“El retrocés del català no és culpa dels joves”

PalmaEl català no ha desaparegut de la vida dels joves de les Balears. Se sent a les aules, en converses entre amics i dins moltes cases i entorns. Però ja no sempre surt tot sol. Cada vegada més, parlar-lo és una tria –i és aquí on es juga el seu futur immediat. L’èxit d’iniciatives com l’Acampallengua i la presència juvenil en les diades per la llengua mostren que el múscul es manté actiu i amb capacitat de mobilització. No és només una qüestió simbòlica: són espais on la llengua es practica, es reforça i es projecta cap al futur. Enguany, la primera edició del Correllengua Agermanat posarà a prova aquest compromís.

En aquest debat, però, convé desplaçar el focus. Com recorda Nicolau Dols, catedràtic de la UIB i president de la Secció Filològica de l’IEC, “els joves d’avui són idèntics als joves d’ahir; no hi ha cap problema amb ells”. De fet, insisteix que “el retrocés del català no és culpa dels joves”, sinó que “és responsabilitat de l’Administració i, en especial, del Govern”. Aquesta idea obliga a mirar més enllà dels comportaments individuals i a analitzar les condicions que en faciliten o en dificulten l’ús.

Les dades més recents apunten a una pèrdua d’inèrcia en l’ús de la llengua. Segons l’Enquesta de la Joventut 2022, només el 8,7% dels joves catalanoparlants d’entre 15 i 34 anys mantenen el català quan algú se’ls adreça en una altra llengua, molt per davall del 22,3% registrat el 2004. També són pocs els que l’empren d’entrada amb desconeguts, un indicador rellevant per entendre la presència real de la llengua en l’espai públic.

Ara bé, aquestes xifres no descriuen un abandonament, sinó un canvi d’hàbits que encara es pot revertir. Els joves creixen en entorns més diversos que mai, on conviuen llengües, orígens i referents. En aquest context, el català hi continua sent present, però ja no sempre és la primera opció automàtica. Això no el debilita necessàriament: el situa en un terreny on guanya pes quan es fa servir amb voluntat i consciència.

Reprogramar els catalanoparlants

Aquesta realitat també té a veure amb la percepció. Tal com apunta Dols, “la percepció que pot tenir un jove de 16 anys avui dia és que, si s’adreça en català a un desconegut, pot tenir problemes”. Els casos de discriminació lingüística contribueixen a aquest clima: “Tot plegat crea un clima d’indefensió” i, sovint, “la reacció natural és evitar el conflicte”. Així, “els problemes dels joves en aquest àmbit són, sobretot, de percepció”. No es tracta tant d’una manca de voluntat com d’una adaptació a un context percebut com a incert.

De fet, hi ha indicadors que apunten que aquesta relació amb la llengua evoluciona amb el temps. Els més joves són els que més canvien d’idioma, mentre que aquesta tendència es modera a mesura que augmenta l’edat. Més que una ruptura, això suggereix un procés de consolidació. “Segurament, el que fan els joves d’avui és més visible que els d’abans perquè el conflicte és evident”, assenyala Dols, en un context en què la llengua també es defensa més explícitament.

El territori continua marcant diferències clares. A Menorca i a la Part Forana de Mallorca, el català manté una presència molt sòlida i natural. A Palma i a les Pitiüses, en canvi, conviu amb més intensitat amb altres llengües. Però fins i tot en aquests contextos, la llengua hi és present: no com a única opció, però sí com una més dins un ecosistema divers i canviant.

Aquest equilibri es veu clarament en l’àmbit educatiu. A les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) del 2025, gairebé dos de cada tres exàmens es varen respondre en català. És una xifra inferior a la d’anys enrere, però continua situant la llengua com a majoritària en un moment clau, amb contrastos territorials però amb una presència sostinguda. És també un indicador que, malgrat les dificultats, el català manté una base sòlida en els espais formatius.

També en les primeres etapes hi ha senyals clars de continuïtat. Més del 80% de les famílies de les Balears trien el català com a llengua del primer ensenyament. En un context de canvi demogràfic i social, és una decisió significativa que reflecteix una percepció positiva de la llengua com a eina útil i integradora. En molts casos, aquesta tria no respon només a una qüestió identitària, sinó també a una voluntat d’oferir més oportunitats als fills.

Això no vol dir que no hi hagi reptes. A Eivissa i Formentera, la situació és més delicada, tant per l’ús social com pels resultats educatius. Però també és on es fa més visible la feina d’acollida lingüística i d’integració que duen a terme escoles i entitats. En entorns especialment complexos, el català continua trobant espais on arrelar, sovint gràcies a iniciatives de base i a la implicació del teixit educatiu.

Eina de cohesió

El paper de l’escola és determinant. No només ensenya la llengua, sinó que la converteix en una eina compartida. És sovint a l’aula on molts joves –vinguin d’on vinguin– incorporen el català amb normalitat i el fan seu, en major o menor mesura i capacitat.

El context global també hi influeix. El pes del turisme, la mobilitat i la necessitat de dominar altres idiomes han canviat les regles del joc. Però això no ha expulsat el català, sinó que l’ha situat dins un escenari multilingüe en què conviu amb altres llengües. I en aquest escenari, tenir més d’una llengua no és una excepció sinó la norma.

En aquest sentit, Dols ho resumeix amb claredat: “Els joves, en matèria lingüística, són com qualsevol altra generació: actuen igual que els adults”. I hi afegeix: “Si una cosa és necessària, la fan. Si perceben que l’esforç no servirà per a res, s’ho pensen”. Per això, cal “crear condicions objectives perquè usar-la no sigui un acte heroic, sinó una necessitat amb beneficis”.

Les dades són clares, però no definitives: “Calen accions positives que vagin molt més enllà de campanyes o publicitat” i “crear les condicions perquè saber i usar el català sigui beneficiós i necessari”. Si això es fa –conclou–, “la situació és reversible”.

El català es continua parlant. Potser no sempre, però sí en molts espais de la vida quotidiana. I cada vegada que es tria, guanya pes i sentit.

Una llengua viva no és la que no canvia, sinó la que s’adapta. El català no parteix de zero. És una llengua present, amb una base social i amb espais on és central. I, en mans dels joves, té tot el futur al davant.