Cultura 24/05/2022

Pere Arquillué: “Fer personatges foscos té un punt d'homeopàtic”

Actor, estrena 'El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc'

4 min
L'actor Pere Arquillué fotografiat al Teatre Romea.

BarcelonaPere Arquillué (Terrassa, 1967) protagonitza El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, un espectacle per a un sol actor que transita per les ànimes de cinc personatges. A l'escenari només hi ha un focus i l'intèrpret, que posa veu i cos a aquest monòleg de Josep Maria Miró dirigit per Xavier Albertí sobre els desitjos amagats en comunitats tancades. Serà al Teatre Romea fins al 12 de juny.

A la presentació de l'obra al festival Temporada Alta va dir que era l’espectacle més bèstia que havia fet mai . Per què?

— El text és fabulós, profund, un dels més importants que s’han escrit en els últims anys. La proposta és molt radical. No és amable, però tampoc és ferotge. Demana una certa activitat per part de l’espectador, perquè només hi ha un focus a escena. Tinc la sort i la possibilitat de poder anar d’un extrem a l’altre. Vinc de fer 53 diumenges, una comèdia molt transversal per passar-s’ho bé. I ara aquesta és una de les peces fortes, molt valenta, amb un punt d’epifania. El text és franc i transparent, directe, però alhora té una poètica brutal, i aquest contrast és genial. M’ha demanat un esforç brutal. En el fons hi batega un homenatge a l’ofici i a l’actor.

No és la primera vegada que interpreta personatges plens de dolor. Com hi connecta?

— M’impliquen una dificultat diferent. Fer comèdia tampoc és gens fàcil. Els personatges que arrosseguen tant de dolor i tanta culpa demanen un altre tipus d’enfocament, però alhora són molt alliberadors. Fer personatges foscos és homeopàtic, plores cada dia i fas neteja. Això fa que pugui passar per totes aquestes emocions i quan acabo em trobo la mar de bé. Però en aquest espectacle hi ha un esforç tècnic importantíssim. Durant una hora 35 minuts estic sol i parlo tota l’estona. No hi ha ni una perruca, vaig amb el mateix vestuari sempre, no canvio la veu. I la gent acaba veient a l'escenari un noi jove, una senyora, un senyor gran i un transvestit.

Com s'aproxima als abusos?

— Parteix d’un noi que troben mort amb els genitals arrencats. A partir d’aquí, quatre veus el confronten. L’eix de tot plegat és el pare, un personatge que no surt, que és qui va patir abusos sexuals. L'obra explica com un poble pot pair una cosa així i fins a quin punt pot capgirar-ho, fer que siguem conscients del que representa i del mal que pot fer. Parla del desig soterrat, que fa mal als nens o a altra gent i que provoca que com a comunitat no funcionem bé. Si fóssim capaços d'alliberar aquest desig, potser com a societat també canviaríem. L’obra planteja una redempció com a comunitat a partir del noi, que és un boc expiatori. És un text ple de dolor i humanitat. Té mil capes, hi ha una dimensió epistemològica importantíssima al darrere.

¿Podria fer un text així si no hi estigués d’acord?

— És complicat. S’ha de vigilar molt perquè a vegades he fet alguna cosa on no he estat d’acord amb el personatge, però ho he fet perquè el que s’ensenya és precisament allò en què no estic d’acord. És probable que la gent identifiqui la situació, funciona com una manera de fer prendre consciència. No suporto els textos morals, que diuen això és dolent i això és bo. No faria una cosa que per a mi no fos versemblant. Qualsevol text és interessant sempre que obri preguntes i plantegi dubtes.

Un moment de l'espectacle 'El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc'

El cos i la veu de l'actor aguanten l'espectacle. Com s'hi relaciona?

— M’hi he relacionat sempre d’una manera molt natural. M’he preocupat molt per la tècnica i pel moviment. No he estat un actor que hagi sacralitzat el cos. Potser el que m’ha costat més és entendre que jo tinc el meu cos i ja està. Sembla que ara calgui un estàndard i que als escenaris no hi puguin treballar tot tipus de cossos, quan hauria de ser el més normal del món. És evident que si et cuides i vas al gimnàs tindràs un cos més elàstic i treballaràs més bé. Però m’encanta veure avis que són grans i grassos i es tiren per terra, els trobo collonuts. És més important acceptar el teu cos i aprendre tècnicament a gestionar-lo que no pas anar cada dia a pilates. 

El muntatge arriba en un moment de platees buides als teatres . Com ho viu?

— Em preocuparia si fes 53 diumenges, però amb això, si només venen vuit persones els faré la funció encantat de la vida. Porto gairebé 100 espectacles. Sempre me’ls he plantejat com una partida d’escacs. El joc és el mateix, però hi ha partides que funcionen d’una manera i partides que funcionen d’una altra. Una cosa és fer una obra perquè arribi al màxim de públic possible. Aquí els convido a venir perquè no és una experiència comuna. 

A l'últim anunci que ha fet d'Estrella Damm, pregunta a Julio Manrique: "¿Et preocupa que t’encasellin en un anunci de cervesa?" Li preocupa?

— És una anècdota, això de la cervesa. Va començar com una broma. Vaig posar la veu a un anunci que va funcionar molt bé, el del migdia. L'empresa estava encantada, feien una cosa amb el Julio i volien que jo fes la veu però que sortís al final. Els hi va agradar i ara hem fet aquest altre. Des de la mili no havia passat mai tant fred a la vida com aquell dia. Vam rodar des de les vuit del matí fins a les vuit del vespre. Va haver-hi un moment que em vaig girar i el Julio estava blau. Però tant de bo més gent del sector pogués fer anuncis com aquests.

Gairebé coincidirà a la cartellera amb la seva filla Emma Arquillué, que el 12 de juny estrena Romeu i Julieta al Poliorama. Com ho porta, que ella també es dediqui a la interpretació?

— Estic molt content. De ben petita ja em va dir que volia ser actriu i li vaig dir que era un món complicat, molt complex. Però hi ha posat molta il·lusió i s’ha espavilat sola, n’estic molt orgullós. No he fet mai ni una trucada, res, per la meva filla. I a casa ho hem gestionat de manera molt natural. En realitat, no n’hem parlat gaire.

stats