I amb 'My fair lady' el Liceu abaixa el teló
El repartiment incloïa veus molt adequades al registre exigit en una obra com aquesta, amb regust d’opereta
'My fair lady'
Gran Teatre del Liceu. 22 de juliol del 2021
Pendents encara de les últimes funcions de Lucia di Lammermoor, el Liceu abaixa el teló de la temporada 2020-21 a l’espera que la que ve no ens doni cap ensurt. I ho ha fet amb dues sessions protagonitzades per un dels musicals més cèlebres de tots els temps, My fair lady. Popularitzada gràcies a la pel·lícula de George Cukor, l’obra de Frederick Loewe i Alan Jay Lerner segueix gaudint d’una salut envejable si es defensa amb bons arguments.
Al Liceu, la versió semiescenificada de Guy Unsworth va comptar amb la nerviosa i àgil batuta d’Alfonso Casado Trigo, davant de l’orquestra i el cor titulars de la casa. Aquí va ser on es va notar la manca d’assajos en relació amb l’elenc vocal, perquè algunes patinades de l’orquestra i entrades en fals del cor revelaven les presses amb què s’ha treballat aquest espectacle. Llàstima.
El repartiment incloïa veus molt adequades al registre exigit en una obra com aquesta, amb regust d’opereta. L’amplificació justa va permetre gaudir d’interpretacions de nivell, especialment a càrrec d’Ellie Laugharne (Eliza Doolittle) i de Peter Polycarpou (Alfred P. Doolittle). Temes com I could have danced all night o els dos números còmics With a little bit of luck i Get me to church on time van ser llargament aplaudits, així com les intervencions de Susie Blake, que encarnava els papers de Mrs. Higgins, Mrs. Pearce i de florista. Va funcionar bé el binomi entre Steven Pacey (Professor Higgins) i Richard Stuart (Coronel Pickering) i no van defraudar números com els citats o com el cèlebre The rain in Spain. A més distància, Nadim Naaman al servei d’un Freddy Eynsford Hill d’emissió vocal molt escassa.
Per cert que cal saludar i aplaudir la tasca del servei de sobretitulació del Liceu, amb una molt bona adaptació i traducció del text, sobretot els fragments en què Eliza maltracta la llengua anglesa, contestats per les riallades del públic. L’equivalència al català va ser tot un encert i amb moments no per més esperats menys hilarants, com el "Mou el puto cul!" del quadre de les carreres a Ascot.
