De Mestelrich al ‘boom’ del circ illenc

PalmaMiquel Estelrich va néixer dos pics, desafiant cànons i fronteres. El primer, l’any 1913, al poble mallorquí de Santa Margalida, i el segon, al velòdrom Es Tirador de Palma l’any 1931, convertit ara sí en figura proverbial. La seva llegenda, que viatjà pels cinc continents envoltada d’aplaudiments, reconeixements i risc, va caure, ja fa anys, en el més fosc dels oblits. Una mostra al Centre Cultural la Misericòrdia, Mestelrich: l’home circ, produïda pel Circ Bover, vol reivindicar, trenta anys després de la seva mort, una de les figures del circ mundial. Un mallorquí que, malauradament, és un desconegut pels illencs.

“El mite de Miquel Estelrich”, explica Tià Jordà, director del Circ Bover i promotor del projecte, es va començar a forjar “quan de petit li regalaren una bicicleta. Des de llavors s’interessà per les acrobàcies i, quan començà a treballar com a repartidor d’un forn, feia equilibris duent el pa i les ensaïmades damunt el cap mentre pedalava d’un encàrrec a un altre”. Es va fer famós amb l’espectacle La Ruta de la Muerte, que va fer la volta el món als anys 40. Era una fita molt arriscada en què travessava damunt la seva bicicleta un cable, penjat a gran alçada, sense cap mena de protecció. També va rebre un gran reconeixement per haver estat pioner a muntar la bicicleta més petita del món, una peça de 18x25 centímetres que ara es pot veure a la Misericòrdia.

Per Gràcia Moragues, artista de circ i programadora -amb Mateu Canyelles- de La Mostra d’Arts Escèniques de Santa Eugènia, la grandesa de Mesterlich no era tant l’enginy de construir una bicicleta diminuta, sinó el fet de transgredir en un context de fam i pobresa: “L’home circ va ser un símbol de rebel·lia, era capaç d’alimentar-se del seu propi desig i exhibir qui era, tot encoratjant altres persones a estar en el món d’una altra manera”.

No obstant això, Moragues, ben igual que Neus Riba, tècnica d’arts escèniques de l’Institut d’Estudis Baleàrics, admet que no coneixia l’existència del mallorquí que es va fer famós els anys cinquanta. “Hi ha un gran desconeixement del nostre passat i és fàcil que algunes figures no hagin arribat a l’actualitat”, es justifica Riba. “Així i tot, és bàsic saber d’on venim culturalment per projectar-nos i reinventar-nos”, afegeix. Tià Jordà, que també procedeix de l’Associació de Professionals del Circ de les Illes Balears (APCIB), creada fa dos anys, creu que ara que el circ a Mallorca “s’està revolucionant”, els cal saber d’on venen. “El circ entra ara en les programacions i en les institucions. Ens estam organitzant i professionalitzant, i això no és perquè sí. Fa anys que feim feina. Aquesta exposició vol ser un homenatge als nostres antecessors: a Masterlich, però també a Sebastià Llull, el Samsó de Sant Llorenç, i a tants altres artistes mallorquins”, explica.

Minoritari o minoritzat?

“El circ mai ha estat minoritari; a Mallorca, als hotels, des dels anys seixanta que es fan espectacles de circ, amb lluentons i molt maquillatge, això sí, però circ al capdavall” etziba Jordà. I exclama: “El circ és un art minoritzat per les institucions i les altres disciplines artístiques, però no és minoritari!”.

Marcel Barrera, periodista especialista en circ, és del mateix parer que Jordà: “El circ no ha estat mai un art minoritari, sempre té públic. La prova és que el Circo Alegría cada Nadal estrena el seu nou espectacle a Mallorca. Ara bé, el circ és la Ventafocs de les arts escèniques i, en general, a l’Estat encara es veu com un espectacle més adreçat a un públic infantil i allunyat de la cultura”. A Mallorca, relata Moragues, “encara es pensen que el circ és per als infants i per a festes majors. Intentam rebatre-ho, però de moment el circ continua avançant des dels marges”. Barrera destaca que ara hi ha un moment complex de cohabitació entre dues maneres de fer, veure i viure el circ: “El circ tradicional, immers en una profunda crisi i en mans majoritàriament de les famílies de circ, cerca noves fórmules per atreure el públic, mentre que el circ contemporani, protagonitzat per les noves generacions, cerca nous llenguatges i estètiques”.

Ara bé, per Riba, que també és coordinadora del festival d’arts escèniques FiraB, no tot són males notícies: “El circ viu un boom a les Illes gràcies a les noves tendències artístiques que integren diferents disciplines com el teatre, la música, el text i la dansa”. “Cada cop es visualitza i es programa més circ. Tot i que encara queda lluny del teatre de text, que seria la germana gran de les arts escèniques, anam per bon camí”, assegura. Segons l’APCIB, el 2018 es varen programar a les Balears 15 espectacles de circ, una xifra gens minsa, si la comparam amb la d’anys anteriors. “Haver-nos constituït com a associació ha estat clau per créixer i fer sentir la nostra veu”, expliquen fonts de l’entitat; “rebem més ajudes i suport institucional que fa uns anys”. “Som un col·lectiu petit i treballam des del suport mutu i la solidaritat, i això fa que se’ns tingui en compte”, expliquen.

Tanmateix, Tià i Moragues confessen que encara falta ajuda a la creació i als artistes emergents i un circuit d’exhibició a les Illes. “Moltes companyies no tenim un espai d’assaig i de creació i entrenam i cream al camp. Rebem ajudes, sí, però la majoria són de mobilitat, per actuar fora”, diu la programadora.

La vida itinerant

El circ, des dels orígens nòmades, s’ha vist amb l’obligació de desplaçar-se per subsistir. Mesterlich va triomfar per tots els continents -des dels Estats Units fins a la Xina- i, tot i que gaudia del favor del règim franquista, no va tenir gaire èxit a l’estat espanyol i molt menys a les Illes. Al seu llibre Mestelrich. Memorias de un equilibrista (Documenta Balear, 2006), relatava que en un bolo havia compartit l’escenari de l’Steel Pier de Nova York amb Frank Sinatra i Dean Martin, i que durant un viatge transoceànic havia convençut l’escriptor Simon Russell perquè es traslladàs a viure a Mallorca, la terra on l’home circ anhelava tornar. Per Barrera, “la seva figura té tots els ingredients per fer-ne una pel·lícula, i segurament si el personatge hagués nascut als Estats Units ja s’hauria produït com es va fer amb el famós equilibrista Philippe Petit, que va travessar les Torres Bessones de Nova York”.

Malauradament, per molts artistes actuals, ben igual que Mesterlich, el més habitual és fer carrera a l’estranger. “Les creacions del circ es dissenyen tenint en compte com es mouran l’estructura, els materials i els artistes”, diu Moragues, una de les integrants del Circ Bover que, amb l’espectacle Vincles, ha viatjat per Europa, Àsia i Llatinoamèrica.

La falta d’empresaris i estructures potents fa que els sous dels acròbates no siguin competitius a Espanya i surt més econòmic treballar fora. A més, la manca d’escoles de formació superior en circ obliga la majoria dels artistes a viure lluny del lloc d’origen durant el període d’estudis, de manera que entren als circuits artístics d’altres països com França, Bèlgica i Itàlia. “Tenim la sensació que no s’acaba d’entendre el circ que cream i això fa que els programadors de casa nostra tinguin por de contractar-nos”, explica Jordà. “Som molt presents en festivals, al carrer, però no compten amb nosaltres en les programacions regulars. Si la gent ha de pagar, s’ho pensa dues vegades. Encara hi ha massa tòpics al voltant del circ”.

Lleons i circ pedagògic

Els pallassos de la tele, Miliki i Fofito, Ángel Cristo i Bárbara Rey. Brillantina, lleons i lluentons. Domadors, fuets i trapezistes. Són elements que durant anys han constituït la imatgeria popular del circ i que s’han instal·lat en la societat en forma de prejudici. Després de la revolució cultural i social del maig del 68, França va encunyar el terme nouveau cirque per denominar una nova modalitat artística que deixava enrere el circ clàssic tradicional nascut a Anglaterra al segle XVIII.

Tot i que les companyies cada pic aposten més pel circ contemporani, per aquest circ nouveau procedent de la contracultura dels seixanta, Barrera alerta que “la imatge del circ tradicional està molt arrelada. El circ clàssic és un model comercial que s’està repensant i que conviurà amb les noves estètiques”.

Gràcia Moragues explica que els tallers de formació ajuden a desfer tòpics: “Quan arribam a una escola, es pensen que som pallassos, que farem un xou, i llavors s’adonen que el circ és molt més que entreteniment. El circ és risc, confiança, construcció col·lectiva...”. La feina estacional dels artistes de circ els obliga a reconvertir-se en talleristes durant l’hivern. “Així subvertim la imatgeria, treballam des del circ pedagògic la capacitat de reformular entorns i relacions socials”, explica.

Malgrat la falta d’ajudes a la creació, la manca de feina durant els mesos d’hivern i la minorització del circ, les Illes viuen els darrers anys un esclat de creativitat i d’apoderament del sector. L’any 2017, durant les I Jornades Professionals del festival Circaire, coorganitzades per l’Illenc, es va constituir l’Associació de Professionals de Circ de les Illes Balears. Es tracta d’un punt de trobada que reuneix tots els artistes de circ de les Balears amb l’objectiu de crear una xarxa de col·laboració i diàleg. És un plantejament organitzatiu, de suport i visibilització que ha tingut el Circ Bover com a catalitzador de propostes. Per Barrera, “el Circ Bover ha servit d’escola per a molts artistes i ha fet possible el bon moment actual, sobretot pel que fa a la creació de noves companyies i la consolidació de projectes com l’espai de creació C.IN.E de Sineu i Circaire l’any 2016, el primer festival de circ de les Balears”.

I és que, tot i les vicissituds, el circ cerca expandir-se a l’Arxipèlag. Les companyies Desequilbrats, Makam i Atirofijo són alguns dels noms destacats que han aparegut els darrers anys. També han nascut moltes companyies gràcies a la millora de les condicions laborals i els espais d’exhibició. La fira Circaire, conclou Jordà, “el primer any va tenir 5.000 visitants, en canvi aquesta darrera edició varen venir 15.000 persones. Això confirma que el circ agrada al públic. Ara només falta que agradi als programadors i a les administracions”.