Màrius Serra: “L’enginy pot portar a l’engany”

PalmaMàrius Serra (Barcelona, 1963) és novel·lista, enigmista i verbívor. La seva passió per les paraules i el llenguatge l’ha convertit en un dels escriptors catalans més coneguts de l’actualitat. Entre les seves obres, destaquen Verbàlia 2.0, Farsa, Plans de futur i Quiet, un relat sobre el seu fill Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia. El llibre és tot un exemple de com tractar un tema molt delicat amb sensibilitat, humor i intel·ligència. Serra ha vingut a Mallorca per participar en una trobada amb els lectors. ‘24 hores amb Màrius Serra’ se celebra avui mateix i ha estat organitzat per la Universitat de les Illes Balears.

Feis els mots encreuats de ‘La Vanguardia’ i escriviu narrativa de ficció. Són mons que s’alimenten mútuament o els manteniu separats?

A la primeria, vaig creure que eren dos mons a part. Al capdavall, he descobert que tot és el mateix. Els mots encreuats i el joc verbal aprofundeixen en el veritable protagonista de la literatura, que és el llenguatge.

Quan feis novel·la, us heu de contenir l’enginy verbal perquè no es mengi la dimensió més narrativa?

L’enginy verbal té el perill d’embriagar-te: l’enginy et pot portar a l’engany, et pot fer entrar en una espiral i no deixar-te sortir. Una narració requereix una aproximació múltiple. Has de tenir en compte l’estructura, per exemple. L’enginy pot arribar a ser una temptació, i l’has de controlar.

Us ha passat estar escrivint narrativa, tenir una frase enginyosa i sacrificar-la per no desviar en excés l’atenció del lector?

Amb els anys, cada cop més. Tampoc és que sigui un debat a cada pàgina, però sí que, amb els anys, he apreciat cada cop més que l’enginy verbal estigui al servei de la narració, quan faig novel·la. Aleshores, si l’enginy està justificat o aporta, el deixo. Però si és una filigrana ornamental o gratuïta, intento combatre’l. No sempre és fàcil decidir-ho. Cada història té la seva manera de ser contada. En un llibre com Quiet, poc juganer, els traductors a altres llengües m’han dit que hi han trobat molts jocs de paraules, i jo no n’era conscient, d’haver-n’hi posat molts. Deu venir de sèrie.

Quan us vàreu adonar que teníeu una relació especial amb el llenguatge?

De nen. No et sabria dir un moment de relació amb el llenguatge que no fos juganer. Quan som nens, aprenem jugant amb el llenguatge, i jo no vaig perdre mai aquest filó.

Éreu el bromista de la classe?

No tant, perquè era bastant repel·lent i tímid. Era el que treia bones notes, i em fixava en els líders de la gràcia. Sí que hi tenia tendència, però en cap cas era dels que explicava els acudits més bons.

Hi ha qui diu que cada vegada més es fa un ús pobre del llenguatge, i més en el cas del català. Hi estau d’acord?

Sí. Tenim molts elements per fonamentar la percepció de l’empobriment del llenguatge, però em resisteixo a adoptar una actitud apocalíptica. La llengua és un ésser viu en constant evolució, i tots partim del nivell de llengua de la pròpia generació per jutjar el nivell de les generacions següents. I sempre és diferent. L’empobriment no és una qüestió específica del català. En moltes llengües del món, el repertori lingüístic s’ha reduït. En el cas del català, s’hi afegeix el problema del contacte amb el castellà.

Quins són els problemes més greus del català?

A mi no em preocupa que el lèxic s’embastardeixi, ni la incoporació de noves paraules. El que em preocupa és que el cor de la llengua, la sintaxi, es perdi. I s’està perdent. Hi ha calcs constants, es perden els pronoms febles…

Sense pronoms febles, no val la pena coservar el català.

És que, sense pronoms febles, no és català. Últimanent, el català ha reconquerit la capitalitat de Barcelona, que fa uns anys anys semblava perduda. Això és una gran notícia, però ha vingut acompanyada de la incorporació de molts parlants amb els dos pares castellanoparlants. Això és fantàstic, és clar, però inevitablement fa que aquests nous parlants facin molts calcs del castellà. Ara bé, la constatació d’aquests problemes no ens pot portar a una dimissió catastrofista.

Què cal fer?

Potenciar les creacions en català buscant la màxima excel·lencia i la màxima seducció.

Estau al corrent del conflicte lingüístic instigat pel Govern Bauzá? Es veu que no parlam la mateixa llengua, vós i jo.

N’estic al corrent, sí. És una animalada que es fonamenta en la indocumentació més absoluta. Ara bé: és una indocumentació estratègica i constant. Ja els va bé, fer-se els indocumentats. El que passa és que l’estràtègia és tan salvatge i poc subtil que crea consciències lingüístiques.

La relació dels escriptors amb el llenguatge sol ser dolorosa i frustrant. La vostra, en canvi, sembla lúdica, un pur plaer.

També hi ha la part fosca. El meu model literari és carnavalesc. El que va fer un Rabelais amb el francès. O un Joyce amb l’anglès. O un Cabrera Infante amb el castellà. En la festa i el plaer, però, hi ha implícites la frustació i el dolor. El Carnaval no s’entén sense la Quaresma. Jo defensaré sempre la llengua com a font de plaer, però en cap cas estaria d’acord amb els discursos, patètics i falsos, que diuen que tot ha de ser divertit. L’aproximació hedonista al llenguatge també conté una aproximació agonista.