Com era Maria Ramon segons la seva amiga Maria Romero: “És culer d’ençà que va néixer”

PalmaÉs possible dur botes negres Doctor Marteens a sis anys i llegir la Súper Pop a catorze; empegueir-se davant la televisió veient els esplendorosos actors de Pasión de Gavilanes i tenir l’armari ple d’aquelles camisetes de retxes negres i de colors; ser fan de les Spice Girls i els Backstreet Boys i gaudir dels campaments d’estiu de l’esplai del teu poble. És possible. I qui no s’ho cregui que li demani a Maria Ramon, diputada al Parlament de les Illes Balears i secretària d’Organització de MÉS per Mallorca.

Esporlerina, nascuda l’any 1987. Una de les coses que ha marcat la història de vida de Maria Ramon és el fet de ser d’un poble amb una vida associativa, cultural i esportiva molt viva i arrelada. D’això no en té cap dubte una altra Maria, de cognom Romero, que és una íntima amiga de la política: “Des de ben petites vàrem estar immerses en la vida del poble: practicant esport, aprenent música i formant part activa del teixit juvenil”. I afegeix que en l’esport, i no tant en la música, Maria Ramon ha destacat tota la vida.

De fet, diu Romero, a Maria Ramon li agradava molt el futbol, i encara ara: “Jo crec que és culer d’ençà que va néixer. Ha compartit aquesta afició amb el seu pare, Pep. Mai no es perdien un partit del Barça i ara, sempre que poden, van a veure junts el Balears”. Malauradament, a Esporles no va ser possible crear un equip de futbol femení, i va ser per això que Ramon es va apuntar a bàsquet, esport que va practicar durant anys. “Va ser capitana de l’equip!”, recorda Romero. I no va ser fins l’any passat que va aconseguir treure’s l’espineta de jugar a futbol: “Va apuntar-se amb l’equip de Sant Joan i hi ha continuat. Era el seu somni”, apunta l’amiga.

En l’esport no coincidien, perquè Romero feia volei, però sí que varen anar juntes a solfeig durant un parell d’anys. “La nostra il·lusió era formar part d’un grup de música: volíem tocar la bateria i la guitarra. No va passar gaire temps fins que vàrem veure que na Maria no destacava per les seves aptituds musicals”, riu Romero. Així i tot, defensa que té una oïda exquisida i que gaudeix molt d’anar a concerts: “És una gran entesa musicalment, una altra afició que comparteix amb son pare”.

Com que a Esporles no hi havia institut, el jovent del poble havia de continuar amb l’ensenyament a Palma. Maria va anar al Josep Maria Llompart, però Romero recorda que “tots els horabaixes i els caps de setmana passàvem estones juntes: llegíem la Súper Pop, miràvem Pasión de Gavilanes i anàvem a l’esplai”, diu. Amb certa tendresa, rememora aquelles típiques camisetes de retxes negres i de colors, que gairebé col·leccionaven, i els turbants també de coloraines que solien dur de complement. En plena adolescència, cap als 16 anys, varen fer feina a la Granja d’Esporles: “Ens vestíem de pageses i ens fèiem fotos amb els guiris. Va ser la primera feina i els primers doblers que teníem”.

Sobre el tarannà de la política, Maria Romero comenta que, de petita, Maria Ramon era molt tímida, “i tot i que ara ho ha treballat més perquè així ho ha imposat la política, la seva feina, continua essent molt tímida, però ho dissimula millor”. També era una nina molt “divertida, bromista”. Destacava, però, per ser “organitzada, disciplinada i puntual”: “Maria sempre ha estat una persona d’ordre”, diu Romero, que també assegura que Maria és política perquè sempre estava ficada en trulls: “Als 16 va començar a militar, i el camí, pràcticament, es va fer tot sol. Tot va començar perquè era una persona compromesa amb la llengua i el seu poble. I així és encara avui”, reivindica Maria.