“Res no la frenava, ho duia tot fins a l’última conseqüència”

BarcelonaSeguir els passos de la inquieta Montserrat Roig (1946-1991) no ha de ser gens fàcil. L’escriptora i periodista barcelonina va morir quan només tenia 45 anys, víctima d’un càncer de mama. Ahir hauria fet 70 anys. Però malgrat que va desaparèixer massa d’hora, va tenir prou temps per fer molt. La seva trajectòria vital i literària és prodigiosa: va publicar novel·les i contes, entrevistes escrites i televisades, articles periodístics i una investigació històrica que és tota una epopeia i que va fer aflorar el que el franquisme havia tingut mig ocult: Els catalans als camps nazis (Edicions 62, 1977). Va batallar per portar la literatura catalana a l’estranger, va fer teatre, va plantar cara al que ella anomenava homo hispanicus, i va ser una activista d’assemblees i mítings. Era una dona de principis, valenta, que no parava quieta, molt crítica amb uns polítics que no es plantejaven la recuperació de la memòria històrica. No li agradaven els laments: “Estic farta de l’intel·lectual ploraner”, deia. Betsabé Garcia (Barcelona, 1975) ha escrit Amb uns altres ulls. La biografia de Montserrat Roig (Roca Editorial), una biografia que arribarà a les llibreries aquest dijous i que recull la intensa trajectòria vital i literària de Roig.

Una dona polièdrica

No ha sigut un projecte fàcil, entre altres coses, perquè a Garcia li ha costat trobar finançament per a la seva recerca. “Vaig posar-me en contacte amb institucions públiques i privades i no vaig tenir resposta”, diu. La biògrafa assegura que ha viatjat moltíssim per intentar copsar la faceta més internacional de Roig. “S’emmotllava molt bé a qualsevol entorn, tenia una mirada crítica i era capaç d’analitzar les eleccions angleses i qualsevol fet de Catalunya, Espanya o Itàlia. Era una dona esfèrica, polièdrica”, assegura Garcia.

L’autora de l’extensa biografia de Montserrat Roig es nodreix del testimoni dels que la van conèixer: els fills de l’escriptora, Roger i Jordi Sempere Roig; la seva amiga fotògrafa Pilar Aymerich; l’historiador Josep Benet i la seva vídua Florència Ventura; l’escriptora Rosa Montero; el polític Jordi Carbonell... Garcia també ha passat moltes hores als arxius públics i privats, i intercala a la biografia textos de Roig. Hi ha fragments de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (1971), Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977), L’hora violeta (1980) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), entre d’altres.

“Quan la Montserrat Roig escriu, fa una crònica de l’experiència, retrata el seu entorn. Ella aportava la realitat a la ficció i jo faig el joc a la inversa”, assegura.

Segons Garcia, el capítol més difícil d’escriure ha sigut el que aprofundeix en Els catalans als camps nazis. “He fet el making-of del llibre. He volgut explicar d’on venia la idea, per què es va fer, què hi havia al darrere. No ha sigut fàcil perquè ha sigut com reconstruir un puzle amb tota la correspondència que va generar el llibre”, diu Garcia.

El viatge als camps nazis

Betsabé Garcia reconstrueix tot el procés que va fer Montserrat Roig des que va topar-se amb una notícia del 13 d’agost del 1971 a La Vanguardia en què es buscaven els familiars d’un jove espanyol a qui un soldat polonès havia trobat mort al costat d’un forn crematori. Garcia recupera l’intercanvi epistolar amb diferents supervivents -entre els quals Joaquim Amat-Piniella, l’autor de K.L. Reich -, la llarguíssima recerca i les entrevistes, com ara la que va fer-li la revista Destino l’any 1977: “Jo estava embarassada del meu segon fill -explicava Roig-. Estava de sis mesos quan vaig prendre la majoria dels testimonis, i a la nit somiava amb xemeneies de crematoris i amb carreteres plenes de cadàvers, ensagnats i destrossats. Tenia els somnis d’un deportat. Quan anava a fer entrevistes, moltes vegades no em trobava bé, estava molt marejada, i m’havia d’estirar al llit, a casa seva”.

Garcia recorre amb testimonis, documents, cartes i literatura la vida de Montserrat Roig des de l’estricte col·legi de monges, passant per la seva trobada amb Maria Aurèlia Capmany i les classes de teatre, la Facultat de Filosofia i Lletres, l’angoixa de combinar feina i maternitat, els viatges, l’obra literària i les lluites polítiques.

Després d’haver compartit anys amb tots els que la van conèixer i els que han llegit la seva obra una vegada i una altra, Garcia destaca sobretot “la franquesa” de Montserrat Roig i la seva capacitat per encadenar una iniciativa rere l’altra. “M’admiren sobretot les seves ganes de dir la veritat -diu Garcia-. Tenia un sentit de la justícia molt fort. La seva ètica era insubornable i això també va afectar les seves relacions personals. Res no la frenava, ho duia tot fins a l’última conseqüència. I crec que aquesta franquesa, aquest sentit de la justícia, és el que ha fet que fos tan reconeguda i respectada. Això va fer que molta gent se l’estimés molt”. Un sentit de la justícia que, segons Garcia, feia que Roig pensés sempre en aquell que no tenia res.