Rafel Nadal: "La postguerra va ser molt més cruel del que ens hem explicat"

PalmaRafel Nadal va trobar la història del seu darrer llibre en un club de lectura sobre ‘La maledicció dels Palmisano’ (2015) a Caldes de Malavella. Va ser el jutge de pau del poble qui li va explicar que allà s’havien refugiat uns mariners italians durant la Segona Guerra Mundial, com també que un home que ara té 70 anys havia començat a cercar el seu pare, que era un d’aquests mariners. D’aquesta troballa neix 'El fill de l’Italià', premi Ramon Llull, el més venut a Sant Jordi. Després d’una llarga trajectòria periodística, Nadal publica el seu primer llibre el 2012, 'Quan érem feliços', premi Josep Pla. 'El fill de l’italià' és la seva cinquena novel·la.

Què és el que us atrapa d’aquesta història per decidir fer-ne un llibre?

Primerament que algú em digui si m'interessa la història de mariners italians que es van refugiar a Caldes de Malavella durant la Segona Guerra Mundial, després del naufragi del 'Roma', cuirassat insígnia de la Marina Italiana, atacat per Hitler després de la rendició d’Itàlia als aliats. Mai no havia sentit a parlar d'aquesta història i,a més, la persona que m'ho explicava em deia que entre aquests mariners italians hi podrien ser els protagonistes de la meva darrera novel·la, 'La maledicció dels Palmisano', perquè la seva aventura en terres catalanes comença just quan acaba la meva novel·la, que és el moment de l'armistici entre Itàlia i els aliats. Tot plegat tenia una força literària molt gran.

Us explica també la història de qui al vostre llibre serà Mateu, el protagonista.

Sí. Em diu que és amic d'un home que ara té 70 anys i que està actualment cercant el seu pare entre els mariners que havien estat a Caldes. Vaig conèixer aquesta persona, que és Mateu de la meva novel·la, i he estat un any anant cada 15 dies a Caldes per parlar amb ell i la seva família, i conèixer a fons què és el que porta algú a 70 anys a començar a cercar el seu pare.

Com és l’home en què està basat Mateu, el protagonista de la novel·la?

És un home molt tancat, molt callat. Parla molt poc i quan ho fa, més que parlar, dicta sentència. Ell va tenir una criança en la pitjor casa de Caldes, plena de crits, de violència. Fins que va tenir una posició acomodada i és quan es comença a plantejar el futur. Em va dir una frase molt maca que va ser: "Miro endavant i estic satisfet del que veig i del que deixo, però en canvi quan miro enrere cau una peça del trencaclosques de la meva vida, perquè quan no tens passat, difícilment pots tenir un futur amb pau. Per tant, si no trobo el meu pare, d'alguna manera el meu projecte vital serà incomplet”.

Us va costar apropar-vos a ell?

El que em va costar més van ser els silencis. Vaig haver d'aprendre a interpretar-los. Al principi m’angoixaven, però de mica en mica vaig anar descobrint que si em fixava bé en quin moment del relat ell quedava callat, o en quin moment de la seva vida tornava a reprendre la història, podia acostar-me molt més a l'ànima del personatge. Després d'un any de paraules i de silencis, crec que he pogut acostar-me d'una manera molt versemblant al fons del personatge.

Vàreu pensar a fer no-ficció amb aquesta història?

No. A mi m'agrada documentar-me molt, però quan començo a escriure aparto la documentació, no torno a consultar-la. Em quedo amb el post-it que ha quedat en la meva pròpia memòria de tot el que he documentat i amb això començo a escriure la ficció, que és el que a mi m'interessa. Jo parlo de personatges i de vegades necessito modificar-los per reconvertir-los i donar-los una força i eficàcia literària. Jo no faig llibres d'història, no faig fotografies. Intento pintar un quadre figuratiu, perquè crec que transmet més força explicar les passions, les emocions, les contradiccions i dotar d'ambigüitat moral la novel·la. No m'interessa moralitzar els lectors, sinó que siguin ells qui se sentin interpel·lats i transformats pel que llegeixin.

Teniu molts lectors. Què creis que és el que els fa enganxar?

Que es poden reconèixer en l'ambientació, sobretot a les últimes novel·les, que s'ubiquen en temps de guerra i de postguerra, perquè tenen un valor universal. S'entén molt fàcilment no només a casa nostra, sinó també tots els lectors a la majoria de països europeus.

Per què escollliu aquests escenaris?

Crec que són moments que treuen el millor i el pitjor de les persones i, per tant, em permeten confrontar els personatges a situacions radicals. Els faig prendre decisions molt radicals a cada moment. Això em permet que els quedi l'ànima al descobert amb una certa facilitat.

Heu dit en certa ocasió que no es parla prou de la postguerra.

És una mica contradictori perquè algunes de les grans novel·les de la nostra literatura estan ambientades a la postguerra, però, en canvi, de la postguerra quotidiana, de la història petita, encara n'hem parlat poc. És una història de pa negre, que encara té molts episodis per explicar que donaria molta llum a la gent d'on venim i on estem. Aquesta postguerra va ser molt més cruel del que ens hem explicat els uns als altres.

Dedicau aquest llibre als morts al Mediterrani, que fugen sovint d'aquestes situacions límit.

És gent que intenta sobreviure com intentaven sobreviure els italians a Caldes, els jueus que es van refugiar als balnearis i els ferits republicans que van ser tractats a l'hospital que es va inaugurar al Vichi Catalan a Caldes. Ara tenim gent que s'està ofegant a la mar. I ja no és que no hi hagi una política comuna a Europa -que tindria tot el sentit del món-, sinó que deixem que es morin a l'aigua, ningú els recull. I com que en el llibre hi ha el naufragi del 'Roma', em semblava que era un moment i una història adequada per recordar tots els morts que encara ara hi ha en aquest mar.

Teniu molt de contacte amb els lectors. De fet, aquesta història és una troballa en un club de lectura. Què us aporta?

És molt plaent estar escrivint a casa teva quan t'agrada escriure i, per tant jo també escriuria si no tingués lectors. Però jo no comparteixo aquells que diuen que només escriuen per ells mateixos. Jo ho faria perquè en tinc necessitat, però si tinc lectors a mi m'agrada trobar-me amb gent que et diu que ha viscut el llibre, que s'hi ha trobat, s'ha deixat arrossegar per ell. Això és el més satisfactori.