PalmaTeatre Principal.- Després de no poques estacions arriba al Principal Fake, de Rafel Gallego. Dirigida per Sergi Baos i interpretada per Marga López, Santi Celaya i Maria Bauçà, més el suport audiovisual d’Alicia Grau, Miquel Ruíz i Sergi Baos. Aquest darrer no ho tenia fàcil com a director, ni de bon tros. No tant pel tema de les mentides, les impostures, els estratagemes i tot el que representa la cuina de la història de la política, sinó perquè Gallego planteja un collage de no gaire fàcil solució teatral. Una hora i poc més de durada i ni més ni menys que setze personatges, o més, que van entrant i sortint a una velocitat de vertigen. Una circumstància que complica amb escreix la dramatúrgia i, per descomptat, la feina de Celaya i Bauçà, que ho han de fer entre ambdós en quinze ocasions multiplicades per les vegades que intervenen. I ho fan amb un 'senzill' canvi de jaqueta –quina casualitat/causalitat–, cap aldarull ni subratllat, tot són petits matisos, la qual cosa ajuda que tot plegat sigui més eficaç encara. Res a dir de cap creació, però em qued amb el pare i la filla. Brutals. Els únics autèntics de la funció. Pel que fa a la posada en escena, la podríem qualificar de minimalista. Dues pantalles per als presentadors de les notícies i una per al moderador –Grau, Ruíz i Baos–, mentre que la resta són una sèrie de paral·lepípedes que els mateixos actors van movent per canviar la ubicació, també de manera molt subtil i sense massa moviment, però ajuda subreptíciament a la contextualització de la següent seqüència d’aquesta dramatúrgia tan cinematogràfica. Com uns canvis de pla, curts, aportant informació a l’espectador, com un puzle de moltes peces o un muntatge polièdric, des de diferents punts de vista per a una mateixa història. Política, família, economia, sexe, ambició, poder o alguna cosa semblant… És a dir, tot el que conforma l’espectacle i la seva rebotiga, el circ de la política, amb els seus malabaristes, equilibirstes, domadors, pallassos i, naturalment, el mestre de cerimònies, encarnat per Marga López, víctima i botxí alhora, que no vol ser ningú en concret perquè podria ser, o és, qualsevol polític de qualsevol partit. Llandera per tutti quanti. Per desgràcia, la realitat sempre supera la ficció i la sang de Fake no arriba al riu. La peça potser no encerta el títol. És una True com un temple encara molt més gros.
