PalmaTeatre Principal.- La setmana va començar amb la sobtada mort d’una de les sopranos belcantistes millors de la història, Edita Gruberova. Les seves intervencions al Liceu, fins a 13 òperes, davant la particular, intransferible i incondicional legió de seguidors que arrossegava i que a Munic es multiplicava exponencialment, es convertien en un espectacle més enllà de les qualitats vocals que atresorava i exhibia sense contemplacions ni reserves. Ella va ser una de les protagonistes de l’Ana Bolena, que Rafel Duran i Rafel Lladó aixecaren al Liceu. Una òpera de Gaetano Donizetti que s’havia estrenat amb gran èxit dos anys abans que li demanassin al compositor si en 14 dies podia escriure una peça nova. Naturalment, va dir que sí, perquè qualsevol repte li pareixia poc i segurament perquè tampoc no sabia dir que no. Així va néixer L’elisir d’amore, una circumstància que José Martret explica amb molta cura al programa de mà de la reposició que merescudament torna als escenaris del teatre Principal com a primer títol de la 36a Temporada d’Òpera.
No hi havia factor sorpresa. Per tant, les possibilitats que baixàs algun escaló del meu personal escalafó de L’elisir, on estava col·locada al capcurucull de tots els muntatges que he vist, passava a ser possible. Els protagonistes per a l’ocasió, Juan Antonio Sanabria com a Nemorino, Veronica Granatiero com a Adina, Joan Martín Royo com a Belcore, Antonio Marsol com a Dulcamara i Irene Mas com a Gianetta, varen brodar la divertida, aguda i ajustada versió de Martret, la qual tornà a funcionar amb la precisió d’un rellotge suís, on no hi ha res que no es pugui destacar, però em qued amb la impecable transició d’Adina des de la femme fatale fins a la dona enamorada. Ella, interpretada per Granatiero, va ser com una explosió de color, potència i gràcia. Dulcamara, el gran protagonista de la història, el nigromant que ho capgira tot i tot gira al seu so, va brillar i aprofità sobradament les immenses possibilitats que venen de fàbrica amb el personatge. Belcore va estar divertit i més que correcte, mentre que Irene Mas va exhibir una Gianetta superba a tots els nivells, demostrant que li ve una mica esquifit el paper, amb una veu molt elàstica i una coloratura amb tota la gama, a més d’una desimboltura indiscutible com a actriu que li obre la porta de molts pisos més amunt.
Corria un mantra pel Principal sobre la velocitat que imprimia el director musical, Diego Martín-Etxebarria. Tot al contrari. Va fer que l’orquestra sonàs amb la precisió adequada i si va mancar una mica de volum va ser pel nombre d’efectius que tenia al seu abast, causa directa que l’obertura no tingués una mica més de força i intensitat. Pel que fa a la sinergia amb els solistes, la sensació era que donava suficient marge perquè estiguessin còmodes en les seves intervencions. I així, tot va ser molt fluid. El cor femení va lluir les seves gales habituals i el masculí no va decebre.
Tot fins aquí gairebé immillorable, queda tan sols parlar del públic, sabent que no és molt habitual una crítica al respectable, però el que va succeir va ser estrany. Una fredor intensa semblava que havia contagiat el pati de butaques, de manera que la relació amb l’escenari no afavoria que el muntatge agafàs la temperatura idònia. Ni un aplaudiment quan Nemorino acabà de cantar Quanto è bella. Ni un tampoc va sonar quan els protagonistes interpretaren el duet Una parola, o Adina. Tan increïble com injust. Va haver d’arribar Dulcamara perquè tots beguéssim del beuratge meravellós. I a partir d’aquí tot va anar in crescendo fins a l’explosió final, que va ser de les que emocionen.
P.S.- Hi va haver un “bravo!” per a Sanabria quan finalitzà Una furtiva lacrima i un altre per a Martret quan va sortir a saludar. Puc assegurar que ambdós, del mateix espectador, eren de molts de quirats.
Manacor.- Si L’elisir d’amore el varen batejar com a melodrama giocoso i era una comèdia bufa i romàntica, 53 diumenges arriba com una comèdia però acaba com un melodrama, carregat de noms il·lustres que converteixen l’espectacle en imprescindible. Escrita i dirigida per Cesc Gay, que és garantia de qualitat indiscutible, i interpretada per Pere Arquillué, Cristina Plazas, Àgata Roca i Lluís Villanueva, està clar que el nivell és de classe superior. Si en la seva anterior incursió teatral obria en canal les relacions entre dues parelles, amb el mateix bisturí dissecciona les de tres germans que han de decidir què fer amb el pare, el qual comença a fer alguna malifeta geriàtrica, com per exemple mostrar la titola a la veïna. Aquest McGuffin li serveix a Gay per mostrar les grans, però no tantes, diferències entre els fills del protagonista el·líptic. Divertida és poc. Cada situació és millor que l’anterior, però sense arribar a l’astracanada, que fa que totes siguin, si no reconeixibles, en qualsevol cas molt factibles. Les interpretacions, mesurades, però al límit, fan que l’estereotipat dibuix de cadascun dels protagonistes sigui d’una precisió majúscula. Un únic emperò. El final és tràgic, o com a mínim melodramàtic, però no canvia la textura i sembla una resolució de slapstick, amb caiguda inclosa.
