Al Mobofest, malgrat els canvis, tot continua igual (i tanta sort)

PorreresDe vegades tot ha de canviar perquè tot pugui continuar igual. Aquest podria ser el resum de l’edició d’enguany del Mobofest, la setena d’un festival més que consolidat que s’enfrontava en aquesta ocasió a un dels seus reptes més complicats. Passar del rostoll infinit de Lloret al ciment tantes vegades trepitjat del parc de n’Hereveta de Porreres era, com a mínim, arriscat. Tanmateix, bastava arribar al recinte per confirmar que l’essència era allà, tan concreta, intangible i contagiosa com cada any. 

“És que està molt bé, aquest festival”, deia el col·laborador d’aquest diari Antoni Riera Vives, “perquè és aquí on els de sempre sabem que ens podem trobar”. Ho deia poc abans del concert de Temples, un dels més esperats, i amb aquesta afirmació espontània encertava a assenyalar algunes de les certeses que s’han confirmat amb l’edició d’enguany: que el Mobofest no té tant a veure amb un lloc determinat com alguns es podien pensar i, sobretot, que els de sempre sempre hi seran, sigui on sigui que hagin d’anar. 

Entrades exhaurides

Per primera vegada en les set edicions que fins ara se n'han fet, la jornada de dissabte arrencava amb un sold out que tanmateix no implicava ni massificacions ni excessos al recinte que enguany acollia el festival i on, com pertot, els preus havien pujat respecte de fa un any: el Mobotoken anava cinquanta cèntims més car. Varen ser prop de dues mil les persones que es varen aplegar en un lloc més que conegut per la majoria dels presents, que no era tant l’espai físic com l’ambient que ja des de l’arribada s’hi havia aconseguit generar, gràcies a un grapat de detalls que, per separat, podrien haver resultat imperceptibles, però que en conjunt es convertiren en essencials: eren els llums i els cossiols, els palets i les bales de palla, però era sobretot una sensació de coherència i voluntat.  

“Va ser aquí on vàrem veure Manel i Antònia Font fa un caramull d’anys”, insistia en Francesc a la seva amiga Aina, que li responia convençuda que aquell concert no havia estat allà. Bastava una recerca ràpida a Google per confirmar que tenia raó ell, tot i que el dubte d’ella anàs en sintonia amb els comentaris que més es repetien entre tota la gent que arribava al recinte del festival: “ha quedat molt guapo”, “això no pareix el parc de n’Hereveta” o “és molt millor del que m’havia imaginat”, deien alguns, mentre d'altres feien saber que enyoraven les dues seus que fins ara havien acollit el festival. "Aquí és més còmode i pràctic, no hi ha dubte", deia na Maria del Mar, "però jo preferesc la màgia que tenia els altres anys".

Un cartell equilibrat

Després d’una jornada inaugural amb gust de primer tast, que va tenir lloc dijous a Monti-sion, i d’un vespre de divendres en què els Da Souza protagonitzaren un concert que semblava que ningú volia que s'acabàs, el tercer i darrer dia de festival vivia un dels primers moments àlgids amb el concert d’Ànimos Parrec, la banda que probablement més ha connectat amb aquells de sempre a qui es referia Riera Vives de totes les que han passat pel festival. “És que això és un hit”, comentaven en Joan i en Bernat mentre sonava Veniu a es Pla; “més que un hit, és un himne, ja!” L’eufòria amb què la ballaven i cantaven centenars de persones no deixava el més mínim dubte i fins i tot els indecisos ho varen haver de reconèixer: tot i ser la primera vegada que tocaven al Mobofest, la seva actuació passà a convertir-se en una d’aquelles escenes memorables que acompanyarà sempre tots aquells que la varen presenciar. D’alguna manera, hi esdevingueren ja una mica immortals. 

“És potser l’any que el cartell està més equilibrat”, comentava l’assessor musical d’IB3 Joan Trias, enmig d’una pista que si bé es va anar omplint a mesura que avançava la vetlada en cap moment es va arribar a col·lapsar: quan més a prop s’hi va fer va ser, probablement, amb l’actuació d’Els Pets, que varen oferir un recull de grans èxits dirigit tant a aquells que ja havien perdut el compte de les vegades que els havien vist com als que tal vegada ho feien per primer pic. Camisetes fora amb el Jo vull ser rei, alegria desbordada de poder cantar que “la vella Montserrat desperta el barri a cops d'escombra” i, enmig del públic, una única estelada, solitària i imponent, que semblava el record d’un altre temps. 

Era passada la mitjanit quan començava un dels concerts més esperats, el de l’única banda internacional de l’edició d’enguany, Temples. Elegants i correctes en tots els sentits, el grup britànic combinà temes del seu repertori amb algunes de les novetats incloses al seu darrer disc, Exotico, on es recrea una illa imaginària i idíl·lica que ahir a Porreres es va poder transitar. “La següent cançó parla d’una illa increïble, impressionant”, va anunciar el cantant, James Bagshaw, “tot i que no ho és tant com aquesta on ara ens trobam”, va rematar. I si amb els primers acords ja tenien el públic dins la butxaca, la connexió no va fer més que anar augmentant, i en això també hi va tenir molt a veure l’espai: si bé n’hi havia que enyoraven l’extensió d’altres anys, la ubicació que el Mobofest ha estrenat aquests dies feia que la gent es concentràs i que la música en fos més protagonista que mai.

Els de sempre

I, tanmateix, de vegades fa falta que tot canviï perquè tot pugui continuar més o menys igual. I és que fins ben entrada la matinada al Mobofest hi ha hagut el mateix que cada any: parelles que ballaven abraçades i grups d'amics que no aturaven de xerrar, gent que bevia i que menjava i pares i mares amb nins petits i grans; cares conegudes, des d'artistes a músics passant per polítics i cantants; periodistes que enyoraven escriure’n una crònica i d’altres que pidolaven un titular, i un grup d'organitzadors i voluntaris que anaven tot el temps per amunt i per avall. Hi ha hagut una espècie de parèntesi, com tot un estiu concentrat en un instant que, tanmateix, ja ha passat, i una sensació que no té tant a veure amb un lloc o amb un cartell com amb un esperit i una gent: ser els de sempre, formar-ne part. Saber que, passi el que passi, ens hi tornarem a trobar. 

Hi ha coses que, per molt que canviïn, sempre seran iguals. I tanta sort que encara n’hi ha.