“La mort encara és un tabú entre els joves”

Barcelona“No és el mateix que se't mori l'àvia que el teu col·lega de 17 anys”, diu Pau Cruanyes, a qui als 18 anys se li va morir un amic i va utilitzar aquesta experiència com a referència en la pel·lícula que ell i tres estudiants més de la Universitat Pompeu Fabra van dirigir com a treball final de carrera. Un treball amb nota: està nominat a millor pel·lícula dels Gaudí i ja té el premi a la millor direcció i interpretació masculina de la secció Zonazine del Festival de Màlaga. Les dues nits d'ahir, que es va estrenar divendres, parla del dol a través de la peripècia de tres amics que roben les cendres d'un quart que acaba de morir i es fiquen en un cotxe sense saber ben bé cap on anar ni què fer-ne, de les restes. El viatge sense rumb és la metàfora del buit d'uns personatges sense eines emocionals per gestionar que el Pol ja no hi és, que el company de tants jocs i rialles sigui ara unes cendres guardades en un tàper.

“La mort encara és un tabú entre els joves per l'educació que hem rebut –diu Cruanyes–. De petits i adolescents s'intenta protegir les nostres emocions i amagar-nos la mort, però quan després passen coses et sents desprotegit i desubicat”. Els protagonistes de Les dues nits d'ahir són tot confusió i passen de l'eufòria etílica i l'exaltació de l'amistat a la melancolia o la ràbia. Els resulta més fàcil robar un pernil o fugir amb el cotxe que asseure's i parlar del que senten. “Perdre algú no és fàcil de compartir, sobretot entre amics que estan acostumats a sortir de festa, fumar porros i passar-s'ho bé –apunta Gerard Vidal, codirector de la pel·lícula–. És difícil transformar aquesta dinàmica en un espai on curar-te i compartir les emocions”. Les paraules acaben brollant, però només ajudades per l'alcohol o la seguretat d'estar amb algú que gairebé no et coneix. “El silenci és una forma de fugida, perquè parlar de les coses les fa reals”, apunta Cruanyes.

El planter de la Pompeu Fabra

Les dues nits d'ahir s'afegeix a la llista de projectes sorgits de la Pompeu Fabra des que Les amigues de l'Àgata va demostrar que un treball de final de curs podia competir en festivals i estrenar-se en sales. Vidal i Cruanyes són els directors, però subratllen que la pel·lícula és tan seva com d'Eudald Valdi i d'Ignasi Àvila, que firmen respectivament la producció i la fotografia. A més, tots quatre van escriure el guió en el que va ser un procés “molt col·laboratiu i orgànic” de tres anys i mig durant el qual van tenir de tutors cineastes com Jonás Trueba, Javier Rebollo i Carla Simón. “Va ser molt enriquidor, perquè eren tres perfils molt diferents –diu Vidal–. La Carla venia del boom d'Estiu 1993, però en el fons era de qui ens sentíem més a prop perquè no feia tant que s'havia sentit tan perduda com nosaltres. I Rebollo i Trueba són dues eminències de qui aprens una barbaritat, dues persones amb un bagatge artístic brutal que ens van ajudar a construir un imaginari de pel·lícules, novel·les i obres d'art sobre la mort”.

Però tots els consells i bones intencions haurien naufragat si Les dues nits d'ahir no comptés amb un treball de tres intèrprets entregats a un exercici de naturalisme extrem: Judit Cortina, Arnau Comas i Oriol Llobet, els dos últims premiats ex aequo a Màlaga. “Volíem treballar amb emocions molt humanes i reals, i per transmetre-les hauríem d'enganxar pràcticament les òptiques a la cara dels actors, així que des dels assaigs vam treballar sempre amb la càmera molt a prop d'ells”, explica Cruanyes, que reconeix certs paral·lelismes amb la resta de projectes del planter de la Pompeu Fabra: “Se'ns ha etiquetat de fer sempre pel·lícules de personatges de la nostra generació amb problemes del primer món, i no és que volguéssim fugir d'això, però sí tractar sentiments que punxessin els personatges, que els remoguessin per dins”. Vidal apunta que a la universitat sempre els han ensenyat a parlar del que coneixen, de coses que els toquin de prop. “I això és molt interessant perquè no es veuen gaires pel·lícules de gent de 20 anys explicant les seves coses –afegeix–. Però ara volem canviar de gènere i fer una mena de thriller, alguna cosa amb més acció i menys sentiments”.