Les mitges llunes

CiutadellaLa mitja lluna és un dels dolços de convit tradicionals a Menorca i s’elabora a totes les poblacions de l’illa, on no solia mancar mai quan els diumenges o dies de celebracions es portava a casa una safata de dolços.

La rebosteria menorquina és potser la més rica i variada de les Balears, segurament per les aportacions que hi van fer al segle XVIII anglesos i francesos, però que també guarda gelosa les seves arrels sefardites, àrabs i catalanes, de la mateixa manera que rememoren aquesta pastisseria de convit noms que ens recorden el segle XVII, com els imperials, que fan al·lusió a aquell imperi on mai es ponia el sol, o les felipes, que diuen es van fer en honor del rei Felip II, i que porten la base dels dolços medievals: el sucre, l’ou i l’ametlla. Aquesta mitja lluna ens recorda, com les felipes, dites també felipes turques, l’atac de l’Armada Turquesa, els pirates sarraïns i tot allò que envolta el nostre satèl·lit quan està en quart creixent o quart minvant.

Els ingredients

Aquesta mitja lluna llaminera està feta de congret (bescuit), confitura de rovell d’ou, glaça blanca i confitura de codony i carabassa, en segons quines receptes.

Segons la Viquipèdia, les mitges llunes són uns dolços tradicionals menorquins amb forma semicircular. Tenen una base semblant a la dels melindros, que es fa tallant la pasta amb un got i després per la meitat. Les dues meitats van unides de nou amb rovell d’ou cremat, que també s’unta generosament al cantó recte de la mitja lluna resultant. La resta de la superfície és coberta de glaça obtinguda amb sucre i clara d’ou. Aquests pastissets, molt dolços, es fan a casa o es compren a pastisseries i supermercats. Es mengen a la bereneta.

Però el que és ben cert és que aquest dolç té encara molts d’adeptes que han fet possible que no s’hagi perdut, com va passar amb els cubellets d’ametlla, les mamelles de monja, els quartos o altres dolços que a poc a poc han vist com les elaboracions portades des de fora els prenien el lloc.

Aquesta elaboració de congret, confitura d’ou i glaça no es fa sols a Menorca i a les mitges llunes, perquè al llarg de la nostra geografia trobarem dolços molt semblants, gairebé idèntics en la seva elaboració, encara que cap té aquesta forma característica de mitja lluna. 

Per posar-ne exemples, tenim els rellenos de Bergara, que es fan al País Basc, i que fins i tot disposen d’una confraria gastronòmica amb el seu nom des de l’any 2000. El relleno està elaborat amb dues capes de bescuit, farcit de crema de vermell d’ou amb sucre i cobert d’almívar fort, que se solidifica a conseqüència de la calor del forn.

Diuen que els primers rellenos els van oferir al rei Felip IV al pas pel poble de Bergara, a Guipúscoa, mentre que altres indiquen que aquests dolços van ser portats per les tropes franceses a principi del XIX i que van ser les germanes clarisses les primeres que van començar a elaborar-los. També hi ha una tercera via que en marca l’origen en la visita de la reina Isabel II quan estiuejava al balneari d’Aretxabaleta.

Però tornant a la nostra mitja lluna, és un dolç que, com hem dit, no sol mancar a les safates de dolços de celebracions. Els darrers temps s’hi han fet algunes modificacions: n’hi ha que en lloc de la glaça de sucre blanc hi posen una capa de xocolata, o aquelles mitges llunes santjoaneres, que elabora el Forn de Can Bep de Ciutadella, que damunt la glassa duen una creu de Sant Joan. De fet, cal recordar que la mitja lluna és present a les festes de Sant Joan, com a part dels dolços de convit de les cases, especialment del Diumenge del Be. També formen part de les begudes del caixer senyor i caixer capellà, i, com puc recordar, quan va presidir la festa Fernando Saura Cantallops, de les aludes amb què el caixer senyor va obsequiar, a més de caixers i cavallers, servents i personal de la casa, tal com marca la tradició de dur una aluda a cada veí de la illeta on està ubicat el palau del noble.

Mercat de l’Olivar de Palma

Fora de Menorca, l’únic lloc on he vist mitges llunes és al forn i pastisseria que hi ha al mercat de l’Olivar de Palma, al costat de l’entrada de la peixateria, que en té a diari. També record que, quan vaig fer la ‘mili’, el campament que estàvem obligats a fer al CIR-14, el capellà castrense era un enamorat d’aquest dolç, que havia tastat en la seva estada a Menorca i que era un “dolç pecat de Déu”.

Preservar aquests dolços és feina de tots, com ho és apostar per la nostra rebosteria local, que, com hem dit altres vegades, té encara l’assignatura pendent d’arribar a les cartes de postres dels restaurants de l’illa. Aquests restaurants, en la seva oferta, haurien de tenir una mostra d’aquestes creacions artesanes, elaborades aquí i que res tenen a veure amb la rebosteria industrial importada i de baix preu, i que fa que a la llarga desapareguin elaboracions tan nostres com poden ser aquestes mitges llunes, els imperials, les felipes turques, les felipes cremades, les polveres, els ametllats i tota aquesta rebosteria tan nostra, com els dolços de mantega d’herència anglesa, sense deixar de banda la nostra tortada d’ametlla, el braç de gitano de crema o de confitura, els pastissets plens, els borratxos, les banyes d’Alaior o els troncs de vermell d’ou i xocolata, entre molts altres.