el Mestre, un escriptor, li recordava al dimoni que "els manuscrits no cremen". Era una manera de transmetre "el poder de la literatura per sobreviure a la persecució". El mateix Rushdie, però, congelava l'entusiasme intel·lectual: "Els manuscrits no cremen; malauradament, els escriptors sí. Tot revisant la història de la literatura, crec que un dels problemes no ha estat la supervivència del llibre, sinó la supervivència de l’escriptor". Un dels exemples més dramàtics va ser el del poeta i novel·lista algerià Tahar Djaout, assassinat pel Grup Islàmic Armat el 2 de juny del 1993. "La manera d’assassinar-lo va ser realment punyent: un d’aquests extremistes islàmics va donar-li una pistola a un home que s’estava en una cantonada i per la qual havia de passar de camí a la feina. L’home venia cigarretes. Li van donar la pistola i una suma de diners que probablement no arribava als deu dòlars en moneda local, i li van dir que disparés a aquell escriptor quan passés per allà, cosa que va fer. Li va disparar per deu dòlars. Malauradament, aquesta no és una història única en absolut", advertia Rushdie.

Rushdie també recordava amb tristesa que Voltaire acostumava a dir que "els escriptors haurien de viure a prop de la frontera perquè en el cas de trobar-se amb problemes sempre podrien travessar-les", però que, "malauradament, això ja no funciona, o no necessàriament". Tanmateix, l'experiència pròpia va dur Rushdie a reflexionar sobre la llibertat d'expressió, i a compartir "una lliçó elemental": "La lluita per la llibertat d’expressió comença quan et demanen defensar una cosa que no t’agrada". Tot seguit va explicar un cas que l'afectava personalment.

Dos anys després de la publicació d'Els versos satànics (1988), al Pakistan es va fer una pel·lícula els herois de la qual eren uns comandos que tenien la missió d'assassinar Rushdie. L'escriptor era presentat com una mena de monstre... i moria a causa d'un llamp: "Assassinat personalment per Déu!", deia Rushdie. El cas és que els productors del film van demanar el permís d'exhibició al Regne Unit. "L'hi van denegar perquè era clarament difamatòria en molts aspectes", explica l'escriptor. "Així que, al final, em vaig trobar immers en una batalla per la llibertat d’expressió al mateix temps que un acte de censura m’estava defensant. Això va ser difícil perquè, d’una banda, no volia aquella batalla i, de l’altra, la pel·lícula era realment molt desagradable. Al final vaig escriure una carta al consell que dona els certificats a les pel·lícules i els vaig dir que no m’oposaria a l’emissió del film i que no prendria accions legals, etc. A conseqüència de la meva intervenció, es va donar un certificat a la pel·lícula i els productors van llogar una gran sala a la ciutat d’Anglaterra amb més població musulmana, i no hi va anar ningú perquè la pel·lícula era molt dolenta. Aquesta em sembla una demostració fantàstica de la postura a favor de la llibertat d’expressió", va dir Salman Rushdie.

stats