NIT DE L’ART

Una mirada entre les possibles

Seleccionam quatre exposicions per a una contemplació al marge del trull de la Nit de l’Art
Calapez a la galeria Maior, Intransiciones de Sánchez Castillo al Solleric i la mostra Línia a la Pep Llabrés. / ISMAEL VELÁZQUEZ

Entre les nombroses exposicions obertes ahir vespre, en seleccionam quatre per oferir una mirada més detinguda a les obres. Cercant una diversitat de llenguatges dins les mostres de més interès, val a dir que l’oferta expositiva de Palma és aquests dies més rica que el que permet l’espai sempre limitat d’una pàgina. El que segueix pretén ser una invitació a mirar d’una manera més reposada, al marge del trull que es viu durant la Nit de l’Art.

Fernando Sánchez Castillo

Intransiciones . Casal Solleric

És una exposició colpidora que, posant la mirada sobre fets de fa quatre dècades, en promou una visió del tot actual: la planificació estatal de la violència per a la repressió de la llibertat d’expressió. Per recórrer les tres sales que ocupa la mostra Intransiciones de Sánchez Castillo, es recomana fer servir el full de sala que posa el Solleric a disposició dels visitants. Més enllà del poder de les imatges que es troben teixides en immenses catifes, projectades en vídeos, peces escultòriques i documentació diversa, convé informar-se del context al qual apunta per copsar-ne el significat. Mèxic i la massacre d’estudiants a la plaça de les Tres Cultures, l’octubre del 1968, amb la reproducció dels plànols que proven que l’operació tramada per la Defensa Nacional tenia com a objectiu provocar les pròpies forces de seguretat per a la matança, o l’arquitectura repressora amb què va ser concebuda aquell mateix any la Universitat Autònoma de Madrid (preparada a consciència perquè s’hi pogués entrar a cavall) centren una exposició que contraposa el poder totalitari a la força, i també la debilitat ciutadana, i que fa un relat de la història -que l’artista anomena “les intrahistòries de la història”- al marge dels qui sempre n’han escrit la versió oficial.

A.R. Penck

Galeria Kewenig

A través de la pintura, ràpida, esquemàtica, A.R. Penck (nascut Ralf Winkler; Dresden, 1939 - Zuric, 2017) fa una narració tan críptica com personal del seu pensament i, sovint, també del seu posicionament sobre els efectes de la guerra en una Alemanya dividida, que ell mateix va patir. Com a nin i jove de l’Alemanya de l’Est, va conèixer el control i també el rebuig cap a una forma d’expressió pictòrica que no encaixava en cap dels cànons establerts. El reconeixement a la seva obra li va arribar quan es va poder traslladar a l’oest i, sobretot, a partir de la seva primera exposició a Nova York, el 1981. Les figures, els símbols gràfics i les pinzellades gruixudes i direccionades, omplint les teles i papers de colors i gestos quasi sempre curts, entroncaven tant amb la grafia de l’art urbà com, sobretot, amb el primitivisme. L’exposició a la Kewenig de Palma, tant a l’espai del vell oratori de Sant Feliu com a la veïna oficina de la galeria, mostra una selecció succinta però exquisida de teles i papers, entre els quals es troben algunes vertaderes joies de la trajectòria artística del pintor alemany.

Pedro Calapez

Galeria Maior

L’obra del portuguès Pedro Calapez (Lisboa, 1953) es pot contemplar com una fragmentació del paisatge pictòric o bé valorant la composició que resulta posteriorment quan es reuneixen els fragments que es poden extreure de qualsevol peça. Les seves obres més reconegudes, pintures sobre metall que configuren un paisatge abstracte, un joc de volums, un exercici compositiu, de buits i de color pictòric, són concebudes per l’artista com a la recuperació de la memòria de detalls d’obres. No per conegudes, aquestes peces resulten més interessants que no altres exercicis sobre paper o sobre retalls de formes orgàniques que presenta el mateix artista.

‘Línia’

R. Ferrer, E. Gañán i C. Cartaxo Galeria Pep Llabrés

El galerista Pep Llabrés reuneix tres artistes que centren bona part de la seva obra en el treball de la línia. Robert Ferrer i Martorell, amb un treball que té ressons de l’art cinètic, cerca nous espais de trencament de les composicions, dels diversos plans i materials. Emilio Gañán crea espais de color nítid, composicions només dirigides pel sentit d’unes simples línies. Carlos Cartaxo, més casual que els altres dos artistes, treballa la línia sense sotmetre’s a la seva dictadura i deixa espai per a les imperfeccions, els capricis i els girs inesperats. L’exposició té una gran correcció com a proposta formal, amb l’interès de contemplar tres obres treballades conjuntament pels tres artistes participants durant la preparació de la mostra. Després d’observar l’obra de cadascun separadament, les obres conjuntes, començada cada una per un d’ells, tenen el segell de qui l’ha concebuda inicialment.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF