La prodigiosa conquesta de Menorca

PalmaVa ser un episodi històric, la presa de Menorca pel rei d’Aragó Alfons el Franc –‘franc’ en la seva accepció de ‘generós’–, el 1287. Però la tradició, la llegenda i les recreacions literàries l’han envoltada d’aspectes miraculosos, molt propis de la mentalitat sacralitzada del passat. Recordam aquells fets, que suposaren la substitució dels menorquins originaris pels nous pobladors, quan se celebra, com cada 17 de gener, la festivitat de Sant Antoni, la Diada del poble de Menorca, que commemora aquella conquesta.

La Menorca encara islàmica no havia corregut la mateixa sort de Mallorca, conquerida el 1229 per Jaume I, ni de les Pitiüses, preses el 1235 per Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal, per concessió del mateix monarca. El seu rais –cap–, Sa’id Ibn Hakam, va aconseguir que el Conqueridor es conformàs amb un pacte de vassallatge i un tribut substanciós. Aquesta situació es va mantenir fins a la mort d’Ibn Hakam, el 1282, quan Jaume I ja havia traspassat, el 1276, i l’havia succeït a les Illes el seu segon fill, Jaume II de Mallorca.

Aquest governant de la Menorca musulmana va ser un personatge veritablement novel·lesc. Ni tan sols era menorquí, ja que havia nascut a Tavira, a l’actual Portugal, el 1204. L’arabista Maria Jesús Rubiera li atribueix una joventut dissoluta a Sevilla, que es va transformar en rigor indestructible en accedir al poder. Com assenyala l’historiador Miquel Barceló, “és un dirigent dur que condemna a mort els bevedors de vi, per exemple, ja que, atesa l’existència abundosa de vinyes, ‘si la gent es dediqués a beure vi i a engatar-se, seria impossible que la conservessin, l’illa; els enemics ens derrotarien”’. Però era respectat pels seus súbdits, als quals dedicà aquest vers: “Si fos porter d’una de les portes del Paradís, diria: entrau, gents de Menorca, i instal·lau-vos en el més alt!”.

Tal com recull l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, va ser el seu fill i successor, Abû Umar Ibn Sa’id, qui aportà als monarques aragonesos arguments, “avui difícilment defensables”, per justificar la conquesta d’uns anys més tard. Acabaven de produir-se les Vespres Sicilianes, per les quals els sicilians s’havien revoltat contra els seus senyors francesos, els Anjou, per oferir la corona a Pere el Gran, rei d’Aragó, fill major de Jaume I i germà gran de Jaume II de Mallorca.

Això era el 1282. Pere i la seva armada varen fer escala al port de Maó, amb la intenció de prestar ajuda a un aliat seu del nord d’Àfrica, rival del monarca de Tunis. A Ibn Sa’id li mancà temps per posar-ne al corrent el sobirà tunisià i va fer fracassar els plans de Pere. Se suposa que això era traïció i justificava l’atac del 1287. Però, com apunta Casasnovas, falla un aspecte essencial: el rais no era súbdit de Pere, sinó del seu germà Jaume. D’altra banda, i ho veim als nostres temps, des de quan són necessaris arguments sòlids per justificar una invasió?

Alfons, entre Moisès i Artur

Ara bé, s’hi ha d’afegir que si bé Jaume I havia establert Mallorca com a regne independent, l’enèrgic Pere havia aconseguit que el feble Jaume li retés vassallatge. Quan s’enfrontaren Pere i el cunyat Felip l’Ardit, rei de França –sempre hi ha un cunyat pel mig, no tan sols als sopars de Nadal–, Jaume donà suport a Felip, amb la qual cosa Pere el va poder acusar de deslleial i apoderar-se dels seus dominis.

De fet, qui es va quedar Mallorca va ser el fill gran i hereu de Pere, Alfons. Va ser en aquesta campanya quan va tenir lloc el setge del castell d’Alaró, davant del qual es presentà com ‘Anfós’, una variant del seu nom, que ho és també d’un peix. Els defensors fidels a Jaume, Cabrit i Bassa, li varen respondre que ells, l’anfós, se’l menjaven torrat. Però el llinatge de Cabrit servia per fer la mateixa gràcia i Alfons els anuncià que els faria rostir vius en prendre el castell, la qual cosa va complir. Tots dos foren venerats com a sants, per la seva fidelitat i el seu martiri, fins al segle XVIII.

Alfons era a Mallorca, afegeix Casasnovas, en morir Pere el Gran, el 1285. El primer de tot “es dirigí als seus estats continentals per consolidar la seva posició”, com a nou monarca, i després va posar en marxa la conquesta de Menorca. Hi havia dues raons poderoses. Segons el cronista Jerónimo Zurita, “l’armada francesa i gent de guerra del comtat del Rosselló” planejaven reunir-se als ports menorquins per reconquerir Mallorca per a Jaume II. I, d’altra banda, el rais, que “tenia clar que ben poc podia esperar del nou rei d’Aragó”, va reclamar “l’auxili dels principats nord-africans”. A més, Alfons podia invocar l’esperit de croada contra els infidels i aquella campanya la podia fer servir per posar del seu costat la noblesa, àvida de botí.

Però Alfons havia deixat passar el millor moment des del punt de vista meteorològic. No va ser fins al 22 de novembre del 1286, recull Casasnovas, quan l’armada, calculada en vint mil homes i més d’un centenar de naus –xifres probablement exagerades pels cronistes–, va salpar de Salou. A Mallorca va rebre els ambaixadors menorquins, que s’hi oferiren a renovar el vassallatge, proposta que el monarca refusà. Després de celebrar Nadal, varen partir cap a Menorca i “una tempesta va estar a punt de desfer” l’expedició.

Quan la nau del monarca va arribar al port de Maó, just començat l’any nou, es produiria el primer fet miraculós, que recull la peça teatral, sembla que de finals de l’Edat Mitjana, Presa i conquesta de l’illa de Menorca feta por lo rei Anfós: desembarcats a l’illa del Rei –així coneguda per aquest sobirà conqueridor–, la set turmentava els guerrers. Alfons va agafar un càvec, pronuncià una oració, va fer tres cops a terra amb el càvec i tot d’una en va sortir aigua. Poc després, rebien la bona notícia que els vaixells dispersats es dirigien cap a Menorca.

L’estudiós del passat menorquí F. Xavier Martín, amb la col·laboració d’Antoni-Joan Pons, assenyala els paral·lelismes entre Moisès i el monarca en aquests dos episodis. Com el patriarca bíblic als jueus, Alfons guia les seves tropes superant un temporal: ja el cronista Bernat Desclot havia comparat Moisès amb el seu pare, Pere el Gran, alliberador dels sicilians.

També Moisès havia fet brollar aigua per al seu poble assedegat, copejant la roca amb la seva vara. Si bé, matisa Martín, l’existència d’una font a l’illa del Rei “devia ser coneguda pels navegants i comerciants que recalaven al port de Maó”. El periodista i escriptor Carlos Garrido hi aporta una variant, en la qual Alfons troba l’aigua enfonsant l’espasa a terra, en un gest que recorda el mític Artur.

Els menorquins, venuts com a esclaus

La peça medieval, que es va tornar a posar en escena el 2014 amb la direcció de Pitus Fernández, constitueix una successió d’elogis cap al rei d’Aragó. És, comenta Martín, “l’heroi que supera tots els obstacles”. Se’l caracteritza com “un personatge poderós, gran estrateg i noble”. L’erudit Joan Ramis i Ramis el qualifica de “valerós, clement” i “just”.

Martín destaca que, a la peça teatral, no hi ha rastre de les suposades intervencions miraculoses “durant la batalla contra els sarraïns” de sant Jordi –aquest, com sant Jaume, és un habitual dels episodis llegendaris– i de sant Antoni, la festa del qual coincideix amb la presa de Maó. Sí que s’hi incorporen en versions posteriors, com la d’Enric Cabra. A més, en una nota del copista, “es narra que, en cadascuna de les batalles, els cristians veien una creu vermella corresponent a sant Jordi i també un home vell amb barba blanca, que corresponia a sant Antoni”.

De la conquesta per Alfons el Franc ha arribat fins als nostres dies la processó dels Tres Tocs, “celebrada des de temps immemorial a Ciutadella”, l’antiga capital, apunta Martín. “Segons la tradició, el rei, amb tota la seva comitiva, arribà solemnement a les antigues muralles”, avui desaparegudes, “i amb el seu penó donà tres tocs al portal de la ciutat (...), on els sarraïns varen lliurar les claus de la ciutat”. Als nostres dies, és un regidor qui dona els tres tocs a una rajola que assenyala el mateix lloc.

Ben igual que passà a la resta de les Illes, la conquesta del 1287 suposà la substitució dels menorquins d’aleshores per una nova població. A diferència del repartiment de Mallorca, en aquest cas, segons especifica Casasnovas, tot el botí quedava en mans del monarca. “La població menorquina seria completament anihilada”. Es va permetre la sortida de l’illa del rais, acompanyat d’un màxim de 200 persones, i dels defensors del castell de Sent Agayz –després Santa Àgueda– que poguessin pagar un rescat, si bé “un nombre indeterminat de musulmans que havien de sortir lliures foren tirats a la mar”.

Pel que fa a la resta de la població, afegeix Casasnovas, “s’establí un mercat d’esclaus a Ciutadella, on els captius eren subhastats”. Foren “venuts a tota la Mediterrània”. Al mateix temps, se’n varen saquejar i vendre els béns, amb la “sortida massiva d’embarcacions” que “compraven els productes més variats”. Segons l’historiador Jaume Sastre a El Iris, “els mercats d’esclaus de Ciutat de Mallorca varen quedar saturats de captius musulmans. Més de 500 menorquins passaren per les places de la Quartera i del Mercat per ser venuts a l’encant”.

Menorca va passar a ser poblada, en paraules ben conegudes del cronista Ramon Muntaner, “per bona gent de catalans, con negun lloc pot ésser bé poblat”. Si bé aquesta afirmació no és completament exacta. “Molts dels nous pobladors procedien també de Mallorca”, puntualitza Casasnovas, si bé eren també, probablement, d’origen català, als quals s’hi han d’afegir contingents “aragonesos, provençals, italians i valencians”. Ara, l’aniversari d’aquell episodi bèl·lic el celebra el poble de Menorca com a la seva Diada.