Raquel Riba: "Fa anys que veiem personatges masculins assassinant-se; apareix Lola Vendetta i molts s'espanten"

PalmaRaquel Riba Rossy és il·lustradora i el seu 'alter ego', Lola Vendetta, és una heroïna feminista que fa anys que lluita contra la injustícia cap a les dones amb la catana a la mà. Ho ha fet a través dels còmics 'Más vale Lola que mal acompañada', '¿Qué pacha, mama?', i ara, 'Lola Vendetta y los hombres', editats per Lumen. En aquesta darrera obra, que presenta aquest dijous horabaixa a la llibreria Drac Màgic, Lola Vendetta guarda la catana i transforma la ràbia en enteniment.

Dèieu que en aquest llibre Lola Vendetta adquireix la compassió. Com arriba a aquest punt?

Es cansa. Es cansa de lluitar i d'estar en permanent competitivitat amb la realitat. Al final decideix entendre què està passant, en lloc de combatre-ho tota l'estona.

Hi ha algun punt d'inflexió?

Sí. Hi ha un punt en què es troba amb un noi cara a cara. A partir d'aquí, comença a analitzar el que ella diu "els homes trencats", aquells que no expressen les seves emocions i que més aviat en tenen por. Analitza com han arribat a ser com són i els comença a entendre des de dintre. Què han viscut, l'ambient que han pogut tenir a casa, les tensions que han tingut des de petits.

Fins a 18 anys vàreu anar a una escola de nines. Creis que ha influït això amb la vostra relació amb la masculinitat?

Per mi no va provocar tant una desconnexió amb els homes, sinó amb el cantó masculí del món, amb el que s'entenia com a masculí que a mi se m'havia vetat. No a la família, perquè jo tinc tres homes a casa, els meus cosins... i hi he fet molta convivència. Però a l'escola el discurs de les professores que hi havia entorn de la masculinitat i la feminitat eren dues coses que estaven absolutament separades, que no tenien res a veure. Aquest discurs a mi no em funcionava. Perquè en una escola de noies molt religiosa es potenciaven moltes capacitats i comportaments que se suposa que són femenines.

Com quins?

Estar més quieta, ser més educada, parlar més fluixet, riure baixet. En canvi, quan potenciaves el teu cantó més bèstia, més animal, més instintiu, més histriònic, te'l tallaven. Que és el que fa Lola Vendetta des del principi: reivindicar una feminitat que potser no té tant a veure amb tot el que m'havien ensenyat a mi a l'escola.

Molta gent encara se sorprèn avui que una dona faci un personatge amb violència.

Sí. Em deixa al·lucinada que em preguntin tan freqüentment si he tingut algun trauma psicològic perquè hagi fet un personatge tan agressiu. A Stan Lee, el creador de Marvel, vols dir que li van preguntar mai si tenia algun trauma per fer superherois que s'apallissen entre ells? I a mi de seguida m'ho van preguntar. Fa anys que veiem personatges masculins assassinant-se en pel·lícules que veuen nanos de sis anys; apareix Lola Vendetta i molts s'espanten. Tot i així, tenim files llarguíssimes al cinema quan surt la pel·lícula de Hulk, que és un home que perd els extrems i ho destrueix tot. Un individu que, quan se li en va de la mà l'agressivitat, ho destrueix tot. En el món real es tradueix molt fàcilment en un maltractador. En canvi, quan surt un personatge femení que té una part violenta, tothom s'estressa, perquè la feminitat està molt associada a la maternitat, a allò que és més suau i tendra. Ha de ser la part acollidora de la humanitat, no pot ser la part que lluita.

I la violència no pertany a un sexe.

No, és una condició humana. La violència, l'alegria, la capacitat de cuidar i la capacitat de fer riure són condicions humanes. És com si haguéssim agafat tots els adjectius de l'ésser humà i els haguéssim dividit en dos sacs, i els que pertanyen a un sac no poden accedir a l'altre. I ara estem en el camí d'agafar aquests dos sacs i buidar-los en un de sol una altra vegada, perquè tots els éssers humans es puguin explorar en la seva màxima varietat. Perquè al final no és just ni d'una banda ni de l'altra.

Què descobreix Lola Vendetta en aquest llibre dels homes?

Descobreix diverses coses. Per exemple, la lluita de la força entre ells, com el més feble perd punts a marxes forçades. O l'educació en la violència a través de les joguines que tenen. Els nens reben des de molt petits 'inputs' al voltant de la violència amb personatges com Action Man; i les nenes, en la cura, amb personatges com Barbie, que és una tia que està superprima i el seu pla de la vida és raspallar el gosset. També parla molt de la cultura de la violència cap a la naturalesa, sobretot aquí, a Espanya, on hi ha una tendència a mostrar públicament que l'home domina la naturalesa. Lola, en aquest llibre, també troba la teva ombra a través de les ràbies.

Què li ensenyen les ràbies?

A cercar límits. Sempre s'ha dit que la ràbia és un sentiment negatiu i que l'hem de reprimir, sobretot en el cantó femení de la societat. I la ràbia, en realitat, ajuda a cercar els límits. Posant aquestes barreres, a través d'escoltar la ràbia, Lola es pot permetre enamorar-se per primer cop en tots els llibres. Enamorar-se des de la no-dependència, des del diàleg, igualtat de condicions i no-risc.

Hi han jugat un paper important els tallers d'aprenentatge emocional que heu fet?

Sí, absolutament. Per mi, des de molt petita, sempre havia tingut una curiositat supergran per entendre la psicologia humana, i els tallers de Revolución Femenina han estat molt importants per viatjar dins de mi mateixa, perquè no és tan fàcil trobar els espais en un mes normal de feina. Moltes vegades no te'l pots ni permetre perquè necessites estar sostinguda i necessites garantir-te que sortiràs d'aquest viatge millor del que hi has entrat. I no tenir aquesta certesa fa molta por. En aquest espai et pots permetre caure i estar sostinguda per moltes noies. Tens un cercle de dones que t'escolten, que t'entenen i probablement estan passant per la mateixa situació. És un espai de seguretat, que ho necessitem no només les dones, sinó tothom. Espais de seguretat on poder parlar de la realitat que estem vivint.

A l'inici del llibre feis referència als moments difícils que comporta portar endavant el vostre projecte. En quin moment estau ara?

Ara estic en un punt en què és el primer en tres anys que no faré un llibre, perquè vull descansar. M'he passat tres anys remenant emocions constantment i tinc moltes ganes de viure la vida d'una manera més pràctica. A mi em costa molt, però prefereixo tenir un any més calmat. Lola Vendetta guarda la catana temporalment [riu] per poder fer altres projectes que també vull fer al final.

Com quins?

Cantar. Fa molts anys que em diuen que he de fer alguna cosa i és un tema que em fa molta il·lusió i que començo de zero, perquè no en tinc ni idea, de música. També potser escriure un llibre de text, però no el puc forçar, ha de venir de coses que em passin i de tenir moltes converses, que al final és d'on trec la majoria d'idees.

Trencau amb aquesta idea que s'imposa sovint de la dedicació a una sola cosa.

Exacte. I jo, de fet, crec que mai de la vida podré dedicar-me a una cosa sola perquè m'avorreixo dintre de mi mateixa. Necessito anar canviant i em costa molt imaginar-me cada dia de la meva vida dibuixant sense parar. I mira que m'encanta, però igualment, de vegades, necessito un 'break'. El mateix em passa amb tot: amb relacions, amb família... No soc una persona gaire constant, necessito anar variant de tot.