Una rèplica tan delirant com l’original

‘L’omissió de la família Coleman’

TEATRE ROMEA 29 D’OCTUBRE

La família Coleman torna a viure entre nosaltres i aquest cop parla en català. La comèdia negra de l’actor, dramaturg i director Claudio Tolcachir ha sigut un èxit arreu del món i un exemple del millor teatre naturalista que es fa i es desfà avui dia. La versió argentina va visitar el Temporada Alta i seguidament el Lliure i el Borràs entre el 2009 i el 2011 i va assolir un aplaudiment unànime.

La proposta funciona com un seguit de situacions dins de la desequilibrada quotidianitat de la peculiar família Coleman, en un joc on l’humor, negre i no tan negre, emmascara la mirada dramàtica, fins i tot cruel, sobre uns personatges marcats per les incapacitats. La menys important és la del Salvador, un jove que pateix alguna mena de distorsió psicològica sense diagnosticar i per això té unes reaccions tan sorprenents com hilarants. Molt més anguniosa és la de la seva mare, la Memé, un dona terriblement fràgil i amb comportaments gairebé infantils malgrat haver parit quatre fills de pares diferents i que, lluny d’afrontar la realitat, només busca una manera d’escapar-se’n. No és estrany que un altre dels fills mostri un comportament misteriós, com misterioses són les seves anades i vingudes de la casa. La llar s’aguanta sobre l’àvia, pal de paller que assumeix amb infinita tolerància i sorprenent seny el desgavell de la casa. De fet, la seva mort provocarà la desfeta.

El repte d’aquesta nova producció era òbviament assolir l’excel·lència naturalista que havíem descobert i de la qual havíem gaudit al muntatge argentí, perquè aquesta és una obra d’actors i actrius que funciona pel ritme, per la precisió a l’hora de col·locar cada frase, per les inflexions de la narrativa escènica i, al capdavall, per la música del llenguatge que Tolcachir, tot i no conèixer l’idioma gaire bé, ha aconseguit que soni perfecta (de ben segur que gràcies a la traducció de Jordi Galceran). I mèrit, sens dubte, d’un excel·lent repartiment encapçalat per Francesca Piñón, Sergi Torrecilla, Roser Batalla i Bruna Cusí. Un muntatge que ningú s’hauria de perdre.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF