HISTÒRIA
Cultura 11/12/2020

Ja no hi ha polítics com els d’abans (per sort)

La corrupció, les fallides, el clientelisme, els enfrontaments i tota mena d’abusos han tacat els privilegiats que dominaren durant molt de temps les institucions de les Balears

Francesc M. Rotger
6 min
Ja no hi ha polítics com els d’abans (per sort)

PalmaSe les ha idealitzat, perquè les suprimiren per la força entre els segles XVIII i XIX, però les universitats i els consells de les Illes, com la resta de les institucions dels seus temps, no foren òrgans de representació popular, sinó que estigueren dominades, sistemàticament, pels privilegiats. I no resultà que com més avançava la història més ho feien les institucions cap a la democràcia. Un exemple: fa exactament quatre segles, el 1620, l’enèsima reforma del Gran i General Consell ampliava la representació nobiliària, en perjudici dels mercaders i del menestrals -artesans-, segons recull l’historiador Miquel À. Casasnovas.

El terme ‘universitat’, que ara s’aplica a l’ensenyament superior, havia designat els actuals ajuntaments a les Illes. Se’ls va anomenar així entre la conquesta cristiana i la fi de les institucions forals, i estaven integrades per jurats o síndics -regidors- i els seus consellers. A més, formaven part del Gran i General Consell a Mallorca, el Savi i General Consell a Menorca i el Consell General d’Eivissa, controlats el primer per Palma enfront de la Part Forana i els altres dos per Ciutadella i per Vila, respectivament. Els consells varen ser escenari constant d’enfrontaments entre bàndols de les oligarquies urbanes. Mai no hi hagué en aquest llarg període cap institució comuna a tot l’Arxipèlag.

Universitats i consells acumularen baralles, corrupcions i fallides al llarg de la seva existència. El 1437, registra la medievalista Maria Barceló, Pere Descatlar subornava Alfons el Magnànim amb 2.500 lliures per tornar al sistema de govern que més li convenia, la qual cosa va contrarestar el Gran i General Consell pagant-li més: 2.800 lliures. El monarca es quedà tots dos suborns. A Menorca, indica Casasnovas, des de començament del segle XIV s’usava la cooptació, és a dir: els jurats que acabaven el seu mandat triaven els nous, fórmula que “es prestava a abusos i a la perpetuació de les oligarquies que tenien el poder”.

Les discrepàncies sobre els càrrecs, a més, s’intentaven resoldre amb el sistema de ‘sac i sort’: un nin de set anys treia d’un sac els noms d’aquells que els havien d’exercir. El mes passat es va tornar a exposar a la seu de l’Ajuntament de Palma la vella Arca de les Insaculacions, amb els sacs que feia servir l’antiga universitat en aquestes ocasions. Però llavors les disputes eren sobre quins noms serien dignes de figurar als rodolins -els paperets que es posaven dins dels sacs- i hi havia pressions de tota mena per incloure’n alguns i llevar-ne d’altres. A les viles mallorquines no s’aturaren de denunciar “manipulacions” a l’hora de “triar candidats per ser sortejats”, segons el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Josep Juan Vidal. La renovació dels candidats cada tres anys “era motiu de pugnes i tensions entre aquells que tenien el poder per introduir noms als respectius sacs (…). Cada parcialitat i cada bàndol aspirava a practicar no la insaculació reglamentària, sinó la seva pròpia i particular, amb l’ànim d’insacular els seus amics”. I tot això sense comptar les intromissions dels delegats reials.

A Mallorca el descontentament de la Part Forana respecte del domini de Ciutat dugué a la revolta del 1450. Barceló diu que les causes foren “el mal govern de l’oligarquia, la dilapidació de diners públics, el desigual repartiment de les imposicions (…), les arbitrarietats comeses (...) per les autoritats ciutadanes”. S’havien registrat “freqüents denúncies sobre malversació dels fons públics dipositats a la Consignació”, encarregada de recaptar els impostos, “i sobre frau fiscal dels que havien de pagar i no pagaven”. La insurrecció acabà, com les altres semblants que hi va haver a Europa a la darrera Edat Mitjana, amb la derrota dels revoltats i l’execució del seu cap.

Afers particulars amb diners públics

A Menorca, assenyala el medievalista Pau Cateura, el nombre de representants de les viles de la resta de l’illa “va restar a discreció dels jurats de Ciutadella”, amb la qual cosa s’asseguraven la majoria de vots dins el Savi i General Consell. “La Clavaria del General”, que duia els comptes, “era un instrument de l’oligarquia ciutadellenca, la qual utilitzava els fons comuns de l’illa per finançar la seva activitat particular, amb una sèrie de transvasaments de fons il·lícits”, afegeix Casasnovas.

La resta de viles “es queixaren reiteradament al rei dels abusos dels jurats ciutadellencs, sobretot pel que fa a la mala gestió dels diners”. Des de la Universitat de Menorca “s’enviaven ambaixades a la Cort amb crescudes dietes sovint per tractar afers particulars (...) amb quantiosos regals i suborns”; despeses que al seu torn causaven bona part del deute públic. De tal manera, conclou l’historiador menorquí, que “a mitjan segle XV l’endeutament de la Universitat General, en part ocasionat per la mala gestió, arribà a límits insostenibles (40.000 lliures el 1453)”. La situació “era de fallida absoluta”. No és sorprenent que les altres viles, i sobretot Maó -la seva rivalitat amb Ciutadella es remunta, com a mínim, a l’Imperi Romà-, maniobrassin per fer caure l’hegemonia ciutadellenca, cosa que aconseguirien el 1660. El 1732, ja sota dominació britànica, el Savi i General Consell va reunir-se per darrera vegada.

El desacord amb el predomini de Palma a Mallorca, o de Ciutadella a Menorca, es va reproduir -tal volta més mitigat- a Eivissa, on els delegats de la ‘mà forana’ -la resta de la illa- , entrat el segle XVII, es varen queixar que “la distància els impedia moltes vegades involucrar-se en el funcionament de la Universitat, ja que no podien assistir a les reunions diàries”, apunta l’historiador Joan Piña. “La Universitat rebia moltes queixes perquè uns pocs (...) controlaven les salines”, destacada font d’ingressos, “i en treien un important profit econòmic, en perjudici de la comunitat que representaven”. Era “un organisme vell, regit per normes del segle XV, endeutat i controlat per una oligarquia que se’n beneficiava econòmicament des de feia temps”.

Les Balears, o Regne de Mallorca, foren l’únic territori de la Corona d’Aragó sense corts -parlament- pròpies, tot i les successives reclamacions als reis perquè es creassin. Totes varen ser en va, s’estalviaven un maldecap. Però puntualment enviaren representants a les corts de Catalunya, o a les generals de la monarquia. Quan el 1410 -en l’anomenat Compromís de Casp- s’hagué de decidir sobre la successió del darrer sobirà de la dinastia de Barcelona, Martí l’Humà, catalans, valencians i aragonesos deixaren fora els delegats mallorquins, que hagueren de tornar “sense més bagatge que la seva natural decepció, que la seva penosa desil·lusió i el seu amarg sentiment de frustració”, recorda l’historiador Álvaro Santamaria. El Consell d’Aragó, creat per Ferran el Catòlic, tampoc no va incloure cap representació del Regne de Mallorca.

Les relacions entre els jurats i consellers de cada illa i els representants del rei -el virrei, els governadors i la resta d’oficials- anaren de malament a pitjor, segons s’accentuaven les ànsies de control per part de la monarquia. I això quan aquests càrrecs no es barallaven entre ells, com el virrei Gaspar de Marrades, enfrontat amb el procurador Francesc Burgués. Aquesta disputa va fer que Felip i Joana, fills de Carles I, els avisassin que “era necessari minorar les seves rivalitats”, segons detalla Josep Juan Vidal.

Un altre virrei, Francisco de Torres, “enfrontat amb els jurats, arribà a empresonar-ne un”, i un tercer, Lorenzo Ram, “tingué un dur enfrontament amb els jurats, que culminà amb l’arrest d’un d’ells i l’empresonament dels missers de la Universitat”, afegeix Juan Vidal. Al també delegat reial Miguel Salbá, com a tresorer a Catalunya, varen haver “d’amenaçar-lo de suspendre’l en l’ofici perquè presentàs els comptes entre el 1647 i el 1654”.

A Eivissa, ja el 1367, diu Joan Piña que els jurats “varen acusar el governador reial, Bernat de Montsoriu, d’interferir fraudulentament en l’elecció dels nous jurats”. De la selecció de sis candidats que havia presentat el Consell General, “en va triar només dos en lloc dels tres reglamentaris, mentre que el tercer el va triar de fora de la llista”. El segle següent encara va esclatar un conflicte contra “jurats i singulars”, amb ressonàncies antisemites i “crims enormes i delictes”.

Lerma, el rècord de corrupció

Que les irregularitats fossin habituals entre els alts càrrecs illencs i entre els representants reials no és sorprenent. Dins la mateixa monarquia hispànica es produí, entre final del segle XVI i començament del XVII, l’actuació del duc de Lerma, Francisco Sandoval (1553-1625), un home que va batre el rècord de corrupció de la història d’Espanya, encara avui no superat. Primer ministre, de fet, de Felip III, va aconseguir el seu pelotazo més beneficiós quan va traslladar la cort a Valladolid (1601-1606), això sí, comprant abans els terrenys on s’havia d’instal·lar. I no va acabar aquí: quan els terrenys de Madrid on havia estat la cort varen baixar de preu, també els va comprar, abans que es tornàs a traslladar. Caigut en desgràcia, va salvar el cap aconseguint el càrrec de cardenal a Roma.

El duc de Lerma, Francisco Sandoval, en una pintura de Rubens

Felip V va aprofitar la victòria en la Guerra de Successió per, amb el decret de Nova Planta, eliminar totes aquelles institucions i, per tant, les corrupteles i el mal funcionament que implicaven. “La desnaturalització del poder local -i això no deixa de ser decebedor- va apaivagar els conflictes entre les institucions i jurisdiccions”, així com “l’endeutament i la mala gestió dels cabals públics”, conclou Casasnovas. La monarquia centralista, en lloc de reformar les institucions locals, “imposà la pau dels cementeris” i va canviar uns problemes per uns altres.

La frustrada Generalitat balear

El periodista i escriptor Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), de qui commemoram enguany el centenari i considerat ‘pare’ del nostre autogovern, entengué, en plantejar la reivindicació autonòmica a l’entorn centralista del segle XIX, que no tenia gaire sentit recuperar les velles institucions suprimides. Ell optava, més aviat, per una fórmula federal, semblant a la d’Alemanya o la dels Estats Units, o com la que l’actual presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, va defensar diumenge passat al discurs del Dia de la Constitució.

Quan arribà la Transició, amb l’afany autonòmic lligat a la recuperació de les llibertats, antics títols com juntes, procuradors o generalitats (en el cas de Catalunya i el País Valencià) foren recuperats per les comunitats establertes. El frustrat projecte d’estatut del 1931 ja anomenava Gran i General Consell l’òrgan comú de les Illes, i feien el mateix l’esborrany de règim local de Francesc Lliset (1976), els avantprojectes del Partit Comunista, del Partit Popular (no l’actual, sinó un altre, que es va integrar a Unió de Centre Democràtic), del PSOE i dels Partits Socialistes de Mallorca i Menorca. I això que aquesta denominació, històricament, només l’havien feta servir els mallorquins. L’estatut de Cura de l’Assemblea Popular de Mallorca (1977) anomenà Generalitat la futura institució de govern, imitant les fórmules catalana i valenciana, però aquesta proposta no va prosperar.

stats