Crítica de música

Paul Lewis, magistral una vegada més al Palau de la Música

El músic anglès continua l'interessantíssim periple pianístic per l'obra de Schubert

2 min
Paul Lewis en una imatge d'arxiu.
  • Palau de la Música
  • 11 de desembre del 2023

El novembre de l’any passat Paul Lewis va iniciar al Palau de la Música un periple pianístic interessantíssim i de gran valor per l’originalitat i potencialitat de la proposta: la integral de les sonates per a piano sol de Franz Schubert en quatre concerts, distribuïts en dues temporades. Parlem, esclar, de les onze que el compositor va arribar a acabar.

Estem ja més enllà de l’equador –el 24 d’abril del 2024 serà l'última sessió– i, tot i que ara feia bastants mesos (des del 27 d’abril per ser més exactes) que no sentíem el músic anglès abordant el repertori schubertià, el recital de dilluns va ser com tornar a casa, com si hagués estat el dia abans que havíem deixat a l’escenari del Palau els últims efluvis de la Sonata D. 845. Aquell la menor de l’obra amb què acabava el concert de Lewis enllaçava a la perfecció amb la sonata que obria la sessió d’aquesta setmana, la D. 537. Un cop més, ens trobem davant d’una concepció coherent del corpus schubertià. La quarta sonata de Schubert, de ressonàncies cinematogràfiques –apareix encertadament a Una habitació amb vistes, de James Ivory–, va comptar amb l’exquisida sensibilitat de Lewis, acaronant el piano però assolint un so impregnat de l’esperit Sturm und Drang que presideix la peça.

La Sonata núm. 9 en si major D. 575 va comptar amb un mostrari tècnic incontestable, amb sentit cantabile de la mà dreta i robustesa a l’esquerra, sense oblidar l’erudit ús del pedal. Al llarg dels quatre moviments, Lewis va saber mostrar les diverses cares de la peça, que es balancegen entre l’alegria i la tristor, sense oblidar l’humor de l'scherzo.

El recital culminava a la segona part amb la immensa Sonata núm. 8 en sol major D. 894. Va ser aquí on, irònicament, vam retrobar-nos amb el Lewis de les dues anteriors sessions al Palau: aquella flegma britànica en un pianista que, lluny de despentinar-se, manté ferm el rumb del discurs. Implicat, però mantenint una prudent distància (Schubert no deixa mai de ser un fill del classicisme), el músic anglès va saber dur amb aplom i implicació emocional mesurada la riquesa immensa de la pàgina schubertiana. Magistralment, no cal ni dir-ho.

stats