Norah Jones torna a entusiasmar Barcelona
Dijous al vespre un Auditori amb les entrades exhaurides ovacionava Norah Jones, que havia tornat a Barcelona per presentar el disc Little broken hearts , produït per Danger Mouse. El concert va servir per constatar que la mà de l'integrant de Gnarls Barkley no ha canviat la manera de fer de Jones; ni les noves cançons són més ballables, ni la seva presentació en directe té gaire a veure amb la producció massa polida i comercial del disc. La filla de Ravi Shankar continua sent la reina dels mitjos temps, però quan es penja la guitarra elèctrica al coll es converteix en una rockera de talons alts.
La sòlida banda que l'acompanyava reforçava la idea que Jones s'inspira últimament en els cantautors nord-americans i el rock dels anys 70, amb una forta influència del folk i del country, com va demostrar l'emocionant relectura del Cold, cold heart de Hank Williams, ja inclosa al seu primer disc deu anys enrere, i la magnífica Hickory wind de Gram Parsons, amb què es va acomiadar abans dels bisos i que va comptar amb la presència de Cory Chisel i Adriel Harris, teloners d'aquesta gira.
Jones va modular el ritme del concert amb audàcia, combinant mitjos temps i balades amb peces relativament més contundents, com Happy pills , que feien sospirar per un entorn més càlid en comptes de la fredor de L'Auditori. També va aguantar meravellosament el tipus quan va quedar-se sola al piano ( The nearness of you i Don't know why ) i va acabar portant els bisos ( Sunrise , Creepin' in i Come away with me ) per terrenys bluegrass i amb la banda al voltant d'un sol micro, com es feia als anys 50. El públic, com sempre, va picar de mans a destemps.
