Philippe Jaroussky: "És més important emocionar que impressionar"

BarcelonaPhilippe Jaroussky és un dels cantants més estimats pel públic barceloní, i ell, fidel, sempre té la ciutat a la seva agenda de concerts. Dimarts serà al Palau de la Música, per tercera vegada aquest any, per presentar el seu últim disc, À sa guitare. 

Ens sorprèn amb un disc extraordinàriament variat amb música que va del Renaixement fins a Barbara o el Manhã de carnaval de Brasil!

— Sí, són quatre segles de música! Fa anys m’hauria semblat impossible cantar una cançó de Barbara. Després de 20 anys enregistrant discos, volia fer alguna cosa més original. Esclar que seguiré gravant obres barroques amb orquestra, però m’agrada trobar nous camins perquè fer sempre els mateixos discos és molt avorrit. Ara estic més obert. Fa 15 anys defensar la música barroca em semblava fascinant, però ara també vull treballar en nous repertoris. Últimament estic escoltant molt de jazz.

Aquest és el primer disc que grava amb Thibaut Garcia. Com neix aquesta col·laboració?

— Al Thibaut el vaig conèixer fa tres anys a París, quan va guanyar el premi Victoires de la musique classique com a nou talent. Em va interessar el que feia i li vaig trucar. Des del primer moment l’entesa va ser molt fàcil, té un instint innat per seguir la veu i quan treballa és alegre i alhora molt professional.

I com se sent al damunt de l’escenari amb només un músic?

— Despullat. Estic acostumat a cantar amb orquestra i és una sensació molt diferent. La parella guitarra i veu funciona molt bé, és natural, i es crea un ambient molt més íntim. Però ara estem en un moment difícil pel covid. Tenim clar que farem concerts fins a desembre, però els de gener no són segurs, o sigui que cada concert fet ens dona una energia enorme perquè no sabem quin serà el darrer que podrem fer. 

El seu públic està acostumat a una altra cosa. Ho reben bé?

— Jo crec que sí. Hi ha alguna pirotècnia vocal, però també molta tranquil·litat. Durant el concert parlem amb el públic per fer-l'en partícip. Hem creat una estructura una mica diferent de la del disc i expliquem algunes de les cançons. Per exemple, Erlkönig, de Schubert, parla de la mort d’un nen, i a continuació fem Sarabande pour guitare, de Poulenc, que té una melodia un punt infantil, com a homenatge a aquest nen. Hem volgut crear petites històries. El concert té peces tan variades que a cada espectador n'hi agradarà més una o altra, però sembla que funciona.

Fa 20 anys que es manté en el ‘top ten’ de la música clàssica. Com ho aconsegueix?

— Sonarà molt cursi, però per l’amor a la música. És el que et dona l’energia que hem de tenir com a artistes. I treballant molt, també. Em van fer una entrevista en què jo deia que naixem contratenors, no n’esdevenim. La gent se’m va tirar a sobre, perquè és evident que treballem molt, però segueixo defensant que a dins tenim una veu interior que t’ho diu. I després, sí, treballes. He fet molts cursos de cant, i encara en faig. La veu canvia, el cos canvia, no ha estat fàcil ni ho és, però estic content d’haver mantingut un color de veu molt clar que em permet treballar d’una manera simple i també fora del món de la música clàssica. Sempre busco nou repertori, per mi és més important emocionar que impressionar.

És cert que es retira de l’òpera?

— No. Vaig dir que potser Radamisto seria l’última òpera sencera que cantaria, però ara estic trobant nous colors a la meva veu. A 43 anys tinc més potència, més naturalitat i menys flexibilitat. I també crec que he guanyat en expressivitat. Ara estic pensant en l’Orfeo de Gluck perquè puc fer-la millor que quan la vaig cantar fa sis anys. I també és cert que he de dividir el meu temps entre ser cantant, ser director d’orquestra i ser professor de la meva acadèmia de música.

Al maig dirigirà la seva primera òpera des d’un fossat, el Giulio Cesare de Händel al Teatre dels Camps Elisis.

— Sí, probablement serà una de les experiències més fortes de la meva vida. Habitualment, durant els assajos, jo ja dirigeixo la meva formació, Artaserse, però dirigir una òpera des del fossat, amb tota l’orquestra i la distància amb els cantants, és una experiència totalment diferent. Jo els havia proposat cantar Sesto, però el teatre em va donar l’oportunitat. Tot i que hauria preferit començar per una òpera menys coneguda, em fa molta il·lusió i hi ha cantants fantàstics com Sabine Devieilhe o Franco Fagioli, que farà el seu primer Sesto. 

I té algun altre projecte com a director?

— Tinc una residència de tres anys amb l’Òpera de Montpeller per fer una òpera cada any. Al juny farem el Giulio Cesare i l’any que ve, una òpera estil Cavalli, perquè el primer barroc sempre ha sigut una passió per mi. 

Com el va afectar el confinament a causa del covid?

— Per sort no es va morir ningú de la meva família, i tenir la música a la meva vida és un regal. Vaig tocar molt el violí i sobretot el piano, tres hores cada dia, Beethoven, Schubert i Chopin. No em vaig avorrir gens. També vaig tenir temps per pensar en nous projectes de manera més tranquil·la. Però hi ha molts músics, sobretot els joves que començaven la seva carrera, que ho han passat molt malament. La crisi ha tingut un impacte enorme. A França hi ha part del públic que encara no ha tornat als concerts, tenen por, la gent es queda a casa mirant Netflix. Espanya va ser l’excepció a tot Europa, éreu l’únic país que tenia els teatres oberts. I a veure què passa ara. Els artistes hem de trobar la manera que la gent torni als auditoris, però veurem què ens ofereix el futur, haurem d’adaptar-nos-hi.

Li agrada el Nadal?

— Sí, i tant! Acabo de comprar-me una casa a Normandia i quan acabem la gira hi aniré a celebrar el Nadal amb la família, em fa molta il·lusió.