Res mai no és el que sembla. Eva Gevorgyan

PalmaEl tercer concert de la temporada de la Simfònica no semblava, en principi, que fos dels que no s’obliden, ni pel programa ni per la jove protagonista de la primera part, Eva Gevorgyan, de vint anys, i val a dir, que una llista de guardons difícilment millorable. Tot i això, l’Auditòrium del passeig Marítim registrava una bona entrada i ben segur que ningú no en va sortir decebut, ans al contrari. Segurament més d’un ho va fer agradablement sorprès, encara que no cal recordar ni ressenyar que, ara per ara, el nivell assolit per la formació fa improbable cap tipus de decepció. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, inicià el seu envit amb una enèrgica interpretació de la impecable Obertura de Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart, el mateix compositor que havia triat la pianista moscovita per al seu debut a Ciutat.

Fou el Concert per a piano núm. 23, en La Major, K.488, un dels tres, els altres foren el K.482 i K. 493, que va compondre mentre, per una altra banda, creixien Les noces de Figaro, la primera de tres òperes més que varen sorgir de la col·laboració amb Lorenzo Da Ponte –la segona va ser Don Giovanni. La peça no es pot titllar d’espectacular, com ho és el precedent operístic, però és portadora d’una entranyable i lleugera delicadesa, marca de la casa, que aconsegueix la seva màxima esplendor en el segon moviment. L’inicia el piano i, com no podia ser d’una altra manera, es va convertir en el moment àlgid de l’actuació de la protagonista. Però Eva Gevorgyan ja havia exhibit talent, rigor i color amb la cadència del primer moviment, l’Allegro. El que havia de ser, si més no, una part interessant del concert es va convertir en brillant i majestuosa, d’una calidesa sublim, amb una tècnica depurada i una delicadesa i contundència interpretativa immenses. El públic, entusiasmat, va demanar una mica més i, generosa, la protagonista oferí dos bisos que multiplicaren l’admiració del respectable. Primer interpretà una variació pianística del Trencanous de Txaikovski i com a segon un Preludi de Chopin. L’eco de les mamballetes encara es pot sentir a l’Auditòrium. La llegenda d’aquesta composició és també prou interessant, tant com difícil de comprovar. Diuen que va ser la darrera música que va escoltar Josef Stalin poc abans de morir, interpretada per Maria Yudina, pianista compromesa i molt crítica amb el règim del mostatxut dictador.

La fi de festa no va ser menys saborosa. Fins a gairebé vuitanta mestres varen fer acte de presència sobre l’escenari per interpretar Quadres d’una exposició, de Modest Mussorgsky, a qui va donar vida eterna l’orquestració de Maurice Ravel. Una passejada entre els llenços de l’exposició del seu finat amic, Viktor Hartmann, amb un resultat majúscul i amb idèntiques qualitats que les de la interpretació de la solista. El mèrit de Mussorgsky va ser el cohesionat acoblament de tantes històries i amb infinitat de colors, tants com els dels elements inspiradors que donen títol a la composició original. De tal manera que cada instrument té el seu moment cabdal dins aquesta Promenade per entre pintures, cada una amb la seva corresponent història, rubricades amb un apoteòsic i entusiasta final. 

Tot plegat, i contra pronòstic, tan sols el meu, el concert serà un dels difícil d’oblidar, de la mateixa manera que tampoc crec que ningú oblidi aquest nom, Eva Gevorgyan.