PalmaQue Menorca sigui l’illa dels savis no ve d’ara. Ja a finals del segle XVIII, quan a la resta de l’Estat les noves idees de la Il·lustració a penes arribaren a arrelar, els menorquins visqueren una veritable edat daurada de la cultura; i a més, en català, esquivant l’uniformisme borbònic, gràcies a la dominació britànica. L’11 de novembre del 1985, ara fa quaranta anys, tota aquesta tradició va prendre la forma de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).
L’IME és el continuador d’una tradició que es remunta, com a mínim, a la Societat Maonesa de Cultura, que va existir des del 1778 fins al 1785 i de la qual formaren part personatges excepcionals, com Joan Ramis i Ramis, l’autor del primer llibre d’arqueologia publicat a l’Estat. A diferència de la resta dels territoris de llengua catalana, Menorca, sota el paraigua britànic, es va veure lliure de la Inquisició –un obstacle per a la investigació i la ciència– i la llengua pròpia es va mantenir com a vehicle de cultura. Fins a la reincorporació a Espanya, és clar.
Joan Francesc López Casasnovas, impulsor de l’IME.Josep Bagur Gomila
Potser per aquesta ‘connexió europea’ –sobretot amb la Gran Bretanya, i també amb França, al segle XVIII–, Menorca ha destacat pel seu perfil cultural i científic, respecte de les altres illes. Com ho ha fet per la preservació de la llengua i del paisatge. El desaparegut editor Lluís Ripoll, un divulgador de les tradicions de l’Arxipèlag, contava que els seus llibres gaudien de més bona acceptació a Menorca que no a Mallorca o les Pitiüses. Josep Pla la va anomenar “l’illa estudiada”, perquè no coneixia cap territori similar amb tants d’estudis publicats.
Vuitanta anys abans de constituir-se l’IME, ja el 1905 es va fundar el que, encara avui, constitueix un referent imprescindible de la cultura a Menorca: l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, una entitat generadora d’activitats de tota mena, en matèries tan diverses com les ciències exactes i naturals, les morals i polítiques, la literatura i la música o el dibuix i l’arqueologia, i editora de la Revista de Menorca. Va jugar també un paper fonamental en el darrer franquisme, sota la presidència del després senador Guillem d’Olives, com a fòrum de pluralitat –tota la que era viable en aquells moments.
Un ‘boom’ d’universitaris menorquins
Ara bé, Ciutadella no podia quedar-se per darrere de Maó –la rivalitat entre les dues ciutats és proverbial– i el 1953 s’hi va constituir la Secció d’Estudis del seu Cercle Artístic, el tercer pol més destacat de la cultura menorquina del segle XX, juntament amb l’Ateneu i l’IME mateix. Encapçalada per l’erudit i capellà Josep Salord, l’arqueòleg Gabriel Martí Bella i el cartògraf Josep Mascaró Pasarius, aquesta Secció va dur a terme iniciatives en matèria de llengua, literatura i folklore, història i arqueologia, ciències naturals, art i estudis urbans.
Probablement no ha existit a Mallorca una entitat amb la consistència, la presència social i, sobretot, la continuïtat de l’Ateneu de Maó i el Cercle Artístic de Ciutadella. El 1971, la Diputació provincial –franquista– va crear, en l’àmbit de tot l’Arxipèlag, l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), a imitació d’altres centres d’estudis territorials de la resta de l’Estat. Però, des del 2004, aquesta entitat es va reorientar, sobretot, cap a la comunicació cultural entre les Illes –cadascuna amb les seves competències en aquesta matèria– i a la seva projecció exterior. L’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) –si bé el seu àmbit és el conjunt de les Pitiüses–, és una entitat creada el 1949, i reconstituïda el 1969 com a associació, amb una activitat, també, ben intensa i diversificada.
La fi del franquisme, el començament de la democràcia i la recuperació de l’autogovern, a Menorca, varen coincidir amb un moment de veritable efervescència cultural. Es conjugaren diversos factors, entre els quals la ja esmentada tradició il·lustrada de l’illa, però també un veritable boom: el major nombre d’universitaris mai generat des de Menorca. Per descomptat, formats a l’exterior, però amb el desig de tornar-hi i exercir-hi la investigació.
La posada en marxa de l’Enciclopèdia de Menorca, no per ordre alfabètic, sinó per temes, i dirigida pel físic Josep Miquel Vidal, qui seria el primer coordinador científic de l’IME, va posar de manifest les carències en matèria d’investigacions. Josefina Salord, aleshores una jove filòloga que redactava els fascicles de literatura –el 2013 prendria el relleu de Vidal com a coordinadora científica de l’IME–, ho va amollar així al responsable de la publicació: “Això s’ha acabat”. No era possible escometre una història de les lletres menorquines “sense edicions, sense estudis, sense res que sigui prou consistent”. Així que s’havia de fer.
Que la recerca seria una de les prioritats dels menorquins –juntament amb la llengua– ja quedava clar quan, en constituir-se el Consell de Menorca el 1979, es va crear un departament específic de Normalització Lingüística i Investigació –diferenciat del de Cultura i Educació–, a càrrec de Joan Francesc López Casasnovas. Fou ell mateix qui, a la legislatura següent, va fer les passes necessàries per constituir el nou Institut Menorquí d’Estudis.
L’IME no acaba de ser ben bé del tot una institució oficial, com l’IEB, ni una associació, com l’IEE. Certament, depèn del Consell de Menorca, però està integrat pels membres de les diferents seccions especialitzades i funciona de manera autònoma. En definició de Vidal, és “un híbrid entre ONG i organisme de l’Administració”.
El ‘qui és qui’ de la cultura menorquina
Una altra peculiaritat, com ha escrit a la revista Frontissa la seva actual coordinadora científica, Marta Jordi, física i historiadora, és el seu nom mateix: fixau-vos que no es diu ‘Institut d’Estudis Menorquins’, sinó ‘Institut Menorquí d’Estudis’, “la qual cosa manifesta la pretensió de l’IME de no quedar-se en l’àmbit exclusivament local, sinó d’incorporar-hi una mirada global”.
Fou l’11 de novembre del 1985 –aquesta setmana en fa quaranta– quan el ple del Consell de Menorca va aprovar els estatuts de la nova entitat. Al llarg del 1986 es designaren els seus 67 membres fundadors, entre els quals el lingüista i editor Francesc de Borja Moll, l’historiador Andreu Murillo, l’antropòleg Jaume Mascaró, Josep Miquel Vidal i Josefina Salord. I es constituïren les cinc seccions en què s’estructura aquesta entitat: ciència i tècnica, ciències naturals, ciències socials, història i arqueologia i llengua i literatura.
L’IME disposa d’un consell rector, el president del qual és el responsable de Cultura de la institució insular. Però també amb un consell científic, del qual són els membres de l’entitat els que elegeixen el president, i amb representants de les diferents seccions. Actualment, aquesta responsabilitat l’exerceix el jurista i escriptor Josep Maria Quintana. D’aquest consell també forma part el coordinador científic.
Veritablement, l’IME és el ‘qui és qui’ de la cultura menorquina: impressiona pegar una ullada als llistats de membres de les seves seccions. Només per citar-ne alguns noms, d’entre els més coneguts: l’exrector de la Universitat de les Illes Balears Llorenç Huguet; la doctora en Física Alícia Sintes, coneguda per la seva feina sobre les ones gravitacionals; les arqueòlogues Irene Riudavets i Margarita Orfila; l’economista Guillem López Casasnovas; l’historiador Miquel Àngel Casasnovas; la geògrafa Maria Lluïsa Dubon; i els escriptors Maite Salord, Pau Faner, Pere Gomila, Ponç Pons, Ismael Pelegrí i Miquel Àngel Limón, entre d’altres.
El primer pressupost de l’Institut Menorquí d’Estudis pujava a quatre milions de pessetes: poc més de 24.000 euros, el que ara seria un sou anual raonable. El corresponent al 2025 puja a bastant més: 1.817.000 euros. Amb aquests recursos, l’IME desenvolupa cada any un programa intens que inclou publicacions de llibres i revistes; jornades i sessions, entre les quals l’Escola de Salut Pública i la Universitat Internacional de Menorca Illa del Rei; beques i premis, i tot un reguitzell d’iniciatives, tant per si mateix com en col·laboració amb altres entitats de Menorca, de la resta de les Illes o de l’exterior.
Una antiga casa senyorial al camí del Castell de Maó, Can Victori, ben a prop de la cèntrica plaça del Príncep, i que abans fou seu del Consell de Menorca, allotja des del 2002, al primer pis, l’Institut Menorquí d’Estudis. Altres aspectes de l’IME no estan tan a la vista. Com l’arxiu, que alberga joies, com la segona correspondència més important de l’Estat entre naturalistes del XIX, la del botànic Joan Joaquim Rodríguez. Aquests són els secrets dels savis.
Un projecte estel·lar: Menorca, Reserva de la Biosfera
Fou cap a la tardor del 1988 quan l’Institut Menorquí d’Estudis (IME), a iniciativa de la Secció de Ciències Naturals, es posà en contacte amb el programa MAB (Man And Biosphere, ‘Home i biosfera’) de la Unesco, l’organització de les Nacions Unides per a la ciència i la cultura. La conseqüència fou la realització, al Llatzeret de Maó, l’any següent, d’unes jornades sobre conservació i desenvolupament. Una de les conclusions fou sol·licitar la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera.
Ara bé: què és una Reserva de la Biosfera? La Unesco entén com a tal un espai protegit, amb una relació sostenible entre el desenvolupament social i econòmic dels humans i la resta dels éssers vius que l’habiten. El 1992, el Consell de Menorca va encarregar a l’IME la redacció d’una memòria justificativa, per acompanyar la sol·licitud oficial. I, efectivament, l’octubre del 1993 es va concedir a Menorca la condició de Reserva de la Biosfera.
Fruit d’aquella declaració va ser la constitució de l’Observatori Socioambiental de Menorca (Obsam), que es troba integrat dins l’IME i que representa, probablement, el seu projecte de majors dimensions. Li correspon fer el seguiment de la sostenibilitat a Menorca, l’assistència científica a les entitats amb responsabilitats sobre la Reserva de la Biosfera i la divulgació dels valors que corresponen a la declaració.
Segons Marta Jordi a Frontissa, fou també de l’IME d’on va partir, el 2008, la primera proposta per dotar de reconeixement internacional la Menorca Talaiòtica: una concentració sense parangó de monuments arqueològics en un petit territori. El 2023, aquest conjunt de construccions va rebre la declaració de Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco.
Informació elaborada a partir de textos de Josefina Salord, Josep Miquel Vidal, Marta Jordi i Miquel Àngel Casasnovas i el llibre d’Isabel Graña Josefina Salord Ripoll. L’afany de coneixement compartit (Lleonard Muntaner Editor).
![Joan Francesc López Casasnovas, impulsor de l’IME.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 2048 1365"%3E%3C/svg%3E)
