James Bagshaw (Temples): "El nostre darrer disc és el millor que hem fet perquè no teníem gens de pressió"

PalmaMentre estaven reclosos a ca seva durant el confinament, els membres de la banda britànica Temples varen començar a imaginar una “impossible i utòpica illa” que han acabat desgranant en el seu darrer disc, Exotico, un álbum conformat per 16 temes que són psicodèlics, suggerents i farcits de tots els colors que el so permet. És el quart treball discogràfic d'un quartet nascut fa una dècada a Kettering, municipi del centre d'Anglaterra de prop de 60.000 habitants, que ja amb el seu debut, Sun Structures, va arribar a les llistes dels més venuts al Regne Unit. El pròxim dissabte dia 29 de juliol seran a Porreres com a cap de cartell internacional de la setena edició del Mobofest. Abans, el cantant i guitarrista de la banda, James Edward Bagshaw (Kettering, Regne Unit, 1986), atén l’ARA Balears per videoconferència des del seu estudi. 

Com va fins ara la gira amb el nou disc, Exotico? En sentirem alguns temes la setmana que ve a Porreres, no és així?

— La veritat és que ha anat tot molt bé. Hem fet gira pels Estats Units, tenim actuacions arreu d’Europa després de l’estiu i hem passat per nombrosos festivals i fins ara la resposta ha estat realment molt bona. I sí, tocarem uns cinc temes del nou disc la pròxima setmana i després també una selecció dels anteriors. Des de la pandèmia gaudim molt d’actuar en directe i de trobar-nos amb el públic, la veritat. 

Ara que parlau de la pandèmia, aquest nou disc és molt estiuenc, és molt viu, és gairebé com fer un viatge. I el vàreu començar a compondre, precisament, durant el confinament. Va ser l’enyorança allò que va encendre la flama?

— A veure, has de pensar que nosaltres som britànics i aquí no tenim sensació d'estiu ni tan sols durant l’estiu. Bé, l’any passat en vàrem tenir, però va ser molt extrem, vàrem assolir els 45 graus, de fet. Però quan estàs tancat a casa teva sense poder sortir el primer que et passa pel cap no és anar-te’n a Sibèria a congelar-te de fred i a ser perseguit per una guarda de llops... (Riu) Penses en l’estiu, que és càlid, que el sol t’acompanya, i d’alguna manera escriure és una manera de poder partir i ser-hi. T’imagines com seria trobar-te en una illa, en un lloc que t’agradàs, i quines sensacions hi tindries. 

De fet, el disc ens situa en una illa “impossiblement utòpica”, i la setmana que ve tocareu en una illa que no sé si ho és…

— Ara que ho dius, crec que encara no hem tocat les cançons d’Exotico en una illa! (Pensa) No, no, sí que hem tocat a prop de la mar però no hem tocat en una illa, serà curiós tocar temes d’Exotico en una illa! Fa unes setmanes vàrem anar de vacances a Grècia, a l’illa de Kefalònia, i la veritat és que em va deixar impressionat. 

Per fer aquest disc heu comptat amb la col·laboració de dues figures més que rellevants de l’àmbit musical actual: d’una banda Sean Ono Lennon, fill de Yoko Ono i John Lennon, que ha produït, i de l’altra qui ho ha mesclat ha estat Dave Fridmann, guanyador d’un Grammy i productor d’àlbums de bandes com Tame Impala, OK Go o The Flaming Lips. Com ha estat col·laborar amb ells?

— Són dues ments privilegiades, ha estat molt inspirador treballar amb ells i construir l’àlbum amb ells. De vegades teníem una cançó que ja ens semblava que estava cremada i apareixia Sean Lennon i amb la seva energia, tan fresca i tan nova, i tan implicat com estava en el procés, en treia sempre qualque cosa millor. I amb Dave Fridmann també, hi ha molts sons al disc que no existien fins que ell no els va trobar, com ecos o sons espacials. 

Heu dit altres vegades que aquest, Exotico, és el vostre millor disc. Però això és una cosa que qualsevol artista podria dir del seu darrer treball, no? Per què pensau que en aquest cas és així?

— Clar, és evident que qualsevol artista et dirà que la seva feina més recent és segurament la millor perquè, si no fos així, per què la fas? Per què la treus? En el nostre cas, però, sent que la diferència amb aquest disc és que no teníem gens de pressió, teníem temps per fer allò que volíem, no estàvem pendents de si a la gent li agradaria o no el disc que ens sortiria. Si tu dones forma a un àlbum amb 16 pistes que estan lligades amb un mateix concepte, resulta fàcil prendre decisions d’una manera creativa i espontània. I crec que aquesta és la diferència. Crec que és el millor treball que hem fet fins ara, però també crec que encara en podem fer un de millor. Ara, ja veurem si l’arribam a fer o no. En tot cas, per a mi la qüestió de si és o no un bon àlbum no té a veure amb els exemplars venuts o amb la resposta de la crítica: té a veure amb si el posaria amb els meus àlbums preferits. I ara mateix l’hi posaria, sí. 

Quins altres títols formen part d’aquesta llista dels vostres àlbums preferits?

— A veure… Et podria dir Scott 3 d’Scott Walker, Days of Future Past de The Moody Blues… També Abba, és clar, els Greatest Hits, i supòs que també n'hauria de dir algun de Marvin Gaye, pot ser Trouble man? Després hi ha en Michael Kiwanuka, que amb alguns dels seus treballs ha fet coses que sonen a clàssic, com ho van fer Arctic Monkeys amb Tranquility Base Hotel & Casino, que era quasi com un disc de David Bowie. Per a mi els bons àlbums són discos artístics, que no necessàriament han triomfat comercialment, però per esdevenir clàssics jo crec que han de tenir aquest punt d’art. A tot això, t’he de dir que jo Exotico no l’he tornat a escoltar d’ençà que va sortir. 

Ni una vegada?

— No, no, ni una, l’hem escoltat tantes vegades ja mentre el fèiem… Sí que torn a escoltar coses més antigues, un tema o una lletra o un bocí d’una melodia que no record, però d’aquest darrer no n’he escoltat gairebé res. El que sí que faig, i potser que soni una mica estrany, és que si escolt una cançó que m’agrada molt, just després en cerc una de les nostres a veure si sona igual de bé, si tècnicament té la mateixa qualitat i sona igual de professional. L’altre dia em va passar amb un tema de King Princess, crec que era, produït per Mark Ronson, que sonava increïble, amb una gran profunditat. Així que vaig cercar un tema nostre per veure si sonava igual de bé. Em serveix per comparar, per veure si sonam com les coses que m’agraden i em semblen interessants. Escoltar música i posar-la i posar-nos en context, bàsicament. 

Ara que parlau d’aquestes comparacions. Fa nou anys del vostre primer treball discogràfic i si bé heu mantingut sempre el vostre segell, també heu trobat maneres d’explorar nous territoris, com demostra aquest darrer disc. Quin és el secret per poder continuar fidel a un mateix mentre evoluciones i explores noves fórmules?

— Crec que sempre has d’honorar les coses que has fet abans. No sortirem a l’escenari a fer diferents les cançons que hem fet abans, no en farem 'noves versions' perquè nosaltres hàgim canviat. Per a mi això és com una recepta de cuina, que la fas tu i la fan els teus pares i cadascú l’ha apresa a fer a la seva manera i per a cadascú és perfecta com la fa. I cada cançó és una recepta nova. Has d’honorar allò que fas amb els teus nous sons sense oblidar com sonaves al principi de tot. 

Ja per acabar, quin record en teniu d’aquells inicis?

— Passaven moltes coses i totes eren noves. La primera vegada que varem anar al Japó, quan vàrem baixar de l’avió hi havia fans que ens esperaven i no ens ho podíem creure, no esperàvem que ningú sapigués qui érem nosaltres i no enteníem per què a la gent li importava això que fèiem. Van ser moments molt emocionants però també molt estressants perquè de sobte tens molta pressió damunt. D’un moment a l’altre érem a The Tonight Show with Jimmy Fallon, en directe per a tots els Estats Units, i nosaltres som de Kettering, que és un poblet del centre del Regne Unit, no som ni de l’extraradi de Londres. El show business era un món molt diferent al nostre, i encara ho és. També va ser, i encara és, molt emocionant.